L’any 1951, coincidint amb el muntatge del pavelló espanyol a la Triennal de Milà i el projecte de la Casa de la Marina de la Barceloneta, Coderch projecta la casa Ugalde als afores de Caldes d’Estrac, una localitat de la costa del Maresme situada 35 km. al nord de Barcelona escollida per la burgesia catalana com a destí habitual d’estiueig des de finals del segle XIX. Es tracta d’un habitatge unifamiliar en el qual Coderch transforma els codis de l’arquitectura popular mitjançant una geometria obliqua i corba, quasi espontània, que respon al desnivell del terreny, l’orientació solar i les vistes privilegiades sobre el paisatge i la mar Mediterrània, establint una continuïtat absoluta entre interior i exterior. Una arquitectura orgànica que de manera quasi acrobàtica es mou entre la figuració vers l’entorn natural i l’abstracció pròpia de l’art d’avantguarda amb el que Coderch es relaciona durant aquells anys, que converteix l’habitatge en una mena de dispositiu cinematogràfic.
Després d’aquesta obra irrepetible, la relació de l’arquitecte amb la costa del Maresme es manté durant les dècades següents, amb una sèrie de projectes d’habitatges unifamiliars, testimoni de l’evolució de la seva pròpia obra. L’any 1955 adquireix una parcel·la molt propera a la casa Ugalde on elabora un projecte d’habitatge per la seva pròpia família, que poc després ha de simplificar en una segona versió de superfície més reduïda, fins que finalment renuncia i el projecte queda en mans de l’arquitecte suís Willem Dunkel. El rastre d’aquest ‘Cabanon Coderch’ es pot reconèixer en l’obra finalment construïda malgrat el seu estat ruïnós actual, que tant de bo es pugui revertir el més aviat possible.
El mateix any 1955 projecta a la localitat propera de Sant Vicenç de Montalt la Casa Boada, un habitatge situat en segona línia respecte al conegut Passeig dels Anglesos de Caldetas, desenvolupat en una sola planta en forma de L, amb una divisió molt clara entre la zona de dia, zona de nit i zona de serveis, orientada cap a un espai exterior enjardinat i amb piscina. El projecte construït havia de servir com a model per promoure a la mateixa zona una urbanització que finalment no es va arribar a desenvolupar, però en canvi va resultar decisiu —com a antecedent directe i autèntic laboratori— de la casa Catasús projectada a Sitges pocs anys després.
Durant la dècada següent Coderch projecta l’any 1965 la Casa Martínez Hidalgo, a una urbanització llavors en expansió als afores d’Arenys de Mar, en aquest cas un habitatge de dues plantes en una parcel·la plana -una solució relativament poc habitual en l’arquitecte-, amb una disposició també en forma de L, orientada a sud i oberta cap a l’espai exterior conformant una sèrie de volums de color blanc molt reconeixibles, entre la tradició mediterrània i la influència de l’arquitectura nord-americana. Dos anys més tard, el 1967, projecta la Casa Rovira, a Canet de Mar, un habitatge organitzat també en dos nivells, però aprofitant el fort desnivell del terreny i la seva posició privilegiada sobre el mar, que desenvolupa en una sèrie de volums retranquejats -“quiebros” com el mateix Coderch indica en les memòries dels seus projectes- caracteritzats per la seva façana d’arrebossat de calç i les obertures protegides amb persianes de llibret, així com per l’ús de paviments de rajola ceràmica a l’interior i exterior, i la introducció d’algun pilar metàl·lic en combinació amb l’estructura habitual de murs de càrrega.
Finalment, i ja durant la dècada següent, l’any 1971 s’inicia el projecte de la Casa Llansó en una parcel·la situada en un vessant boscós de Sant Vicenç de Montalt, en aquest cas una mica allunyada del mar, però que també aprofita el desnivell del terreny per disposar de dues plantes i obrir-se cap a la bon orientació i les millors vistes. Com en la Casa Rovira, el discret volum respecte al carrer exterior, en aquest cas resolt amb façana d’obra vista –com moltes obres d’aquest període de Coderch-, amaga un ampli programa funcional que es desenvolupa al voltant de tres patis interiors, emmarcats en llargs murs continus d’arrel neoplàstica, que juntament amb l’ús puntual de pilar metàl·lics revelen l’interès per l’obra de Mies van der Rohe i la participació cada vegada més activa dins l’estudi del seu fill Gustavo Coderch.
