Com si fossin tatuatges sobre la pell de les façanes, els esgrafiats dels edificis barcelonins exhibeixen les decoracions i els motius ornamentals dels diversos estils i gustos estètics que hi imperaren des del segle XVII fins al Noucentisme.

La tècnica de l’esgrafiat es pot incloure dins l’ampli univers de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura, però aquests relleus elaborats amb estuc sobre una superfície mural també presenten algunes de les característiques intrínseques de la pintura, atès que recobreixen paraments bidimensionals i inclouen policromia; com també de l’escultura, ja que, les dues capes d’estuc que les componen creen relleus tridimensionals, amb els respectius jocs de llums i ombres; i, evidentment, de l’arquitectura, perquè és als edificis on es troben, sempre amb l’objectiu d’embellir-los.

El punt de partida de la Barcelona esgrafiada és, com era d’esperar, la Ciutat Vella, on, al segle XVII, els mestres estucadors provinents d’Itàlia deixen la seva empremta en forma d’incisions verticals a les façanes, i alhora la transmeten als artesans locals. Un segle més tard, arriba l’anomenat esgrafiat setcentista, un fenomen decoratiu amb una gran embranzida productiva que cristal·litza a través dels llenguatges ornamentals del barroc i del neoclassicisme. Emplaçats en els carrers del Gòtic, el Raval, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, la tipologia arquitectònica més comuna que presenta esgrafiats és la del palauet unifamiliar i la de la casa de cos, ja sigui d’edificis d’habitatges unifamiliars com plurifamiliars.

A finals del segle XIX, n’agafa el relleu el nou districte de l’Eixample, i, a través de les modes decorativistes del Modernisme, trobem una nova embranzida en la producció d’esgrafiats. Com a revestiment de les façanes i els interiors comuns dels edificis d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres, l’esgrafiat modernista se’ns presenta a manera de jardí vertical, on les plantes enfiladisses i les recreacions florals són les protagonistes absolutes dels edificis més bells. Alhora, també s’aprofita l’avinentesa per redecorar algunes façanes del nucli antic que es volen posar a la moda del moment. El trànsit al Noucentisme no desaccelera la popularitat dels esgrafiats, però els trobem reinterpretats segons uns cànons més lligats als motius classicistes, mediterranistes i al·legòrics, un retorn a l’ordre amb què es vol monumentalitzar la capital catalana i del que en tenim bons exemples a Ciutat Vella i a l’Eixample.

13

L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li va donar reconeixement local i va ser el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a fer tres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

15

8

“Els naturals del Camp de Tarragona perceben millor la bellesa, amb més claredat, que els barcelonins”, deia Jujol a Ràfols, per animar-lo en les seves classes a l’escola d’arquitectura. Per entendre l’arquitectura de Jujol cal anar a la font, on l’entorn i l’arquitectura es fan un, on el Camp de Tarragona i l’arquitectura de Jujol són una única cosa.

Si hom va caminant atzarosament pel Camp i no troba cap obra de Jujol, potser l’intentarà capir, però, com que és de fora del Camp, li costarà més d’entendre’n la bellesa; si hom va pel Camp i troba una obra de Jujol, l’observa i l’entén mínimament, veurà que li dona les claus per mirar el Camp amb unes noves ulleres: l’obra de Jujol fa que s’entengui la bellesa del territori on ha estat concebuda. Això no ens hauria de ser nou: nosaltres no coneixem Manhattan si no és a través de Scorsese o de Woody Allen; no coneixem Dublín sinó els dublinesos que ens va descriure Joyce; no coneixeríem el Sant-Victoire sense Cézanne, i tampoc la bellesa del Camp de Tarragona sense Jujol!

Si quan arribem a Vistabella no ens hem fixat en el Camp que ens envolta, dins l’església hi ha representat el món celestial barrejat amb la representació de les espècies eucarístiques que s’hi troben llaurades —blat i raïm, pa i vi—, amb uns intermediaris entre el cel i la terra que poden ser abellots o un àngel; si quan estem a Can Bofarull ens adonem de la quantitat d’animalons que hi ha per tot arreu, després veurem els bitxos que surten de la terra; si quan estem arribant a Creixell veiem ―ja des de l’autopista― el penell que corona l’església, ens adonem que hem de buscar al Camp l’al·legoria del lleó perseguit per la creu; si ens aturem a la font-sortidor de l’ermita de Loreto, trobem una obra amb una peanya de pedra que es troba ancorada al terreny, perquè hi ha una serp que surt de terra mentre una bèstia alada platejada ha baixat del cel, s’hi ha posat al damunt i per la boca li brolla l’aigua que surt de la terra. Jujol ens fa estar atents al que passi a la terra i al cel, ens fa observar el Camp.

Aneu a fer la ruta, agafeu el cotxe, o millor la bici, o millor calceu-vos unes xiruques, truqueu als llocs perquè us els obrin, descobriu dins les esglésies les intervencions que hi va fer, trobeu les petites intervencions seves que hi ha disseminades pel territori, mireu el Camp amb les ulleres que us ha posat Jujol. Així, haureu descobert el territori Jujol.

