Les propostes del despatx format per Guillermo Giráldez, Pedro López Íñigo i Xavier Subías s’inscriuen en el vessant més internacionalista del moviment arquitectònic modern, que, en l’època que es van graduar com a arquitectes, a inicis dels anys cinquanta, començava a donar signes d’un primer esgotament amb la irrupció crítica del Team X al CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna) de 1953. Tot i això, a l’Espanya de l’època, que basava l’ensenyament i la construcció de l’arquitectura en propostes plenament academicistes i classicistes, l’internacionalisme que volia emular aquest jove estudi barceloní encara resultava trencador.
Aquest fet va coincidir amb una possibilitat que quedava lluny per a altres arquitectes contemporanis interessats en el rumb de la nova arquitectura a Barcelona: l’any 1952, Pedro López Íñigo n’esdevé arquitecte municipal i l’any 1954 passa a formar part de l’equip del Patronato Municipal de la Vivienda, que liderarà des d’inicis dels anys seixanta. El treball des de l’administració franquista, que en aquell moment començarà a obrir-se econòmicament amb el Plan Nacional de Estabilización de 1959, farà necessaris uns planejaments alternatius i de ràpida construcció per poder acollir a correcuita les migracions del camp a la ciutat que estaven a punt de desbordar Barcelona i abocar la seva perifèria al barraquisme.
La posició de López Iñigo permetrà que el seu despatx s’encarregui de molts d’aquests estudis previs i plans parcials, que alhora derivaran en la construcció d’una part dels seus edificis. Influenciats per l’exposició Interbau celebrada a Berlín el 1957, on els grans mestres del moviment modern aportaven nous pensaments en el camp de l’habitatge i la ciutat, Montbau en serà el primer resultat com a barri autònom creat des de zero. Els anys següents se’n construiran nous exemples en diferents emplaçaments de la ciutat, on es continuaran aplicant receptes semblants, tot i els dubtes que començaven a generar pel que fa a la creació de barri, densitat i integració. Planava l’ombra del planejament d’una ciutat-dormitori davant de la clàssica i consolidada trama Cerdà.
En paral·lel, per la mateixa raó migratòria i pel boom demogràfic, els centres educatius i les universitats hauran de multiplicar les seves capacitats amb ampliacions o edificis de nova planta, i fins i tot campus universitaris sencers; en aquestes tipologies, tant les propostes funcionalistes com el seu resultat constructiu, estètic i econòmic van encaixar en una societat que volia començar a deixar enrere les estretors de la dictadura. Tanmateix, la tan esperada arribada de la democràcia va significar, pel canvi de les regles de joc —i, per tant, també dels seus actors protagonistes—, un decreixement dels encàrrecs rellevants i el lent ocàs de la influència d’aquest estudi que, en només vint anys, havia projectat barris sencers.
