Cerdà pretenia no repetir a l’Eixample els errors dolorosos patits a la ciutat emmurallada, i per això va estudiar-la a fons. Aquest fet va vincular per primera vegada l’estadística a l’urbanisme i així demostrà que durant les epidèmies els morts augmentaven als carrers més estrets. Per això va projectar un Eixample amb una xarxa viària de com a mínim vint metres d’amplada. Domènech i Montaner ho criticava proclamant que no s’hi podria viure de corrents d’aire.
Aquest itinerari mostra detalls que evidencien una ciutat emmurallada ofegada per una insuportable densitat només superada per Calcuta. Comença a Caputxes, 6, on es concentra una intensitat que va atraure des del segle XIX dibuixants, pintors i fotògrafs. Una doble arcada va permetre ampliar la casa amb un enorme cos afegit. La façana va ser esglaonada per guanyar espai; aquest mateix procediment va ser imitat al costat: Caputxes, 5. L’Ajuntament va prohibir aquesta construcció que ofegava l’espai públic. Entre aquests dos edificis i la façana de Santa Maria del Mar hi havia un cementiri, que va ser convertit en plaça.
Argenteria, el carrer gremial de més categoria, va tolerar enlairar cases sobre carrers: Brosolí, Junyí i Gíriti; aquest nom és la deformació de “Gírat’ hi”, de tan estret i angular. L’itinerari fins a Montcada apareix ple de guardacantons als xamfrans per protegir l’agressió dels carros en doblar-los. Es van introduir direccions úniques, como mostra el rètol a l’angle de Mirallers i Sombrerers. Més guardacantons a Canvis Vells i a Sombreres. Passem davant Mosques, el més estret amb 1,10m; rebé ja el 1441 el nom per tanta brutícia. Entrem a Arc de Sant Vicenç, amb un edifici enlairat sobre el buit del carrer i en girar a Seca, la mateixa pràctica aberrant. El nom correspon a la històrica fàbrica de la Moneda, espai rehabilitat per a la Fundació Brossa. I un colze més encara a Cirera i finalment entrar a Flassaders per retrobar Mosques. Asfixiant!