L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li va donar reconeixement local i va ser el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a fer tres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

15

8

Al Cadaqués de mitjan anys cinquanta es donen les condicions propícies per desenvolupar els recursos apresos per Federico Correa i Alfonso Milá sota el mestratge de José Antonio Coderch, que aviat personalitzen amb un tarannà propi que serveix per obrir pas a una manera d’intervenir al poble que encara avui perdura. Aprofitant al màxim els elements originals de l’habitatge tradicional entre mitgeres, intervenen curosament amb els materials i recursos locals disponibles per dur a terme canvis i incorporacions subtils que inunden aquells espais existents d’una sorprenent i refrescant modernitat, tot apel·lant a una nova manera de viure.

Les encara puntuals —però creixents— aventures de la burgesia barcelonina cap a la Costa Brava com a destí turístic propicien que Correa i Milá rebin el seu primer encàrrec que es construirà: la casa per a Javier Villavecchia al Port d’Alguer de Cadaqués.

Les decisions que es veuen reflectides en aquesta obra es resumeixen en una loggia superior que inverteix els usos diürns i nocturns de la casa, per poder gaudir així de les vistes sobre el mar des de l’estar-menjador; el mobiliari d’obra; l’austeritat de recursos; el respecte per allò existent i la sublimació del teixit urbà del nucli antic, tot lligat amb un cert hedonisme que la tipologia de casa d’estiueig permet. Aquestes decisions es repeteixen en les seves intervencions immediatament posteriors.

Progressivament, una línia més experimental es traça paral·lela a les primeres edificacions aïllades, influenciada per la cada vegada més notable relació amb Itàlia, amb la casa Rumeu com a exemple més contundent i segurament més brillant.

Aquest idil·li amb Cadaqués s’estén durant més de dues dècades, durant les quals arriben a realitzar gairebé cinquanta projectes, molts d’ells construïts, alguns referents de la modernitat del país. La seva experiència al poble va conviure amb més obres singulars realitzades per altres mestres de l’arquitectura com el mateix Coderch, Francisco Juan Barba Corsini, però sobretot amb la molt significativa obra dels estrangers arrelats a Cadaqués, Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, que importen exotisme i sensibilitat artística a aquesta manera de fer iniciada per Correa i Milá.

16

Itinerari urbà per les arquitectures que s’arrengleren a banda i banda del riu Ebre al seu pas per Tortosa.

Evocant el temps en què aquesta fèrtil via de comunicació, abocada al comerç i plena de vida, esdevenia el principal carrer de la ciutat, ens deixem acompanyar per les façanes del passeig de l’Ebre i, particularment, de la rambla de Felip Pedrell, on treuen el cap edificacions que han pugnat per trobar-hi un lloc i significar-se a primera línia de riu.

Des del mateix parc municipal que va expulsar les històriques drassanes cap a la vora de Ferreries, fins a l’antic escorxador modernista —bastit guanyant terreny al riu—, i passant pels controvertits mercats municipals, tots aquests edificis han buscat el privilegi, panoràmic i narcisista, d’emmirallar-se a l’Ebre. Com carrers enlairats que connecten les dues ribes, el pont del ferrocarril i el de l’Estat acoten aquest aparador arquitectònic esquitxat d’intervencions de diverses tendències i pretensions, que permet llegir i entendre l’evolució urbanística d’aquesta ciutat que naix i creix al llarg del riu.

7

1

Itinerari circular que ofereix una immersió arquitectònica a Girona a través del seu habitatge col·lectiu, amb un recorregut que en destaca la diversitat de dissenys i estils. Des de les propostes més modernes fins a les desenvolupades amb elements tradicionals i clàssics de principis del segle XX, en aquesta exploració urbana els visitants experimentaran una varietat de perspectives i enfocaments.

Les parades inclouen edificis que harmonitzen amb el seu entorn natural, així com altres que destaquen per la seva originalitat i modernitat. L’itinerari recorre zones que mostren l’evolució de l’arquitectura al llarg del temps, amb una atenció especial als habitatges protegits, que reflecteixen la consciència social de la ciutat.

Un seguit d’obres que brinda als visitants una visió general de la riquesa arquitectònica de Girona. A través d’aquesta experiència, podrem apreciar-ne la diversitat estilística i la planificació urbana, contribuint a una comprensió més àmplia de la ciutat i el seu teixit social i cultural.

Itinerari per la ciutat de Lleida amb la visita de 5 obres de l’Estudi SDP format pels arquitectes Laureà Sabater, Lluís Domènech i Ramon Maria Puig. Són obres compreses dins el període de 1964-1975, des de l’inici de la seva etapa professional fins a la dissolució de l’estudi. El despatx tenia dues seus, a Lleida i a Barcelona, tot i que gran part dels projectes es van desenvolupar al voltant de la capital de ponent. Oriol Bohigas situa l’obra i l’actitud de l’Estudi SDP dins el grup dels arquitectes realistes —en contraposició dels arquitectes idealistes—, com a part d’una possible “Escola de Barcelona”.

