El passat industrial de Catalunya, juntament amb la ubicació estratègica de Barcelona, ben connectada per mar i per carretera amb França i amb el sud de l’arc mediterrani, va afavorir que durant els anys de postguerra (1939-1969) es construïssin noves fàbriques. Aquestes instal·lacions donaven resposta a nous programes, com ara la indústria química, l’alimentària, l’electrònica o la del motor, i demandaven espais amplis, diàfans, lluminosos i ben ventilats.
Aquesta necessitat de nous espais industrials, afegida a la incomoditat que suposaven la petita i mitjana indústria situades al teixit urbà de Barcelona, va provocar que el 1953 es desenvolupés el Plan de Ordenación de Barcelona y su zona de influencia. Aquest pla va vincular el creixement demogràfic i la implantació de la nova indústria per tal d’evitar grans desplaçaments per als treballadors, i va promoure la creació de noves zones industrials com la Zona Franca, on s’acabarien ubicant conjunts industrials de SEAT com la seva filial de Barcelona i l’escola d’aprenents i oficines, la nova fàbrica per a Lámparas Eléctricas Z / Phillips, l’edifici comercial Pirelli i la fàbrica per a Electrónica Precisión, aquests dos últims avui desapareguts. També nous conjunts residencials com els habitatges per als treballadors de la SEAT, els habitatges Estrelles Altes i els 168 habitatges a la Gran Via.
El passeig de la Zona Franca es va desenvolupar de la mà de les noves fàbriques, però també dels treballadors que dia a dia el recorrien a la cerca d’una vida millor. Habitatges modestos, serveis escassos i jornades laborals llargues van acabar creant un fort teixit social i una cultura que encara avui en dia forma part de la memòria col·lectiva del barri.
El Passeig de la Zona Franca, doncs, no només va ser una artèria industrial vital per a la ciutat, sinó també l’escenari d’una transformació social marcada per l’arribada massiva de treballadors, la creació de barris populars i la consolidació d’un model de ciutat obrera.
1
