El projecte del Pla d’Ordenació de la Vila Olímpica va posar al centre del debat local les eines amb què s’havien d’encarar els canvis urbanístics. Oriol Bohigas, que considerava els plans generals obsolets per la seva manca de precisió en les transformacions concretes de la ciutat (coeficients, articles, números, etc.), proposa el projecte com a eina de desenvolupament urbanístic, amb l’arquitectura com a objecte generador de ciutat.
La proposta que donaria cabuda a les residències dels atletes participants en els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 fa tabula rasa i elimina qualsevol traça de l’antic barri industrial, amb fàbriques d’escàs valor i parcel·lacions pròpies de l’apropiació per autoconstrucció, i proposa l’arribada de la trama de l’Eixample Cerdà fins al mar. S’assoleix així la idea de l’eslògan d’obrir la ciutat al mar, definint un nou front marítim que vol mirar al futur amb la creació d’un nou barri, això sí, artificial.
Per a dur a terme l’operació, Bohigas adopta el criteri de seleccionar equips d’arquitectes que hagin obtingut un Premi FAD en els trenta anys anteriors, posant de manifest la confiança en què el bon disseny de l’arquitectura serà el motor d’un bon espai de convivència. L’equip MBM donarà als projectistes unes directrius unificadores clares: l’alçària reguladora, l’obra vista com a element constructiu i la limitació dels voladissos. Alhora, proposarà illes dobles i triples amb la intenció de potenciar l’ideal d’Ildefons Cerdà, poblant-ne l’interior amb construccions de menor entitat en passatges o blocs aïllats. Tot un repertori formal i d’ordenació per dotar de complexitat un nou barri sense caure en les trampes de les propostes del moviment modern, però que, en el fons, encara no ha pogut fugir del seu pecat original: que va ser construït sobre plànol. Serà el temps que li acabi donant forma, la forma de la gent que el viu i l’habita.
3
