En aquesta ruta recorrem una Barcelona on fixar-nos en els espais d’entrada dels edificis d’habitatge col·lectiu modern: espais que, més enllà de la seva funció de facilitar i regular l’accés, representen els qui hi viuen mitjançant els paradigmes de l’època. Com que moltes d’aquestes entrades estan ben conservades, són una vitrina que conté una modernitat congelada per a qui les visita, ja que es van dissenyar per dialogar amb el carrer.
Aquests espais van viure una transició i reinvenció subtipològica, l’origen i el sentit dels quals els trobem a l’arquitectura històrica prèvia: les entrades dels edificis d’habitatges antics, profundes i de generosa altura —que, com a mínim, corresponia a l’eqüestre— i habitualment amb un pati al fons, van ser continuades pel modernisme barceloní. El cavall i el carro aniran desapareixent mentre arriba la modernitat higienista, que redimensiona les plantes baixes amb el vianant i l’automòbil com a referència.
Els arquitectes que a Barcelona van projectar els habitatges col·lectius més representatius d’aquest nou ideal privat, burgès i industrial semblen respondre la següent pregunta: com reformular l’heretada representativitat de l’estatus de l’edifici tradicional dins el nou escenari modern? Usant recursos com l’ornamentació —amb expressions de tectònica industrial i geometries d’art aplicat—, també conservant jeràrquicament la generositat espacial de la planta baixa —com en l’ús del doble espai o la planta lliure completa i passant—, o també articulant una relació amb l’exterior que respon al programa del seu moment, amb unes entrades que donen la benvinguda a l’ús comercial de les primeres plantes i faciliten, per aquest motiu, l’espera a l’espai intermig de l’accés des del carrer.
Sovint trobem en aquestes entrades i sales d’espera una aparença de domesticitat —gairebé un diorama—, com un habitatge més, amb elements de mobiliari encara de la mateixa època. Generen una mena de sala privada oberta al carrer, un filtre de transició que convida i conté convidats —i estranys— en un llimb on acaba el que és comú i comença la vida privada.
