Aquesta ruta proposa un itinerari per algunes de les obres d’arquitectura contemporània més rellevants en el sector dels equipaments realitzades al curs baix del riu Ebre, des d’Ascó fins a Amposta, just al límit del Delta.

L’agrupació de les obres que ‘floreixen’ al llarg del riu permet traçar punts en comú entre aquestes arquitectures, com la contundent modernitat que tots proposen: línies clares, volums prismàtics i composició sòbria.

Vista en conjunt, una arquitectura d’alta racionalitat —sense renunciar a moments d’emoció— i d’una rotunditat que pot ser un refugi a la duresa del paisatge ebrenc, realitzada per arquitectes contemporanis locals com David Sebastian i Gerard Puig, Mario Corea, Emiliano López, Lluís Morán, Josep Ferrando, Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, Meritxell Inaraja o Josep Camps i Olga Felip (Arquitecturia).

2

Malgrat la relació històrica de les nostres ciutats amb els banys públics es remunta centenars d’anys abans de la civilització romana —el primer dipòsit d’aigua pública conegut va ser construït a l’Edat de Bronze i és conegut com els Grans Banys de Mohenjo-Daro a l’actual Pakistan—, no és fins a finals de s. XIX i principis del XX en què l’accés universal al lleure i l’interès per la natació com a pràctica esportiva comença a omplir els nostres litorals amb clubs de natació i piscines municipals.

Aquesta ruta permet veure l’evolució de la tipologia des dels anys 60’s, passant per l’etapa olímpica, fins a l’actualitat, amb una selecció de piscines i equipaments esportius dedicats a l’aigua arreu de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Itinerari urbà per les arquitectures que s’arrengleren a ambdues vores del riu Ebre, al seu pas per Tortosa.

Evocant el temps en què aquesta fèrtil via de comunicació, abocada de comerç i de vida, esdevenia el principal carrer de la ciutat, ens deixem acompanyar per les façanes del Passeig de l’Ebre i, particularment, de la Rambla Felip Pedrell, on treuen el cap edificacions que han pugnat per trobar-hi plaça i significar-se a primera línia de riu.

Des del mateix parc municipal que expulsà les històriques drassanes cap a la vora de Ferreries, fins a l’antic escorxador modernista -obrat guanyant terreny al riu- i passant pels controvertits mercats municipals totes elles han cercat el privilegi, panoràmic i narcisista, d’emmirallar-se a l’Ebre. Carrers enlairats que connecten les dues ribes, el pont del ferrocarril i el de l’Estat acoten aquest aparador arquitectònic, salpebrat d’intervencions de diverses tendències i pretensions, que permet llegir i entendre l’evolució urbanística d’aquesta ciutat que naix i creix al llarg del riu.

6

Les colònies són conjunts arquitectònics fabrils, on s’utilitza l’energia hidràulica per desenvolupar l’activitat industrial.  Les colònies més  conegudes son les industrials tèxtils però també hi han colònies  agrícoles, químiques , cimenteres  i mineres.  El conjunt consta d’edificacions destinades a l’activitat industrial,  habitatges (propietaris, tècnics i treballadors) i també edificis destinats a serveis (escoles, guarderies, esglésies). 

La ruta proposada comprèn colònies industrials situades en el tram de riu entre Monistrol de Montserrat i Berga. En la visita a una colònia cal observar el conjunt arquitectònic en la seva globalitat i en la particularitat de cadascuna de les seves edificacions.

La presa del riu, el canal d’abastiment d’aigua,  les turbines que mouen la fàbrica són els elements imprescindibles que sovint es construïen abans que la fàbrica. Les naus industrials són la raó de ser de la colònia, grans espais coberts per encavallades que han donat activitat econòmica a la zona durant molt de temps. Destaquen també els habitatges dels treballadors, que en el seu temps varen superar els models higiènics i funcionals de l’època.  Alhora, els habitatges dels propietaris o tècnics expressen volgudament la singularitat de l’edificació amb la qualitat dels seus acabats i la sumptuositat del disseny.  

