Si l’any 1986 la ciutat de Barcelona era escollida seu dels Jocs Olímpics de 1992, dos anys abans ja s’havien fet estudis per avaluar les possibilitats tècniques de l’estany i la ciutat de Banyoles, que finalment seria designada seu olímpica per a les proves de rem i piragüisme.

El 1971, el llac de Banyoles ja havia allotjat el campionat del món d’esquí aquàtic, i s’hi tenen referències de competicions de rem des de 1885.

Malgrat que les instal·lacions d’adequació del llac per a les curses estaven formades per elements efímers que es van retirar després dels Jocs, la ciutat va aprofitar l’esdeveniment per tal d’emprendre un profund procés de transformació i modernització urbana.

Es van millorar les infraestructures esportives, però també les urbanes de tot l’entorn del llac, amb un pol principal al voltant del parc de la Draga, on es va construir un complex esportiu i una vila olímpica de 238 apartaments que, després dels jocs, s’integraria al parc immobiliari.

Aquesta ruta us transportarà a aquella energia olímpica i us permetrà valorar, amb la distància del temps, la correcta integració d’aquelles infraestructures i intervencions al conjunt del teixit urbà de Banyoles.

4

És evident que un dels grans èxits dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92 va ser aconseguir implicar-hi gran part de la societat catalana, i, per assolir aquesta fita, una de les claus de l’èxit va ser la descentralització de les competicions en diverses subseus escampades arreu del territori. Fora del cas singular de Banyoles, que va desenvolupar una petita Vila Olímpica, poblacions com Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Mollet del Vallès o Terrassa van acollir diverses disciplines.

En alguns dels casos, l’elecció d’aquestes subseus tenia una relació directa amb l’arrelament dels esports amb les ciutats d’acollida. La relació de Terrassa amb l’hoquei és històrica, de la mateixa manera que el bàsquet a Badalona, amb un Joventut que viuria una etapa gloriosa a Europa entre els anys 80 i 90. D’altres, com l’elecció de Mollet del Vallès per a les competicions de tir, responien a la disponibilitat d’unes instal·lacions de l’escola de policia que, una vegada passats els jocs, podrien aprofitar la inversió realitzada. I és que aquest era l’esperit amb que el Comitè Organitzador volia decidir les actuacions: la seva continuïtat una vegada finalitzats els jocs, el seu aprofitament a llarg termini.

A aquestes decisions d’ordre pràctic s’hi afegeix la casuística política: l’alcalde durant les olimpíades de Barcelona, Pasqual Maragall, formava part del mateix partit, el PSC, que els alcaldes de les altres ciutats esmentades, cosa que de ben segur va afavorir la fluïdesa entre institucions i la inclinació de certes decisions. En qualsevol cas, l’objectiu s’ha assolit: les instal·lacions continuen en funcionament i a disposició pública.

Quan sentim parlar de la Vila Olímpica, les primeres imatges que ens venen al cap són de llargs carrers i edificis d’obra vista amb un ritme constant, palmeres i la sensació propera del mar. Aquesta imatge de barri, pensada per l’equip MBM per tal de dotar-lo d’una identitat pròpia, té algunes excepcions que no van ser fruit de l’atzar.

Aquestes excepcions són especialment singulars en la trama pròpia de la Vila Olímpica, amb els edificis-pont com a referent més significatiu. La col·locació d’aquests elements a banda i banda de l’avinguda d’Icària li van procurar el tram de carrer més llarg amb façana contínua, a banda i banda (gairebé 400 m lineals), de tota la ciutat. Aquesta monumentalitat buscada va contrastar amb la radicalitat de les propostes, que hi donaven oxigen.

Altres elements van aconseguir dotar el nou barri, sempre en el terreny dels equipaments, d’allò que li seria necessari per desenvolupar-se amb normalitat. En algun dels casos es va optar per donar peixet a arquitectes de prestigi internacional, com Frank O. Gehry, Álvaro Siza o el despatx americà SOM. Avui en dia, molts d’ells s’han convertit en fites de la ciutat.

