Tot i que la ‘deconstrucció’ va ser un terme i un estil bastant popular al llarg dels anys vuitanta i noranta en l’àmbit de l’arquitectura, resulta difícil trobar exemples construïts a Catalunya donada la seva ambigüitat teòrica. Per alguns va ser un intent per traduir a l’espai físic els preceptes del post-estructuralisme francès; per uns altres, l’intent d’actualitzar moviments avantguardistes com el dadaisme o el constructivisme rus. També hi ha qui el va interpretar a nivell literal, com a sinònim de desmuntatge o desequilibri estructural. Per tot això, resulta complicat poder determinar el deconstructivisme com un corrent unitari o coherent. Tot i així esbossarem una ruta, encara que sigui aproximada, que ressegueix la línia litoral de Barcelona, Sant Adrià del Besòs i Badalona, àrees que van ser urbanitzades en el moment d’irradiació d’aquest estil.
El punt de partida de la Barcelona deconstructivista no podia ser un altre que el Peix de Gehry, l’únic arquitecte inclòs a l’exposició “Deconstructivist Architecture” celebrada al MOMA de Nova York l’any 1988 que té obra a Barcelona. Just a la vora, si s’hagués construït, l’hagués acompanyat la Fontana Mix, el projecte que Yago Conde i Bea Goller van projectar a la plaça dels Voluntaris Olímpics. Aquesta obra volia retre homenatge a la partitura musical de l’obra homònima de John Cage. Conde va treballar a l’estudi de Peter Eisenman, un altre dels arquitectes inclosos a la ja mencionada exposició al MOMA de Nova York. També sota el mestratge d’Eisenman, Antonio Sanmartín, que al igual que Conde va treballar al seu estudi, va deixar sentir l’imaginari deconstructivista a la biblioteca Casacuberta de Badalona que construiria anys més tard juntament amb Elena Cánovas.
Tornant a la Vila Olímpica, les pèrgoles de l’Avinguda Icària, d’Enric Miralles i Carme Pinós, funcionen com a contrapunt irracional al conjunt d’edificis cartesià del nou barri. El projecte va generar cert rebuig en els arquitectes dels edificis propers, que es va traduir en un replantejament del projecte original. Aquesta voluntat de confrontació formal amb l’entorn també es va produir en artistes vinculats a la deconstrucció, com Robert Smithson, Gordon Matta-Clark o Richard Serra.
El parc del Besòs, realitzat per Albert Viaplana i Helio Piñón, n’és un altre referent. Piñón va ser un dels primers difusors de Peter Eisenman al país, amb llibres com Arquitectura de las neovanguardias o com a editor de la revista Arquitecturas Bis. També perquè aquest espai recull alguns dels debats al voltant de l’espai públic que van tenir lloc a principi dels anys vuitanta arrel de concursos com el parc de la Villette a París. Una de les característiques principals d’aquest parc, així com del proper cementiri de Sant Pere, és la manera un tant irònica de relacionar-se amb el context, amb la introducció d’elements irracionals, com uns dispensadors d’aigua grocs o el traç del quadre “El naixement del món” de Joan Miró.
Com hem comentat abans, una de les característiques de la deconstrucció va ser l’interès per portar les estructures al límit. Estudis de càlcul d’estructures i enginyeria com BOMA o Esteyco es van posar al servei dels arquitectes per calcular projectes, on destaca la pèrgola fotovoltaica de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres al Fòrum que, si bé es va construir posteriorment al boom deconstructiu, té un indubtable aroma tectònic; avui en dia, la seva silueta ja forma part de l’skyline reconeixible del nou litoral metropolità.
