L’ensenyament i la difusió del coneixement van ser pilars fonamentals del pla d’acció establert per la recentment establerta Mancomunitat de Catalunya. L’any 1914 els índex d’alfabetització a Espanya eren molt baixos en comparació als de la resta d’Europa; la metodologia d’ensenyament era encorsetada i basada només en classes magistrals i exercicis de memòria; la llengua vehicular, el castellà. Tot això xocava frontalment amb les aspiracions d’una institució que, si bé tenia un poder executiu més aviat simbòlic, aspirava a uns ideals més optimistes, europeistes i oberts, amb figures darrere com Enric Prat de la Riba i Eugeni d’Ors. La Mancomunitat volia aprofitar tot el catalanisme polític i cultural llaurat des de la segona meitat del segle XIX i inicis del XX, empentada per una generació d’intel·lectuals i burgesia local implicats en un projecte de recuperació de país.
La institució neixia amb la voluntat de desdibuixar a Catalunya el mapa provincial espanyol (1833) imposat a tot l’Estat, on cada província responia directament al govern central a través de les diputacions provincials. Aconseguir mancomunar les quatre diputacions catalanes sota un mateix òrgan era un pas endavant que representava la unió administrativa però també cultural; aplicar-la sobre el terreny, un repte majúscul. En el pla educatiu, i amb voluntat de teixir el territori, s’inauguren quatre escoles en zones rurals, una per província i amb el català com a llengua d’ensenyament: Sant Llorenç Savall (Barcelona), Palau-saverdera (Girona), La Masó (Tarragona) i Els Torms (Lleida) seran les escollides per a aquesta prova pilot. Tot i que encara anecdòtics, aquests tímids fonaments seran la llavor de la futura escola catalana.
En paral·lel, i al servei de tota la societat, es crea una xarxa de biblioteques populars amb títols escollits per la Mancomunitat mateixa, en edificis de nova construcció que havien de complir, com les escoles, amb els ideals noucentistes. Això quedarà reclectit en la seva arquitectura, d’inspiració renaixentista, amb línies clares, ornament contingut i ordres clàssics. Els ideals, doncs, es transmetien també amb els edificis que els havien de representar.
Amb la dictadura de Primo de Rivera, la Mancomunitat es disoldria l’any 1923-1924, però el seu esperit no despareix; amb l’adveniment de la Segona República Espanyola, aquestes primeres passes es multipliquen exponencialment i la proliferació de centres és notori i rellevant. Però són aquestes primeres temptatives i la seva arquitectura de gra petit les que vol posar de manifest aquesta ruta. Un patrimoni fràgil que val la pena reivindicar.