Durant el segle XIX i principis del XX, Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern van passar de ser petites localitats agrícoles a convertir-se en importants enclavaments industrials. Gràcies a la seva proximitat amb Barcelona i al seu fàcil accés a recursos naturals i rutes comercials, les fàbriques van començar a proliferar. La seva presència va atraure una creixent població obrera i va fomentar l’auge d’una burgesia que va començar a construir grans residències, que esdevindrien el símbol de la voluntat modernitzadora de la societat catalana.
En aquest cresol de paisatges urbans podem identificar una relació simbiòtica entre indústria i modernisme, que es nodreixen mútuament, tant des del punt de vista econòmic com estètic. A la fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis es produïa la major part de les ceràmiques que posteriorment emprarien Gaudí, Puig i Cadafalch o Marcel·lí Coquillat i Llofriu en diverses residències properes com la Torre Canigó o la casa Pere Pruna. A més, aquestes mateixes famílies burgeses, enriquides per la nova indústria i impulsades per un esperit de progrés, no van dubtar a invertir en la modernització de les seves antigues propietats agrícoles, i van transformar les seves masies i torres comprometent-se amb l’avenç cultural i estètic, com va succeir a Can Ginestar.
En una generació posterior, hereva d’aquest boom industrial i cultural i amb el mateix afany modernitzador, Esplugues i Sant Just van trobar en Ricardo Bofill i Xavier Corberó els seus intèrprets més innovadors. Bofill, transitant de la dimensió industrial a la domèstica, combina el brutalisme i el modernisme en un exercici de reinterpretació radical de la funció industrial a La Fàbrica, i aconsegueix fusionar una visió contundent sobre la fabricació industrialitzada domèstica als habitatges Walden 7.
Xavier Corberó, per la seva banda, a la seva casa-taller, va de la dimensió domèstica a la industrial, partint de la unió de molts petits habitatges i integrant l’art i la funcionalitat. Així mateix, il·lustra com l’arquitectura i l’art poden actuar com a agents de canvi conjunt i testimonis d’una nova època de transformació i creixement.
Són aquestes localitats, que van néixer com a llocs de descompressió de la gran ciutat, les que creixen del passat cap al futur i ens serveixen de miralls harmònics del que succeeix al centre de les metròpolis. Plasmen el seu fervor com a reflex d’un bulliciós passat, una espècie de “món de les idees” tan platònic que, des de la fusió, construeix la seva pròpia identitat, única. Val la pena fer-hi una visita pausada per descobrir-les pas a pas.
18
