El passat industrial de Catalunya, juntament amb la ubicació estratègica de Barcelona, ben connectada per mar i per carretera amb França i amb el sud de l’arc mediterrani, va afavorir que, durant els anys de postguerra (1939-1969), es construïssin noves fàbriques. Aquestes instal·lacions donaven resposta a nous programes, com ara la indústria química, l’alimentària, l’electrònica o la del motor, i demandaven espais amplis, diàfans, lluminosos i ben ventilats.
Aquesta necessitat de nous espais industrials, sumat a la incomoditat que provocaven la petita i mitjana indústria situades al teixit urbà de Barcelona, va provocar que el 1953 es desenvolupés el Plan de Ordenación de Barcelona y zona de influencia. Aquest va vincular el creixement demogràfic i la implantació de la nova indústria per tal d’evitar grans desplaçaments per als treballadors, a través de la creació de noves zones industrials com la Zona Franca, on s’acabarien ubicant conjunts industrials de SEAT com la seva filial de Barcelona i l’escola d’aprenents i oficines, la nova fàbrica per a Lámparas Z / Phillips, i l’edifici comercial Pirelli i la fàbrica per a Electrónica Precisión, aquests dos últims avui desapareguts. També nous conjunts residencials com els habitatges pels treballadors de SEAT, els habitatges Estrelles Altes i els 168 habitatges a la Gran Via.
El passeig de la Zona Franca es va desenvolupar de la mà de les noves fàbriques, però també dels treballadors que dia a dia el recorrien a la cerca d’una vida millor. Habitatges modestos, serveis escassos i jornades laborals llargues van acabar creant un fort teixit social i cultura que encara avui en dia forma part de la memòria col·lectiva del barri.
El Passeig de la Zona Franca, doncs, no només va ser una artèria industrial vital per a la ciutat, sinó també l’escenari d’una transformació social marcada per l’arribada massiva de treballadors, la creació de barris populars i la consolidació d’un model de ciutat obrera.
1
