Lleida, terra d’agricultura i pagesia, ha tingut sempre molt present que els productes dels seus camps son els seus millors tresors, i així es reflexa en les obres que componen aquesta ruta, essent testimoni perdurable d’una estima cap al territori i els seus fruits.
Des de les més netes estructures, encapsulant grans buits, s’han entronitzat en temples de l’abundància els productes i els treballs més austers, dignificats a través de l’arquitectura de l’àmbit de la industria agroalimentària per tal d’atorgar-los una elevada categoria.
Al llarg dels segles, la voluntat de dotar d’aire, llum i grandesa els espais, ha anat lligada de la mà de l’evolució tecnològica de l’estructura i les seves possibilitats. Al llarg d’aquest passeig per la història, es fa present aquesta evolució constructiva, que també té lloc al marge de les grans obres vinculades amb el poder.
Començant per obres anteriors al segle XX avui dia rehabilitades, en el Mercat del Pla i la Panera, se’ns apropa a construccions funcionals imponents, on els seus volums els apropen més a Catedrals de l’aigua i l’aliment. Francesc de Paula Morera i Gatell signa diversos dels projectes que continuen la ruta, mostrant el modernisme present en el desenvolupament de l’abastiment i la industrialització alimentària de principis de segle en obres com l’Escorxador municipal o l’antiga Farinera Llusà / La Meta, avui dia traslladant la seva activitat a la nova Farinera La Meta, d’imponent presència i més allunyada en un entorn industrial.
La Llotja Hortofructícola de Lleida, de Ramon Maria Puig —avui convertida en un edifici d’oficines municipals— continuaria aquesta ruta, per acabar amb l’obra de Josep Maria Cots Massana al Palau de Vidre, símbol de l’exportació fructícola del tardofranquisme a la província.
Avui dia, la majoria de les obres incloses en aquesta ruta han estat rehabilitades i tenen un ús cultural o estan en vies de fer-ho, virant a un programa molt diferent que el que varen estar pensats per acollir.
Donar reconeixement present a aquestes obres del passat amb usos avui dia considerats més mereixedors d’aquestes arquitectures no hauria de ser l’única lliçó a extreure de la ruta que es proposa, sinó entendre que la dignitat arquitectònica no sempre ha estat lligada a funcions representatives o als alts estaments, i que sobretot té la capacitat de dignificar allò que acull, ja sigui pel programa aparentment més humil.
