Després de la construcció de l’Eixample, la transformació de Barcelona passa de la densitat del nucli antic a un alliberament estructural i formal en les noves tipologies d’habitatge. La ruta proposada abasta aquest canvi produït pel moviment modern entre els anys 50 i 70 a la zona alta de Barcelona. Aquí, les parcel·les eren d’una dimensió més gran, i mantenien una relació passant constant. Les peces domèstiques s’organitzen amb uns ordres estratègics diferents dels de les tipologies construïdes anteriorment a la ciutat. Aquests nous paradigmes són conseqüència dels aspectes següents:
Entre el carrer i l’edifici, les plantes baixes s’obren i generen espais permeables. Són llocs de relació entre la ciutat i la residència, entre l’espai públic i el privat. És potser la relació urbana més intensa en planta baixa de totes les tipologies residencials que trobem a Barcelona.
Pel fet de disposar de més llibertat en planta, els plantejaments tipològics exploren continuïtats entre l’interior i l’exterior. Els espais intermedis regalen nous ritmes i possibilitats d’interacció a les peces de l’habitatge, generant llindars de llum i ombra.
Els habitatges, com que són de gran dimensió, busquen relacions de confort espacial mitjançant la diagonalització de l’espai, la correcta il·luminació i l’exposició a l’exterior, juntament amb l’optimització de la ventilació creuada.
Es tracta, en alguns casos, d’habitatges amb sales concatenades sense passadissos, estances contínues o organitzacions a façana per trobar la màxima relació entre totes les parts. En altres casos, les diferents escales comporten una divisió entre la vida privada, la vida pública i el servei domèstic.
Aquesta és una ruta per descobrir una interacció diferent entre l’habitatge i la ciutat. Tot passejant per aquests carrers i revisitant aquests edificis, no es pot deixar de pensar que aquestes relacions tan bàsiques i humanes van conferir un nou paradigma d’urbanitat per a Barcelona.
9
