Com si de tatuatges sobre la pell de les façanes es tractessin, els esgrafiats dels edificis barcelonins llueixen les decoracions i els motius ornamentals propis dels diversos estils i gustos estètics que imperaren des del segle XVII fins al Noucentisme. Podem considerar la tècnica de l’esgrafiat dins l’ampli univers de les arts decoratives i aplicades a l’arquitectura, però aquests relleus elaborats en estuc sobre la superfície mural també resulten propis de les característiques intrínseques de la pintura, doncs recobreixen paraments bidimensionals i mostren policromia; també de l’escultura, ja que al basar-se en dues capes d’estuc creen relleus tridimensionals, amb els seus respectius jocs de llums i obres; i evidentment de l’arquitectura, perquè és en el fet edilici on es troben, sempre amb l’objectiu d’embellir-lo.
El punt de partida de la Barcelona esgrafiada és, com no pot ser d’una altra manera, la Ciutat Vella, on els mestres estucadors provinents d’Itàlia deixen al segle XVII la seva empremta en forma d’incisions verticals a les façanes, i alhora la transmeten als artesans locals. Un segle més tard arriba l’anomenat esgrafiat setcentista, un fenomen decoratiu de gran embranzida productiva que cristal·litza a través dels llenguatges ornamentals del barroc i del Neoclassicisme. Emplaçats en els carrers del gòtic, el raval, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, la tipologia arquitectònica més comuna on trobem esgrafiats és la del palauet unifamiliar i la de la casa de cos, ja sigui d’edificis d’habitatges unifamiliars com plurifamiliars.
A finals del segle XIX, el relleu el pren el nou districte de l’Eixample i, a través de les modes decorativistes del Modernisme, trobem una nova embranzida en la producció d’esgrafiats. Revestint les façanes i els interiors comuns dels edificis d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres, l’esgrafiat modernista se’ns presenta a mode de jardí vertical, on plantes enfiladisses i recreacions florals són les protagonistes absolutes dels edificis més bells. Al mateix temps, també s’aprofita l’avinentesa per redecorar algunes façanes del casc antic que es volen posar a la moda del moment. El trànsit al Noucentisme no desaccelera la popularitat dels esgrafiats, però els trobem interpretats segons uns cànons més lligats als motius classicistes, mediterranistes i al·legòrics, un retorn a l’ordre amb què es vol monumentalitzar la capital catalana i dels que tenim bons exemples a Ciutat Vella i a l’Eixample.
9