L’article “Lérida, ciudad colina” publicat a Destino el 1965, inicia l’activisme de l’estudi per reivindicar la personalitat plàstica del Canyeret, entre la plana, el riu i el turó de la Seu Vella, constituents geogràfics de la ciutat. El 1969 redacten el primer Pla Especial del Canyeret, i n’efectuaran una revisió el 1974. El 1982, Domènech i Puig, conjuntament amb Roser Amadó i Joan Busquets, elaboren el Pla Especial del Centre Històric de Lleida, que serà reconegut amb el Premi Nacional d’Urbanisme.

La residència de les Germanetes dels Pobres (1965-1968), els locals parroquials de l’Església de Santa Maria Magdalena (1966-1970), la seu social del Club Tennis Lleida (1972), els apartaments Club Ronda (1970-1974), i el Banc Condal (1972-1974) són obres amb diferents materialitats i programes complexos, i fan ús de llenguatges ambigus a la recerca d’una arquitectura pròpia.

La ruta ens permet relacionar l’arquitectura dels anys 60 i 70 amb l’horta i el paisatge del voltant de la ciutat de Lleida, endinsant-nos pels barris d’eixample de la ciutat i arribant fins al Canyeret, el barri històric situat entre el turó de la Seu Vella i el riu Segre.

5

La ruta que aquí es proposa pren com a punt de partida una imatge panoràmica de la ciutat. Correspon a la làmina central commemorativa del número 3 de La Ilustración Iberoamericana, “La Barcelona de 1930, vista desde el Tibidabo, en uno de sus incomparables atardeceres”. Des de les altures, el crepuscle de la nit és com si difuminés els contorns de l’arquitectura de la ciutat. No obstant això, lluny d’aquesta possible confusió, la irrupció de l’avantguarda del GATCPAC va transformar aquest immens panorama en un diorama en què la radicalitat del llenguatge i l’abstracció es mesurava com a cant a l’epifania dels temps moderns.

La proclama no va caure massa bé en alguns dels cercles arquitectònics més pròxims al noucentisme; fins a quin punt la cultura oficial del poder pot arribar a ser reaccionària és una qüestió a la qual estem acostumats en els últims temps. La Barcelona de la II República (1931-1937) no seria menys: des de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Pere Benavent, Raimon Raventós o Adolf Florensa, per fer esment tan sols a alguns dels arquitectes que oferien la màscara del llenguatge clàssic o la tècnica tradicional com a redempció contra aquells que, aparentment, renegaven del passat i l’ordre.

Aquest itinerari que s’ofereix al visitant de la ciutat no tracta de bons ni de dolents. Alguns socis del GATCPAC es van encarregar de fer visible aquest drama: com podia algú, el 1935, fer arquitectures tan oposades com la Casa Espona a l’Eixample i la seva homònima al carrer d’Aribau? Com hem d’interpretar l’oposició als idearis del GATCPAC per part de l’autor d’ACTAR i l’estació de Ràdio Barcelona? On situem la fenêtre en longueur de la clínica Barraquer signada per algú que no va militar mai a l’avantguarda? O, per concloure, per a qui i per qui es va perpetuar la visió de la “Barcelona futura” a la Via Laietana?

8

Parlar d’arquitectura a la capital de l’Anoia sempre ens transporta a un passat industrial de grans fàbriques, principalment vinculades al barri del Rec. Adoberies, cotoneres i un llarg llistat van fer d’Igualada un motor econòmic que va anar caient lentament en decadència a mesura que el segle XX avançava, fins que va quedar com un vestigi més aviat testimonial.

Tot i aquesta pèrdua d’empenta de la iniciativa privada, s’hi han continuat generant arquitectures d’interès, la qual cosa ha permès que la ciutat desenvolupés un patrimoni contemporani que es mereix una visita. El més destacat és el Cementiri Nou d’Igualada, d’Enric Miralles i Carme Pinós, i també hi podem trobar dues cases de José Antonio Coderch i obres de l’estudi Bailo Rull, entre d’altres.

Una oportunitat per sortir de la nostàlgia industrial i reivindicar el llegat patrimonial modern.

2

Calafat és una urbanització costanera que depèn del municipi de l’Ametlla de Mar, i es va començar a construir a principis dels anys seixanta a iniciativa dels germans Mangrané. A l’estela de l’incipient boom turístic de tota la costa espanyola, la Costa Daurada va anar trobant ubicacions on donar cabuda a aquest model d’oci i esbarjo.

L’empresa Urbanizaciones de Costas Españolas, amb un nom prou explícit, va ser l’encarregada de la seva construcció. Seguint el model de ciutat-jardí de cossos baixos, com tantes altres urbanitzacions de l’època, es va erigir sota les directrius dels arquitectes Emili Donato, Francesc Rius i Dani Freixes.

Aquesta ruta vol posar de manifest l’interès d’aquestes primeres obres d’Emili Donato, algunes presents en la seva trajectòria posterior. L’aposta per la recuperació radical de la volta catalana com a element motor de la construcció dels habitatges connecta directament aquestes cases amb els primers experiments de Le Corbusier, així com amb propostes tan celebrades com les d’Antoni Bonet Castellana a la Ricarda.

En tot cas, destaca una concepció constructiva sense concessions: pedra extreta del mateix terreny, emblanquinats senzills, plantejament estructural robust i experimentació programàtica en planta. Una expressió vernacular moderna amarada de pols que mira cap al mar.

11

3