L’any 1848 s’inaugura l’estació de tren de Badalona, a tocar de la línia de mar i formant part de la primera línia ferroviària de la península Ibèrica, que tenia el propòsit d’unir Barcelona amb una altra important ciutat per a la indústria, Mataró. A càrrec de l’empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, aquesta nova infraestructura marca un abans i un després en totes les poblacions per on passa. Un impacte que encara avui en dia és visible i reivindicat.
A Badalona, el canvi és notori ja des de la seva construcció, quan de sobte els pescadors perden l’espai per a emmagatzemar i protegir les barques, donant lloc a una forta oposició per part d’aquest col·lectiu, que va arribar a sabotejar les obres en diverses ocasions. Probablement, aquest gremi anticipava el que inevitablement va comportar l’aparició de la línia: una transformació no només inevitablement urbanística, sinó també econòmica i social.
Tot aquest procés de canvi no s’allunya del seu focus, l’estació, expandint-se a ambdues bandes però sempre en relació amb la línia de costa. El mar, en realitat, ja feia temps que constituïa un dels motors de la ciutat gràcies a la pesca. L’anomenat fins llavors barri de Baix a Mar era el punt neuràlgic d’aquesta activitat. Això canvia quan la burgesia industrial decideix instal·lar les seves residències en aquest barri, originant-ne així el primer eixample de Badalona i convertint una zona de la ciutat primerament dedicada a una de les activitats productives més importants de la ciutat en el centre social i comercial d’aquesta. Aquest esdeveniment, de fet, és extrapolable a un canvi de perspectiva més global: els primers banys de la Reina Isabel II a San Sebastián i l’aparició dels primers clubs esportius a tocar de la platja contribueixen a un canvi de la percepció col·lectiva del mar, que comença a ser més que un port, una font de menjar o una manera de viatjar. La platja esdevé un lloc més de reunió i de gaudi dins la ciutat.
Els dos nous eixamples se separen per l’estació. A l’est s’ubica el centre residencial, social i comercial de la ciutat, caracteritzat per una arquitectura generalment d’influència modernista; a l’oest, s’hi troba l’eixample industrial, on s’instal·len les fàbriques més importants de la ciutat, així com les residències dels obrers d’aquestes. Així, és al voltant del Passeig de la Rambla, paral·lel al Mar, on es van construir àmplies residències per la burgesia com Ca l’Escanyaralets o la Casa Matamala. La platja, a l’altra banda de les vies, comença a formar també part de la vida quotidiana, i als estius constitueix un punt de reunió més, on a més és possible refrescar-se. Amb aquesta finalitat, a finals del segle XIX es van començar a popularitzar les cases de banys a la costa barcelonina, i la Donzella de la Costa, des de 1929, n’és un exemple encara actiu a Badalona, amb succesives adaptacions fins a dia d’avui. Es consolida també a principis del segle XX un dels eixos comercials més importants, el carrer del Mar, que connecta perpendicularment el Passeig de la Rambla amb la Casa Consistorial —l’ajuntament de Badalona—. Amb diversos exemples notables, aquest carrer és una mostra avui en dia de la progressió del disseny arquitectònic dedicat al comerç. Des del modernisme que caracteritza el disseny de farmàcies o drogueries de principis del segle XX, com la Drogueria Boter, passant per dissenys com el de la Farmàcia Surroca, també del prolífic badaloní Joan Amigó i Barriga i una mostra de la transició d’un modernisme molt arrelat cap una arquitectura d’influència vienesa que s’acosta molt més al moviment modern, fins la Sabateria Gubern, que encara conserva alguna de les característiques de la segona reforma que va fer l’estudi MBM als anys setanta.
Per altra banda, separat per un eix important, l’avinguda de Martí Pujol, trobem l’eixample oest, més vinculat a la indústria. És en aquesta zona on es van instal·lar indústries tan rellevants en el moment com la Fàbrica Giró, també coneguda com a Can Casacuberta, la Fàbrica G. de Andreis, popularment anomenada “La Llauna”, o l’Anís del Mono, els tres edificis dissenyats també per Joan Amigó i Barriga. El mar prenia un paper molt diferent en aquesta banda: no deixava de ser un instrument més de producció. En aquest cas, però, Badalona va canviar les barques de pesca pels vaixells petroliers que descarregaven al Pont del Petroli, un dels elements més simbòlics de la ciutat en l’actualitat.
La ruta no només recorre la transformació que va patir la ciutat amb l’arribada del ferrocarril, sinó que també es para a observar l’evolució d’aquella nova ciutat de principis del segle XX fins a l’actualitat. El Passeig de la Rambla encara és on es passeja els dissabtes; la platja continua acollint els banyistes a l’estiu. Tanmateix, on abans hi havia una fàbrica de llaunes, ara hi ha l’Institut La Llauna, rehabilitat per Enric Miralles i Carme Pinós; on es va patentar la primera bossa de malla per la fruita ara hi ha la Biblioteca Can Casacuberta, i la Rambla ja no acaba a l’estació, continua el seu curs transformant-se en un nou Passeig Marítim per a la ciutat.
