Després de la construcció de l’Eixample, la transformació de Barcelona passa de la densitat del nucli antic a un alliberament estructural i formal en les noves tipologies d’habitatge. La ruta proposada abasta la produïda pel moviment modern entre els ’50 i els ’70 a la zona alta de Barcelona. Aquí les parcel·les eren de major dimensió, atenent una relació passant constant. Les peces domèstiques s’organitzen amb ordres estratègics diferents de les tipologies construïdes anteriorment a la ciutat. Aquests nous paradigmes són conseqüència dels punts següents:
Entre el carrer i l’edifici, les plantes baixes s’obren generant espais permeables. Són llocs de relació entre la ciutat i la residència, entre allò públic i allò privat. És potser la relació urbana més intensa en planta baixa de totes les tipologies residencials que trobem a Barcelona.
Els plantejaments tipològics exploren, en disposar de més llibertat en planta, continuïtats entre el dins i el fora. Els espais intermedis regalen a les peces de l’habitatge nous ritmes i possibilitats d’interacció generant llindars de llum i ombra.
Els habitatges, com que són de gran dimensió, busquen relacions de confort espacial mitjançant la diagonalització de l’espai, de la correcta il·luminació i exposició a l’exterior juntament amb l’optimització de la ventilació creuada.
Es tracta, en alguns casos, d’habitatges amb sales concatenades sense passadissos, estances contínues o organitzacions a façana per trobar la màxima relació entre totes les parts. En altres casos, les diferents escales comporten una divisió entre la vida privada, la vida pública i el servei domèstic.
És una ruta per descobrir una interacció diferent entre l’habitatge i la ciutat. En passejar per aquests carrers i revisitar aquests edificis no es pot deixar de pensar en que aquestes relacions tan bàsiques i humanes van conferir un nou paradigma d’urbanitat per a Barcelona.
7
