Com si de tatuatges sobre la pell de les façanes es tractessin, els esgrafiats dels edificis barcelonins llueixen les decoracions i els motius ornamentals propis dels diversos estils i gustos estètics que imperaren des del segle XVII fins al Noucentisme. Podem considerar la tècnica de l’esgrafiat dins l’ampli univers de les arts decoratives i aplicades a l’arquitectura, però aquests relleus elaborats en estuc sobre la superfície mural també resulten propis de les característiques intrínseques de la pintura, doncs recobreixen paraments bidimensionals i mostren policromia; també de l’escultura, ja que al basar-se en dues capes d’estuc creen relleus tridimensionals, amb els seus respectius jocs de llums i obres; i evidentment de l’arquitectura, perquè és en el fet edilici on es troben, sempre amb l’objectiu d’embellir-lo.

El punt de partida de la Barcelona esgrafiada és, com no pot ser d’una altra manera, la Ciutat Vella, on els mestres estucadors provinents d’Itàlia deixen al segle XVII la seva empremta en forma d’incisions verticals a les façanes, i alhora la transmeten als artesans locals. Un segle més tard arriba l’anomenat esgrafiat setcentista, un fenomen decoratiu de gran embranzida productiva que cristal·litza a través dels llenguatges ornamentals del barroc i del Neoclassicisme. Emplaçats en els carrers del gòtic, el raval, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, la tipologia arquitectònica més comuna on trobem esgrafiats és la del palauet unifamiliar i la de la casa de cos, ja sigui d’edificis d’habitatges unifamiliars com plurifamiliars.

A finals del segle XIX, el relleu el pren el nou districte de l’Eixample i, a través de les modes decorativistes del Modernisme, trobem una nova embranzida en la producció d’esgrafiats. Revestint les façanes i els interiors comuns dels edificis d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres, l’esgrafiat modernista se’ns presenta a mode de jardí vertical, on plantes enfiladisses i recreacions florals són les protagonistes absolutes dels edificis més bells. Al mateix temps, també s’aprofita l’avinentesa per redecorar algunes façanes del casc antic que es volen posar a la moda del moment. El trànsit al Noucentisme no desaccelera la popularitat dels esgrafiats, però els trobem interpretats segons uns cànons més lligats als motius classicistes, mediterranistes i al·legòrics, un retorn a l’ordre amb què es vol monumentalitzar la capital catalana i dels que tenim bons exemples a Ciutat Vella i a l’Eixample.

9

L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li donà reconeixement local i fou el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a realitzar tres altres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

6

1

“Els naturals del Camp de Tarragona perceben millor la bellesa, amb més claredat, que els barcelonins” li deia Jujol a Ràfols, per animar-lo en les seves classes a l’escola d’arquitectura. Per entendre l’arquitectura de Jujol és necessari anar a la font, on l’entorn i l’arquitectura es fan un, on el Camp de Tarragona i l’arquitectura de Jujol són una única cosa.

Si un va atzarosament pel Camp caminant i no troba cap obra de Jujol, potser ho intenta capir, però com que és de fora del Camp li costa més entendre la bellesa que té; si hom va pel Camp i troba una obra de Jujol, la mira i l’entén mínimament, veurà com li dona les claus per mirar el Camp amb unes noves ulleres: l’obra de Jujol fa que s’entengui la bellesa del territori on és concebuda. Això no ens hauria de ser nou: nosaltres no coneixem Manhattan sinó és a través de Scorsesse o de Woody Allen, no coneixem Dublin sinó els dublinesos que ens va descriure Joyce, no coneixeríem el Sant-Victoire sense Cezanne, la bellesa del Camp de Tarragona sense Jujol!

Si quan arribem a Vistabella no ens hem fixat en el Camp que ens envolta, dins l’església hi ha representat el món celestial barrejat amb la representació de les espècies eucarístiques que es troben llaurades, blat i raïm, pa i vi, amb uns intermediaris entre el cel i la terra que poden ser abellots o un àngel; si quan estem a can Bofarull ens adonem de la quantitat d’animalons que hi ha arreu, després veurem els bitxos que surten de la terra; si quan estem arribant a Creixell veiem ―ja des de l’autopista― el penell que corona l’església ens adonem que hem de buscar al Camp l’al·legoria del lleó perseguit per la creu; si ens aturem a la font-sortidor de l’ermita de Loreto trobem una obra on una peanya de pedra es troba ancorada a terra perquè hi ha una serp que surt de la terra mentre una bèstia alada platejada ha vingut del cel s’hi ha posat al damunt i li brolla l’aigua que surt de terra per la boca. Ens fa estar atents al que passi al terra i al cel, Jujol ens fa observar el Camp.

Aneu a fer la ruta, agafeu el cotxe, millor la bici, millor calceu-vos unes xiruques, truqueu als llocs perquè us els obrin, descobriu dins les esglésies les intervencions que hi va fer, trobeu les petites intervencions que va perpetrar disseminades pel territori, mireu el Camp amb les ulleres que us ha posat Jujol. Així haureu descobert el territori Jujol.

