Els anys 70 marquen una nova època dels Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme, on s’intueix una desvinculació de l’arquitectura amb la modernitat i el racionalisme dominants en les primeres edicions, però també un mirar més enllà dels cànons del què es va anomenar l’Escola Barcelona. Les influències continuen brollant des d’Itàlia, però també giren la mirada cap als Estats Units i Anglaterra cercant noves corrents i metodologies projectuals.

Una major presència de l’interiorisme i d’altres tipologies també es percep als Premis d’aquesta dècada, essent reflex de l’economia i de l’ànim regenerador del país, amb la fi del franquisme i l’inici de la democràcia.

Els premis són la representació de l’esperit de canvi d’una nova generació d’arquitectes que, encara amb la presència de figures com Sert, Coderch o Bohigas, es vol alliberar de la grisor i la rigidesa d’èpoques passades.

Creats l’any 1958 en plena autarquia franquista —economia que aïllava el país en relació amb el mercat internacional i, de retruc, també la societat, la cultura i l’arquitectura—, els Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme varen ser, en una primera etapa i amb paraules d’Oriol Bohigas, “un sistema de suport a la nova arquitectura en un moment en què encara dominaven l’estètica i l’ètica del franquisme”; “els premis no volien ser neutrals, sinó bel·ligerants, carregats d’ideologia i, fins i tot, d’intencions pedagògiques”.

Inicialment d’àmbit municipal i impulsats pel propi Bohigas des de Foment de les Arts Decoratives —entitat creada l’any 1903 i que canviaria el nom l’any 2006 per l’actual de Foment de les Arts i el Disseny (FAD)—, els premis recollien el testimoni de l’antic Concurs Anual d’Edificis i Establiments Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, que van guardonar l’arquitectura i els establiments comercials barcelonins entre 1899 i 1930.

Aquesta ruta permet veure totes les obres premiades entre 1958 i 1969, d’un dels guardons més antics i rellevants a nivell peninsular i europeu en l’àmbit de l’arquitectura i l’interiorisme, període en què es pot fer un recorregut històric des de l’arquitectura hereva del Grup R —i de la seva defensa del Moviment Modern davant l’academicisme imperant del moment— fins a l’establishment de l’Escola Barcelona.

Per entendre la singularitat dels Premios Década, que malauradament van deixar de celebrar-se després de la seva última edició l’any 2009, transcrivim el text que el seu promotor, Oscar Tusquets Blanca, va escriure amb motiu del comiat de l’esdeveniment:

“Els Premios Década van ser creats amb la manifesta voluntat de representar una alternativa a tants premis on un jurat amb responsabilitat compartida jutja obres molt recents, distants i no visitades personalment, guiant-se, la majoria de vegades, només per documents fotogràfics. Per això l’essència dels Dècada es va basar en: jutjar obres finalitzades deu anys abans, un jutge únic i una àrea restringida que permetés la visita personal reposada a les obres seleccionades. En aquests premis tenen tant de valor els edificis i arquitectes premiats com els jutges de cada convocatòria, tots ells arquitectes internacionals als quals admiro i respecto, i no només per la seva trajectòria professional. Cal fer constar que quatre dels deu jutges han merescut el Premi Pritzker i que dos l’han obtingut després de la nostra invitació.

Després de deu anys d’existència vam decidir donar per acabada aquesta iniciativa, no només per les dificultats econòmiques que travessaven els nostres sponsors i la Fundació, sinó també perquè la llista d’arquitectes admirats a qui convidar se’ns estava acabant. De tota manera, estem convençuts de que els Década quedaran com un testimoni perdurable de deu anys d’Arquitectura Barcelonina.”

En aquesta ruta podreu, doncs, valorar amb encara més perspectiva temporal aquests edificis premiats, amb el biaix de les tendències minimitzat, mentre recorreu la ciutat sense necessitat de grans desplaçaments.

3

De les 47 firmes arquitectòniques que han rebut el premi Pritzker des del 1979, catorze han construït a Barcelona. Segons un tòpic estès entre els arquitectes locals, hi han deixat les seves pitjors obres. Sent un tòpic subjectiu, és opinable: diria que en la meitat dels casos no és cert, i en la resta, discutible. En canvi, és un fet objectiu que la majoria dels encàrrecs barcelonins es van cursar als autors abans de ser premiats. Llevat dels casos de I.M. Pei (guardonat el 1983), coautor amb Cobb i Freed del World Trade Center (WTC), i de Richard Meier (1984), responsable del MACBA.
La ruta comença precisament amb Meier que, convidat per l’alcalde Maragall a iniciar la regeneració arquitectònica del Raval, hi va encaixar la neoracionalista seu del MACBA. Segueix per les Arenes, cos taurí de façana mudéjar que Richard Rogers (2007) va tunejar amb elements futuristes. Caminant per Gran Via fins a l’Hospitalet s’arriba a la Ciutat de la Justícia, nou blocs sobris i ocres de David Chipperfield (2023). Més enllà, a la plaça d’Europa de l’Hospitalet, hi ha les obres de Toyo Ito (2013) i RCR (2017): les torres Fira, i en particular la d’anatomia arbòria, vermellosa, i l’edifici Olympus, amb la seva exo-estructura metàl·lica de secció esglaonada.
Pujant a Montjuïc trobem el Palau Sant Jordi d’Arata Isozaki (2019) i, a l’altra banda de la muntanya, a la zona portuària, el WTC de Pei. Seguint la línia costanera s’arriba al Peix de coure i refulgent de Frank Gehry (1989). I, una mica més enllà, el Centre Meteorològic d’Álvaro Siza (1992), de planta circular.
Encara al costat del mar, a l’extrem nord de la Diagonal, hi ha l’Edifici Fòrum, d’Herzog & de Meuron (2001), triangular, blau i abstret, i a la Diagonal, al costat de Glòries, l’afusada torre Agbar de Jean Nouvel (2008). A prop de l’extrem sud d’aquesta avinguda s’estén el gratacel ajagut de Rafael Moneo (1996) i Manuel de Solà-Morales.
Dues obres al perímetre barceloní tanquen aquesta ruta: l’esvelta torre de Collserola, de Norman Foster (1999), presidint la ciutat i, a Santa Coloma, el conjunt residencial La Pallaresa, d’Eduardo Souto de Moura (2011).