A finals del segle XIX i principis del XX Catalunya esdevé una de les regions d’Europa amb una de les implantacions elèctriques més avançades, amb consums per habitant a nivells de la Gran Bretanya i per davant de la mitjana de paisos veïns com França i Itàlia. El seu ús s’aplica als sectors industrials tradicionals del tèxtil, però aviat s’aposta també pel seu ús corrent a les ciutats, on destaca la seva iluminació nocturna. Per poder generar aquesta demanda es va posar la mirada a la favorable orografia del sistema pirinenc que, amb una climatologia amb un règim de precipitacions abundant i periodes notables de desglaç dels cims més elevats, es converteix en el laboratori perfecte per donar a llum a les primeres centrals hidroelèctriques de l’Estat.
Tot i que deu anys abans, el 1903, al Pirineu Oriental el curs dels rius Ter i Llobregat havia estat escenari de les primeres centrals hidroelèctriques (Brutau, Vilallonga de Ter), serà la Noguera Pallaresa, a partir del 1911, la que farà el salt qualitatiu i quantitatiu cap a la gran infraestructura amb participació de capital estranger. El cas pioner serà la central de Cabdella al curs del Flamisell, que va entrar en funcionament l’any 1914 i que va generar tot un sistema de canalització dels llacs superiors; uns anys més tard, es construiran les preses de Talarn, Terradets i Camarasa, grans fites de l’enginyeria civil hidroelèctrica amb la utilització de formigó ciclopi en la seva construcció i grans salts d’aigua. Seran camps d’experimentació i proves que més endavant serviran de referent pel sistema hidroelèctric de la Ribagorçana i tindran un fil històric continuat ja amb participació de l’Estat, amb el Plan Nacional de Obras Hidràulicas de 1933 impulsat per la Segona República Espanyola i que el franquisme va apropiar-se després de la Guerra Civil.
Així, aquest sistema de preses va canviar el paisatge per sempre, i a finals del segle XX es van començar a popularitzar amb més força com a destinació de senderisme i excursionisme per l’espectacularitat de les masses d’aigua entre les muntanyes i la dimensió faraònica de les preses. Avui, passat el primer quart del segle XXI, es reivindiquen com una font d’energia neta que, més freqüentment del que desitjaríem, també són la imatge recurrent que mostra un clima cada vegada més abocat a les sequeres i que ens fa conscients de la fragilitat de l’equilibri en el que vivim.
