Les propostes del despatx format per Guillermo Giráldez, Pedro López Íñigo i Xavier Subías s’inscriuen en la vessant mes internacionalista del moviment arquitectònic modern, que en l’època de la seva graduació com a arquitectes a inicis dels anys 50 començava a donar signes del seu primer esgotament amb la irrupció crítica del Team X al CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna) de 1953. Tot i això, a l’Espanya de l’època, que basava el seu ensenyament i construcció de l’arquitectura en plantejaments plenament academicistes i classicistes, l’internacionalisme que volia emular aquest jove estudi barceloní seguia resultant trencador.
Aquest fet coincidirà amb una possibilitat que quedava lluny d’altres arquitectes contemporanis interessats en el rumb de la nova arquitectura a Barcelona: l’any 1952 Pedro López Íñigo entra com a arquitecte municipal i l’any 1954 passa a formar part de l’equip del Patronato Municipal de la Vivienda, que liderarà des d’inicis dels 60. El treball des de l’administració franquista, que en aquell moment començarà a obrir-se econòmicament amb el Plan Nacional de Estabilización de 1959, farà necessari planejaments alternatius i de ràpida construcció per poder acollir a correcuita les migracions camp-ciutat que estaven a punt de desbordar Barcelona i abocar-la al barraquisme en la seva perifèria.
La posició de López Iñigo permetrà que sigui el seu estudi qui s’encarregui de molts d’aquests estudis previs i plans parcials, que derivaran alhora en la construcció de part dels seus edificis. Influenciats per l’exposició Interbau celebrada a Berlín l’any 1957, on els grans mestres del moviment modern aportaven nous pensaments en el camp de l’habitatge i la ciutat, Montbau en serà el seu primer resultat com a barri autònom creat des de zero. Els anys següents es construiran nous exemples en diferents emplaçaments de la ciutat, on es seguiran aplicant receptes semblants tot i els dubtes que començaven a generar en quant a la creació de barri, densitat i integració. Planava l’ombra del planejament ciutat-dormitori enfront de la clàssica i consolidada trama Cerdà.
En paral·lel, per la mateixa raó migratòria i pel boom demogràfic, els centres educatius i universitats hauran de multiplicar les seves capacitats, amb ampliacions o edificis de nova planta i fins i tot campus universitaris sencers; en aquestes tipologies, tant els plantejaments funcionalistes com el seu resultat constructiu, estètic i econòmic van encaixar en una societat que volia començar a deixar enrere les estretors de la dictadura. Tanmateix, la tan esperada arribada de la democràcia va significar, pel canvi de les regles de joc —i, per tant, també dels seus actors protagonistes— un decreixement dels encàrrecs rellevants i el lent ocàs de la influència d’aquest estudi que, en només 20 anys, havia projectat barris sencers.
