Lleida, terra d’agricultura i pagesia, ha tingut sempre molt present que els productes dels seus camps són els seus millors tresors, i així es reflecteix en les obres que componen aquesta ruta, testimonis perdurables d’una estima cap al territori i els seus fruits.
Des de les estructures més netes que encapsulen grans buits, els productes i els treballs més austers s’han entronitzat en temples de l’abundància, dignificats a través de l’arquitectura de la indústria agroalimentària per tal d’atorgar-los una elevada categoria.
Al llarg dels segles, la voluntat de dotar d’aire, llum i grandesa els espais ha anat lligada de la mà de l’evolució tecnològica de l’estructura i les seves possibilitats. Al llarg d’aquest passeig per la història es fa present aquesta evolució constructiva, que també té lloc al marge dels grans projectes vinculats amb el poder.
Començant per obres anteriors al segle XX actualment rehabilitades, amb el mercat del Pla i la Panera descobrim construccions funcionals imponents, amb uns volums que s’acosten més a catedrals de l’aigua i l’aliment. Francesc de Paula Morera i Gatell signa diversos dels projectes que continuen la ruta i que mostren el modernisme present en el desenvolupament de l’abastiment i la industrialització alimentària de principis de segle, amb obres com l’Escorxador Municipal o l’antiga Farinera Llusà / La Meta, que avui dia ha traslladat la seva activitat a la nova Farinera La Meta, d’una presència imponent i més allunyada, en un entorn industrial.
La Llotja Hortofructícola de Lleida, de Ramon Maria Puig —avui convertida en un edifici d’oficines municipals— continua l’itinerari, que acabarà amb l’obra de Josep Maria Cots Massana al Palau de Vidre, símbol de l’exportació fructícola del tardofranquisme a la província.
Avui dia, la majoria de les obres incloses en aquesta ruta han estat rehabilitades i tenen un ús cultural o estan en vies de tenir-ho, virant cap a programes molt diferents dels que varen estar pensats per acollir.
Donar reconeixement en el present a aquestes obres del passat amb uns usos que avui dia es consideren més mereixedors d’aquestes arquitectures no hauria de ser l’única lliçó que podem extreure de la ruta que es proposa; també ens permeten entendre que la dignitat arquitectònica no sempre ha estat lligada a funcions representatives o als alts estaments, i que sobretot té la capacitat de dignificar allò que acull, encara que sigui el programa aparentment més humil.
1
