El projecte del Pla d’Ordenació de la Vila Olímpica va posar al centre del debat local les eines amb què s’havien de fer front els canvis urbanístics. Considerant els Plans Generals obsolets per la seva manca de precisió en les transformacions concretes de la ciutat (coeficients, articles, números…) Oriol Bohigas proposa el projecte com a eina de desenvolupament urbanístic, amb l’arquitectura com a objecte generador de ciutat.
La proposta que donaria cabuda a les residències dels atletes participants als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 fa tabula rasa i elimina qualsevol traça de l’antic barri industrial, amb fàbriques d’escàs valor i parcel·lacions pròpies de l’apropiació per auto-construcció, proposant l’arribada de la trama de l’Eixample Cerdà al mar. S’assoleix així l’eslògan d’obrir la ciutat al mar, amb un nou front marítim que vol mirar al futur amb la creació d’un nou barri, això sí, artificial.
Per a dur a terme l’operació, Bohigas pren el criteri de seleccionar equips d’arquitectes que hagin obtingut un Premi FAD en els 30 anys anteriors, posant de manifest la confiança en què el bon disseny de l’arquitectura sigui el motor d’un bon espai de convivència. L’equip MBM donarà unes directrius unificadores clares als projectistes: l’alçada reguladora, l’obra vista com a element constructiu i la limitació dels voladius. Alhora, proposarà illes dobles i triples amb la intenció de potenciar l’ideal d’Ildefons Cerdà, poblant-ne el seu interior amb construccions de menor entitat en passatges o blocs aillats. Tot un repertori formal i d’ordenació per dotar de complexitat un nou barri que no caigués en les trampes de les propostes del moviment modern però que, en el fons, encara no ha pogut fugir del seu pecat original: la seva construcció sobre plànol. Serà el temps qui li acabi donant forma, la forma de la gent que el viu i l’habita.
3