2

El projecte del Pla d’Ordenació de la Vila Olímpica va posar al centre del debat local les eines amb què s’havien d’encarar els canvis urbanístics. Oriol Bohigas, que considerava els plans generals obsolets per la seva manca de precisió en les transformacions concretes de la ciutat (coeficients, articles, números, etc.), proposa el projecte com a eina de desenvolupament urbanístic, amb l’arquitectura com a objecte generador de ciutat.

La proposta que donaria cabuda a les residències dels atletes participants en els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 fa tabula rasa i elimina qualsevol traça de l’antic barri industrial, amb fàbriques d’escàs valor i parcel·lacions pròpies de l’apropiació per autoconstrucció, i proposa l’arribada de la trama de l’Eixample Cerdà fins al mar. S’assoleix així la idea de l’eslògan d’obrir la ciutat al mar, definint un nou front marítim que vol mirar al futur amb la creació d’un nou barri, això sí, artificial.

Per a dur a terme l’operació, Bohigas adopta el criteri de seleccionar equips d’arquitectes que hagin obtingut un Premi FAD en els trenta anys anteriors, posant de manifest la confiança en què el bon disseny de l’arquitectura serà el motor d’un bon espai de convivència. L’equip MBM donarà als projectistes unes directrius unificadores clares: l’alçària reguladora, l’obra vista com a element constructiu i la limitació dels voladissos. Alhora, proposarà illes dobles i triples amb la intenció de potenciar l’ideal d’Ildefons Cerdà, poblant-ne l’interior amb construccions de menor entitat en passatges o blocs aïllats. Tot un repertori formal i d’ordenació per dotar de complexitat un nou barri sense caure en les trampes de les propostes del moviment modern, però que, en el fons, encara no ha pogut fugir del seu pecat original: que va ser construït sobre plànol. Serà el temps que li acabi donant forma, la forma de la gent que el viu i l’habita.

3

L’any 1983 es convoca en un concurs internacional al qual es convida vuit prestigiosos equips d’arquitectes per tal de presentar un pla general d’ordenació per a la futura Anella Olímpica de Montjuïc.

Els estudis als quals es proposa concursar són els de Ricardo Bofill, José Antonio Coderch, Francisco Javier Sáenz de Oiza, Rafael Moneo, Vittorio Gregotti, Arata Isozaki, James Stirling, Richard Weidle i Federico Correa i Alfonso Milá.

Després que Coderch i Stirling declinessin la invitació, la deliberació de la comissió tècnica, delegada pel Consell Rector de la Candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics de 1992, decideix encarregar el pla d’ordenació a Correa&Milá i repartir els edificis que s’havien de realitzar entre els diversos concursants.

L’actual imatge de l’Anella Olímpica està conformada, a més, per obres d’altres arquitectes que no varen formar part d’aquest concurs inicial, com Santiago Calatrava o Franc Fernández i Moisés Gallego.

3

L’àrea olímpica de la Vall d’Hebron de Barcelona és el resultat de l’operació duta a terme per la ciutat en resposta al gran buit urbà d’antigues finques enjardinades, ofegat històricament pel creixement de les trames dels barris d’Horta, el Carmel i la Teixonera, o per grans operacions urbanes modernes com el polígon Montbau.

La voluntat de connectar la Vall d’Hebron amb la resta de la ciutat ja s’havia iniciat uns anys abans dels Jocs Olímpics amb l’obertura del túnel de la Rovira, els inicis dels treballs de la ronda de Dalt o la construcció del Velòdrom Municipal d’Horta, l’any 1984, per al campionat del món de ciclisme.

La construcció de les diferents instal·lacions olímpiques es va acompanyar de grans infraestructures necessàries per a la ciutat, totes regides per un pla director que va saber vincular les complexitats urbanes i topogràfiques amb els requisits específics d’orientació dels nous usos esportius, i en el qual també es va tenir en compte la preservació de velles masies i cases senyorials o la incorporació d’escultures urbanes que, amb el temps, han esdevingut nous símbols i fites per a la ciutat.

5