4

2

T’apassiona l’arquitectura modernista d’Antoni Gaudí i, tot i que et vols allunyar del tòpic, no pots suportar les interminables processons de turistes que pugen fins al Park Güell, ni les aglomeracions del passeig de Gràcia al voltant de la Casa Batlló, o no et pots acostar a menys de dues illes de cases de la Sagrada Família?

Aquesta és la ruta que necessites per continuar gaudint del genial arquitecte modernista sense patir complexos o sentiments de culpabilitat.

En aquesta ruta barcelonina descobriràs: que Gaudí va col·laborar amb Josep Fontserè després de treballar com a delineant al seu estudi; que els jardins del Palau Reial de Pedralbes van ser temps enrere propietat de l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell; que aquest va encarregar a Gaudí diverses intervencions al voltant de la finca i que algunes actualment es troben disperses pel centre de la ciutat; que la Casa Batlló i la Casa Milà (La Pedrera) no són els únics habitatges plurifamiliars que l’arquitecte va projectar i construir; o bé que al Park Güell i a la Sagrada Família hi ha alguna cosa més que dracs, trencadís i escultures de Josep Maria Subirachs, entre moltes altres troballes que et faran sentir d’allò més alternatiu.

4

El nom de Gaudí, que internacionalment és indissociable a la imatge de la ciutat de Barcelona, per als barcelonins és un símbol del turisme massiu.

Antoni Gaudí neix a Reus (alguns diuen que a Riudoms) a mitjan segle XIX, però ja a 18 anys s’instal·la a Barcelona per estudiar arquitectura a l’Escola de la Llotja i l’Escola Provincial d’Arquitectura, on romandrà fins a la seva accidentada mort, dies després que l’atropellés un tramvia mentre caminava per la Gran Via de les Corts Catalanes.

A la capital catalana realitza la majoria de les seves obres construïdes i algunes de les més rellevants.

Aquesta ruta proposa un recorregut per les obres més conegudes de l’arquitecte modernista a Barcelona, passant per la seva primera casa —la Casa Vicens—, les obres que va dur a terme per a l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, o alguns dels edificis més icònics de la ciutat, com la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Batlló, o el temple expiatori de la Sagrada Família, la polèmica obra a la qual l’arquitecte entregà tots els seus esforços.

Siguis guiri, o no, t’agradarà.

5

1

Un recorregut per l’arquitectura del vi de les comarques tarragonines, de la mà de l’obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, que posa en relleu alguns dels cellers més rellevants del territori.

L’arquitecte, que destaca per les seves “catedrals entre vinyes”, és autor d’obres molt diverses. Aquestes són especialment representatives de la seva etapa modernista, i en destaquen elements que deixen entreveure els seus orígens gaudinians, però alhora es tracten amb una nova sensibilitat que evoca l’incipient moviment noucentista.

Aquesta ruta convida el públic en general a gaudir del patrimoni arquitectònic tan singular que representen els cellers cooperatius construïts durant les primeres dècades del segle XX a les comarques de Tarragona, i també a sentir-se atret per l’arquitectura industrial agroalimentària, en concret de producció de vi i d’oli d’oliva.

Cal realçar aquest tipus d’arquitectura que molt sovint està infravalorada i poc cuidada, però que forma un important actiu cultural per a l’entorn i que alhora té un gran valor històricoartístic.

8

Que el Modernisme, moviment plenament burgès, tingués un desenvolupament significatiu a la comarca del Maresme no hauria de sorprendre ningú. La connexió per ferrocarril el 1848 entre Barcelona i Mataró, el primer de la península Ibèrica, no va fer sinó donar una empenta definitiva a la comarca, que acabaria d’arrodonir el seu idil·li amb les classes benestants tot implantant l’estiueig com a forma de prestigi social a principis del segle XX.

Arran d’això, podem destacar tres fets de gran rellevància pel que fa a l’arquitectura modernista construïda a la comarca: el naixement de Josep Puig i Cadafalch a la ciutat de Mataró, les llargues estades de Lluís Domènech i Montaner a la seva casa de Canet de Mar, avui museu, i la primera construcció d’Antoni Gaudí, una nau per a la Cooperativa Obrera Mataronense, avui en dia coneguda com a Nau Gaudí.

A aquestes tres efemèrides tan significatives dels tres exponents més internacionals del Modernisme català cal afegir una gran quantitat d’obres notables que constitueixen el teixit del que coneixem com el Maresme modernista: obres d’Eduard Ferrés i Puig, d’Ignasi Mas Morell o de Bonaventura Bassegoda i Amigó, entre molts d’altres. Principalment cases particulars, però també mercats, escorxadors o casinos formen aquest patrimoni singular.

La ruta proposada vol destacar alguns exemples significatius en un recorregut que s’estén per tota la comarca i intenta incloure una mostra variada d’autors i de tipologies que en permeti una lectura global.

10

4