És evident que un dels grans èxits dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92 va ser aconseguir implicar-hi gran part de la societat catalana i, per assolir aquesta fita, la descentralització de les competicions escampades en diverses subseus arreu del territori va ser-ne una de les claus de l’èxit. Fora del cas singular de Banyoles, que va desenvolupar una petita Vila Olímpica, poblacions com Badalona, L’Hospitalet de Llobregat, Mollet del Vallès o Terrassa van acollir diverses disciplines.
En alguns dels casos, l’elecció d’aquestes subseus tenia una relació directa amb l’arrelament dels esports amb les ciutats d’acollida. La relació de Terrassa amb l’hoquei és històrica, de la mateixa manera que el bàsquet a Badalona, amb un Joventut que viuria una etapa gloriosa a Europa entre els 80 i els 90. D’altres, com l’elecció de Mollet del Vallès per a les competicions de tir, responien a la disponibilitat d’unes instal·lacions de l’escola de policia que, una vegada passats els jocs, podrien aprofitar la inversió realitzada. I és que aquest era l’esperit amb que el Comitè Organitzador volia decidir les actuacions a realitzar: la seva continuïtat una vegada finalitzats els jocs, el seu aprofitament a llarg termini.
A aquestes decisions d’ordre pràctic s’hi suma la casuística política: l’alcalde durant les olimpíades de Barcelona, Pasqual Maragall, formava part del mateix partit, el PSC, que els alcaldes de les altres ciutats esmentades, cosa que de ben segur va afavorir la fluïdesa entre institucions i la inclinació de certes decisions. En qualsevol cas, l’objectiu s’ha assolit: les instal·lacions segueixen en funcionament i a disposició pública.
