Com si fossin tatuatges sobre la pell de les façanes, els esgrafiats dels edificis barcelonins exhibeixen les decoracions i els motius ornamentals dels diversos estils i gustos estètics que hi imperaren des del segle XVII fins al Noucentisme.
La tècnica de l’esgrafiat es pot incloure dins l’ampli univers de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura, però aquests relleus elaborats amb estuc sobre una superfície mural també presenten algunes de les característiques intrínseques de la pintura, atès que recobreixen paraments bidimensionals i inclouen policromia; com també de l’escultura, ja que, les dues capes d’estuc que les componen creen relleus tridimensionals, amb els respectius jocs de llums i ombres; i, evidentment, de l’arquitectura, perquè és als edificis on es troben, sempre amb l’objectiu d’embellir-los.
El punt de partida de la Barcelona esgrafiada és, com era d’esperar, la Ciutat Vella, on, al segle XVII, els mestres estucadors provinents d’Itàlia deixen la seva empremta en forma d’incisions verticals a les façanes, i alhora la transmeten als artesans locals. Un segle més tard, arriba l’anomenat esgrafiat setcentista, un fenomen decoratiu amb una gran embranzida productiva que cristal·litza a través dels llenguatges ornamentals del barroc i del neoclassicisme. Emplaçats en els carrers del Gòtic, el Raval, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, la tipologia arquitectònica més comuna que presenta esgrafiats és la del palauet unifamiliar i la de la casa de cos, ja sigui d’edificis d’habitatges unifamiliars com plurifamiliars.
A finals del segle XIX, n’agafa el relleu el nou districte de l’Eixample, i, a través de les modes decorativistes del Modernisme, trobem una nova embranzida en la producció d’esgrafiats. Com a revestiment de les façanes i els interiors comuns dels edificis d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres, l’esgrafiat modernista se’ns presenta a manera de jardí vertical, on les plantes enfiladisses i les recreacions florals són les protagonistes absolutes dels edificis més bells. Alhora, també s’aprofita l’avinentesa per redecorar algunes façanes del nucli antic que es volen posar a la moda del moment. El trànsit al Noucentisme no desaccelera la popularitat dels esgrafiats, però els trobem reinterpretats segons uns cànons més lligats als motius classicistes, mediterranistes i al·legòrics, un retorn a l’ordre amb què es vol monumentalitzar la capital catalana i del que en tenim bons exemples a Ciutat Vella i a l’Eixample.
12