La majoria de les colònies  són d’autoria desconeguda, però alguns edificis estan realitzats per reconeguts arquitectes de l’època, com Alexandre Soler i March i Josep Torres Argullol.

4

Situat a l’extrem nord-est de Catalunya, el riu Ter inicia el seu curs als Pirineus i desemboca a la mar Mediterrània, tot travessant cinc comarques de Catalunya: Ripollès, Osona, La Selva, Gironès i Baix Empordà. Té una longitud de 208 km i una superfície de conca de 3.010 km 2 , sent un dels rius de més recorregut de la xarxa hidrogeogràfica Pirineus-Mediterrània.

Per les seves característiques, és un riu amb una àmplia varietat paisatgística que ha esdevingut una important infraestructura pel desenvolupament industrial català. Un tret distintiu de la indústria catalana són els vestigis d’antigues colònies industrials al llarg dels rius que travessen el territori. Tot i estar majoritàriament en desús, aquests petits nuclis formats al voltant d’una empresa per proporcionar mà d’obra a l’activitat industrial han deixat una important empremta en la imatge del territori, així com en la memòria col·lectiva dels seus habitants.

És a partir d’aquestes restes d’important interès arquitectònic i etnològic que es proposa la següent ruta, centrada en el riu Ter al seu pas per la comarca d’Osona. La ruta es planteja amb cotxe, amb una durada aproximada d’una hora donada la distància entre els diferents punts a visitar proposats. Amb la ruta es busca descobrir com ha evolucionat l’ús de la xarxa fluvial al llarg dels anys, començant per les antigues colònies industrials fins arribar a la Presa del Pantà de Sau, important infraestructura de primer nivell a dia d’avui.

3

L’aigua ha estat fonamental en l’evolució de les ciutats, tant des del punt de vista arquitectònic, com històric i cultural. En un context de canvi climàtic i greus problemes de sequera, és més crucial que mai conscienciar sobre el valor de l’aigua i la importància del seu patrimoni.

Des de les primeres ciutats, la relació entre l’aigua i la vida urbana ha estat determinant. A Barcelona, el Rec Comtal, amb 14,5 quilòmetres de longitud, n’és l’exemple més notable. Aquest canal, va abastir la ciutat d’aigua des del segle X fins al XX, i va ser utilitzat per regar, fer funcionar molins i, més endavant, abastir les indústries tèxtils de Sant Andreu. El Rec Comtal il·lustra el desenvolupament social i econòmic de Barcelona durant mil anys i, a dia d’avui, encara aporta valors mediambientals als barris pels quals passa.  

Durant la Revolució Industrial, la Ciutat Comtal va experimentar un creixement demogràfic i urbanístic sense precedents. Això va portar a la construcció de diverses torres d’aigua i dipòsits, alguns dels quals van esdevenir icones d’obra civil. Per exemple, la torre de les aigües de l’Eixample, obra de Josep Oriol Mestres, i inaugurada el 1867, o la torre de les aigües del Besòs, construïda entre 1880 i 1882 per Pere Falqués.

Un altre tipologia destacada del patrimoni de l’aigua són els dipòsits, dels quals destaquen el dipòsit del rei Martí, antic dipòsit de retenció d’aigua a l’antiga finca de la torre i viaducte de Bellesguard, i el dipòsit de les aigües de la Ciutadella, projectat per Josep Fontserè l’any 1874, i destinat al regadiu del parc. Tot i que aquests espais tan singulars han perdut la seva funció original, amb les intervencions dels arquitectes Archikubik i Clotet&Paricio respectivament, han aconseguit una nova vida i ús per a la ciutat.

Aquest extens recorregut per Barcelona il·lustra com l’arquitectura de l’aigua contribueix alhora al patrimoni cultural i als reptes ambientals actuals, un dels tresors de la ciutat que cal preservar i potenciar.