A Catalunya, l’ús de la fusta en construcció ha estat històricament especialment significatiu en comarques de muntanya, on és una materia prima de qualitat i a l’abast. En altres zones, i concretament durant el boom constructiu del segle XX, la fusta ha ocupat un paper secundari envers altres materials més econòmics com la ceràmica o el formigo. Només cal donar un cop d’ull a les nostres ciutats per copsar-ho ràpidament.
La seva lleugeresa i característiques mecàniques han estat especialment valorades per la creació de grans cobertes, i ja cap a la dècada dels 80 i dels 90 va ser una opció alternativa a les grans encavallades metàl·liques o al formigó postesat. Les seves qualitats ambientals van ajudar, tot i ser una opció econòmicament més cara, a convertir-se en una realitat construida en equipaments poliesportius, incloent piscines com la de Llefià o la de Granollers, entre molts d’altres.
El canvi de segle, amb la implementació de la tecnologia CLT i la cerca d’una construcció amb criteris de sostenibilitat, ha creat una nova industria de la fusta a Catalunya. Donada la demanda de l’administració pública a instància dels mateixos arquitectes, a les faldes dels sistemes pirinencs han aparegut fàbriques on han primat la investigació i la recerca per ser capdavanteres en aquest camp. La fusta ja no és només un material per a bigues, encofrats o acabats, si no que en molts edificis ha passat a ser el motor del sistema constructiu.
Aquesta empenta va situar la ensamblatge en fusta, amb estructrures produides en sec a taller, com a condició de molts concursos públics. Val a dir que aquesta condició es va diluir en molts d’ells per limitacions econòmiques, acabant en estructures convencionals metàl·liques o de formigó armat. En d’altres, el Codi Tècnic de l’Edificació —amb requeriments severs en el camp acústic i de seguretat vers el foc—, han obligat a recobrir aquests panells, amagant les qualitats ambientals que ofereixen. A ritme lent, però amb constància i voluntat per part d’administració i d’investigació per part dels tècnics, aquesta alternativa va trobant el seu lloc i assentant-se, sense condició hegemònica, com a una possibilitat més de futur.