T’apassiona l’arquitectura modernista d’Antoni Gaudí i, malgrat et vulguis allunyar del tòpic, no pots suportar les interminables processons de turistes que pugen fins al Park Güell, les aglomeracions del Passeig de Gràcia al voltant de la Casa Batlló, o no et pots acostar a menys de 2 mançanes de la Sagrada Família?

Aquesta és la ruta que necessites per continuar disfrutant del genial arquitecte modernista, sense tenir complexes o sentiments de culpabilitat.

En aquesta ruta barcelonina descobriràs: que Gaudí va col·laborar amb Josep Fontserè després de treballar com a delineant al seu estudi; que els Jardins del Palau Reial de Pedralbes varen ser temps enrere propietat de l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, que aquest li encarregà a Gaudí diverses intervencions al voltant de la finca i que algunes d’elles actualment es troben disperses pel mig de la ciutat; que la Casa Batlló i la Casa Milà (La Pedrera) no són els únics habitatges plurifamiliars que l’arquitecte va projectar i construir; o bé que al Park Güell i a la Sagrada Família no només hi ha dracs, trencadís i escultures de Josep Maria Subirachs, entre moltes d’altres troballes que et faran sentir d’allò més alternatiu.

3

El nom de Gaudí, mentre internacionalment és indissociable a la imatge de la ciutat de Barcelona, pels barcelonins és símbol de turisme massiu.

Antoni Gaudí neix a Reus (alguns diuen que a Riudoms) a mitjans de segle XIX, però ja als 18 anys s’instal·la a Barcelona per estudiar arquitectura a l’Escola de la Llotja i l’Escola Provincial d’Arquitectura, on romandrà fins a la seva accidentada mort, dies després de ser atropellat per un tramvia mentre camina per la Gran Via de les Corts Catalanes.

A la capital catalana realitza la majoria de les seves obres construïdes i algunes de les més rellevants.

Aquesta ruta proposa un recorregut per les obres més conegudes de l’arquitecte modernista a Barcelona, passant per la seva primera casa —la Casa Vicens—, les obres que realitzà per a l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, o alguns dels edificis més icònics de la ciutat, com la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Batlló o el Temple Expiatori de la Sagrada Família, polèmica obra en la qual l’arquitecte entregà tots els seus esforços fins la seva mort.

Siguis guiri, o no, t’agradarà.

4

1

Recorregut per l’arquitectura del vi de les comarques tarragonines, de la mà de l’obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, que posa en relleu alguns dels cellers més rellevants del territori.

L’arquitecte, que destaca per les seves ‘catedrals entre vinyes’, disposa d’obres molt diverses. Aquestes són especialment representatives de la seva etapa modernista, on ressalten elements que deixen entreveure els seus orígens gaudinians, però que es tracten alhora amb una nova sensibilitat, que evoca l’incipient moviment noucentista.

Aquesta ruta convida al públic en general a gaudir d’aquest patrimoni arquitectònic tan singular que ofereixen els cellers cooperatius construïts durant les primeres dècades del segle XX a les comarques de Tarragona, i també a sentir-se atret per l’arquitectura industrial agroalimentària, de producció de vi i d’oli d’oliva.

És necessari realçar aquest tipus d’arquitectura que molt sovint està infravalorada i poc cuidada, però que forma un important actiu cultural per a l’entorn i que a la vegada disposa d’un gran valor històricoartístic.

6

Que el modernisme, moviment plenament burgès, tinguès un desenvolupament significatiu a la comarca del Maresme no hauria de sorprendre ningú. La connexió per ferrocarril el 1848 entre Barcelona i Mataró, sent el primer de la península ibèrica, no va fer si no donar una empenta definitiva a la comarca, que acabaria d’arrodonir el seu idili amb les classes benestants amb la implantació de l’estiueig com a forma de prestigi social a principis del segle XX.

Arrel d’això, podem destacar tres fets de gran rellevància quant a l’arquitectura modernista construïda a la comarca: el naixement de Josep Puig i Cadafalch a la ciutat de Mataró, les llargues estades de Lluís Domènech i Montaner a la seva casa de Canet de Mar, avui museu, i la primera construcció d’Antoni Gaudí, una Nau per a la Cooperativa Obrera Mataronense, avui en dia coneguda com a Nau Gaudí.

A aquestes tres efemèrides tan significatives dels tres exponents més internacionals del modernisme català cal sumar una gran quantitat d’obres notables que constitueixen el teixit del que coneixem com el Maresme modernista: obres d’Eduard Ferrés i Puig, Ignasi Mas Morell o de Bonaventura Bassegoda i Amigó, entre molts d’altres. Principalment cases particulars, però també mercats, escorxadors o casinos formen aquest patrimoni singular.

La ruta proposada vol destacar alguns exemples significatius, estenent el recorregut per tota la comarca i intentant fer una mostra variada d’autors i tipologies que en permeti una lectura global.

9

3