Vivim en una època d’abundància i excès comunicatiu, on els premis no són una excepció, més aviat en són un dels resultats. Aquest batibull de guardons, que en moltes ocasions és l’escisió de la capelleta de la capelleta de grups d’arquitectes —i, de vegades, senzillament un negoci—, té a la ciutat de Barcelona un origen, una font primigènia: el Concurs Anual d’Edificis i Establiments que l’Ajuntament de Barcelona va instaurar l’any 1899 i que, de ben segur, va ser el naixement de moltes discòrdies. Han passat 125 anys i podem ben assegurar que res ha canviat en aquest sentit.
L’excepcionalitat de ser el primer i únic premi d’edificis i establiments —gresol d’una època daurada per a l’arquitectura catalana— li va conferir una importància i prestigi molt rellevants a la societat barcelonina de principis del segle XX. Aquest camí, que els Premis FAD van voler seguir després de la guerra civil espanyola amb l’impuls d’Oriol Bohigas, avui gairebé només és un esdveniment d’interès per als professionals. L’atomització els ha acabat d’aigualir.
Repassem, però, grans edificis, i també sorpreses i confirmacions: Antoni Gaudí, primer guardonat amb la Casa Calvet —una de les seves obres menys conegudes a Barcelona avui—, mai més va obtenir cap distinció; el mòn de la industria, gran mecenes de l’arquitectura modernista, va remarcar la fàbrica com a digne de menció amb el conjunt industrial de Casaramona; el mateix premi que havia estat l’encarregat de posar al cim el modernisme va ser l’encarregat de sacrificar-lo a mans del mandat dels nous temps, de l’higienisme noucentista. Serien uns altres nous temps, els del moviment modern, els que s’encarregarien de sacsejar-ho tot i donar el cop de gràcia als propis premis. Tot i així, el concurs encara va tenir temps de premiar amb una menció la Fàbrica Myrurgia d’Antoni Puig Gairalt, a mig camí entre l’art-decó i el racionalisme a mode de comiat i anunci, i també de saber entomar els nous temps. La II República picava a la porta.
La selecció d’aquest recorregut d’època, tret de la Myrurgia com a final simbòlic, mostra exclusivament els edificis distingits amb el primer premi. Malauradament, de la categoria d’establiments només es conserva la Fonda Espanya ja que, per la seva naturalesa efímera mateixa, la resta han desaparegut. L’itinerari revelarà oblits, canvis de rasant però, sobretot, mostrarà una part important de la millor arquitectura d’aquell periode.
