Tot i que la desconstrucció va ser un terme i un estil bastant popular al llarg dels anys dels anys 80 i 90 en l’àmbit de l’arquitectura, resulta difícil trobar-ne exemples a Catalunya, donada la seva ambigüitat teòrica. Per a alguns va ser un intent per traduir a l’espai físic els preceptes del postestructuralisme francès; per a uns altres, l’intent d’actualitzar moviments avantguardistes com el dadaisme o el constructivisme rus. També hi ha qui el va interpretar literalment, com a sinònim de desmuntatge o desequilibri estructural. Per tot això, resulta complicat determinar el desconstructivisme com un corrent unitari o coherent. Amb tot, n’esbossarem una ruta, encara que sigui aproximada, que ressegueix la línia litoral de Barcelona, Sant Adrià del Besòs i Badalona, àrees que es van urbanitzar en el moment d’irradiació d’aquest estil.
El punt de partida de la Barcelona desconstructivista no podia ser un altre que el Peix de Gehry, l’únic dels arquitectes inclosos en l’exposició “Deconstructivist Architecture” —celebrada al MoMA de Nova York l’any 1988— que té obra a Barcelona. Just a la vora, si s’hagués construït, l’hauria acompanyat la Fontana Mix, el projecte de Yago Conde i Bea Goller per a la plaça dels Voluntaris Olímpics; aquesta intervenció volia retre homenatge a la partitura musical de l’obra homònima de John Cage. Conde va treballar a l’estudi de Peter Eisenman, un altre dels arquitectes inclosos en l’esmentada exposició del MoMA de Nova York. També sota el mestratge d’Eisenman, Antonio Sanmartín —qui, com Conde, va treballar al seu estudi—, va deixar sentir l’imaginari desconstructivista a la biblioteca Casacuberta de Badalona, que construiria anys més tard juntament amb Elena Cánovas.
Tornant a la Vila Olímpica, les pèrgoles de l’avinguda d’Icària, d’Enric Miralles i Carme Pinós, funcionen com a contrapunt irracional del conjunt d’edificis cartesià del nou barri. El projecte va generar un cert rebuig entre els arquitectes dels edificis propers, fet que es va traduir en un replantejament del projecte original. Aquesta voluntat de confrontació formal amb l’entorn també es va donar en artistes vinculats a la desconstrucció com Robert Smithson, Gordon Matta-Clark o Richard Serra.
El parc del Besòs, projectat per Albert Viaplana i Helio Piñón, n’és un altre referent. Piñón va ser un dels primers difusors de Peter Eisenman al país, amb llibres com Arquitectura de las neovanguardias o com a editor de la revista Arquitecturas Bis. Aquest projecte destaca especialment perquè recull alguns dels debats al voltant de l’espai públic que van tenir lloc a principi dels anys vuitanta arran de concursos com el del parc de la Villette a París. Una de les característiques principals d’aquest parc, així com del veí cementiri de Sant Pere, és la manera més o menys irònica de relacionar-se amb el context a través de la introducció d’elements irracionals, com uns dispensadors d’aigua grocs o el traç del quadre El naixement del món de Joan Miró.
Com hem comentat abans, una de les característiques de la desconstrucció va ser l’interès per portar les estructures al límit. Estudis de càlcul d’estructures i d’enginyeria com BOMA o Esteyco es van posar al servei dels arquitectes per calcular els projectes; entre aquests, destaca la pèrgola fotovoltaica de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres al Fòrum, que, si bé es va construir posteriorment al boom desconstructiu, té un indubtable aire tectònic; avui en dia, la seva silueta ja forma part de l’skyline reconeixible del nou litoral metropolità.
1
