Aquesta ruta mostra resumidament la llarga trajectòria de l’arquitecte, des de la seva primera obra, l’Església del Sagrat Cor de 1906 —projectada abans de finalitzar la carrera i que ell mateix valorava com a “romànic mal paït”— fins a l’Edifici de la Caixa de Pensions de Torelló de 1958, que pertany al grup de les obres més tardanes de l’arquitecte.
Entremig veurem la tanca i porta del Cementiri de Vinyoles, un exemple d’arquitectura funerària, sempre present en l’obra de Josep M. Pericas. Tot seguit la Torre Nova de la Coromina i els seus jardins (1919-1925), que l’arquitecte denominava “Domus del segle XX”, que va projectar i construir per passar-hi uns llarguíssims estius amb la seva família i on també hi tenia un despatx professional situat a la segona planta. Jo el recordo sempre allí dins. Afeccionat a l’arqueologia i als estudis erudits de l’arquitectura romànica i medieval, va aixecar centenars de plànols i redactar més de 6.000 fitxes que s’havien de concretar en el projecte més ambiciós de la seva vida: l’estudi dels castells i les cases fortes medievals d’Osona; malauradament quasi tot va ser destruït quan la seva casa fou confiscada a resultes del cop d’estat del 1936.
A la reforma del Mas Ordeix de Vinyoles d’Orís (1941) veureu una torre igual que la de la Torre Nova. Això és així per voluntat del seu propietari, enamorat de la casa Pericas, que la veia des d’altra banda del riu Ter.
Molt a prop de la Torre Nova de la Coromina trobarem el Pedró de la Verge de Montserrat (1914); era el meu lloc preferit per anar a berenar de petit quan passava els estius a la casa dels avis i recordo m’agradava llegir el text “Montserrat estel guieu-nos cap al Cel” gravat a la llinda de pedra, sobre la reixa de forja.
El segon monument són les Tres Creus monumentals commemoratives de les festes constantinianes, aixecades l’any 1913 al cim d’un turó amb vistes 360 graus sobre la plana de Vic. Sobre la creu central en pengen les inicials Alfa i Omega —principi i fi de totes les coses. Tant el Pedró de la Mare de Déu de Montserrat com Les Tres Creus varen ser dinamitades durant la Guerra Civil i posteriorment reconstruïdes per l’arquitecte, recuperant les peces originals, però amb les columnes de Les Tres Creus sensiblement més baixes.
Al puig de Les Tres Creus s’hi accedeix per un camí que coincideix amb el Via Crucis que surt del Santuari de Rocaprevera (1923) erigit per devoció popular en “l’Estil Pericas”, com se’l coneix col·loquialment a Osona, absolutament personal i que caracteritza la seva obra, amb gran influència del romànic i del barroc popular, tot reinterpretant el vocabulari de l’avantguarda europea i la seva derivada secessionista.
Ja a Torelló, podem veure l’edifici entre mitgeres de la Caixa de Pensions, amb un ràfec de molta volada revestit de ceràmica vidriada de color verd. No us perdeu l’escala de cargol que travessa tot l’immoble. Una darrera etapa per visitar el Panteó Vergés (1927) ens informa de la popularitat i prestigi de l’arquitecte entre la burgesia local de la comarca d’Osona.
