Els barris fets de cases i jardins són una de les singularitats de la trama urbana d’Olot. La baixa densitat ha generat tres sectors singulars que donen resposta als successius períodes de creixement de la ciutat, diferenciats en un temps acotat de cinquanta anys del segle XX. Un passeig pels seus carrers ens explica part de la història local i global, així com l’evolució d’un país en transició política i social, des de la Mancomunitat de Catalunya fins a la dictadura franquista. El seu atractiu rau en el reflex del període en què van ser concebuts: l’atmosfera urbana i la seva arquitectura mantenen l’essència del que havien estat originalment. El pas del temps, factor fonamental en la construcció morfològica d’una ciutat, no ha alterat de manera significativa el seu caràcter.
Tres escales de ciutat —el barri, el carrer i la casa— són concebudes de forma coordinada per respondre a un model de societat, i estan definides per paràmetres urbanístics i corrents arquitectònics propis dels pensaments de cada època. El teixit urbà, el parcel·lari, el traçat viari, la morfologia de carrers, la tipologia edificatòria i el llenguatge arquitectònic formen part de la comparació entre l’Eixample Malagrida (1916), el grup d’habitatges de Sant Pere Màrtir (1950-1958) i les primeres fases del Pla de Dalt (1966).
L’Eixample Malagrida, signat per Joan Roca i Pinet el 1916, modificat per Josep Esteve el 1925 i construït segons les idees del promotor i indià Manuel Malagrida, preveia un creixement amb dos hemisferis a banda i banda del Fluvià. Tenia la mateixa extensió que la ciutat del moment i volia esdevenir el nou centre. La geometria radial i anular de la trama urbana s’empelta sorprenentment bé amb el meandre del riu. L’hemisferi nord es va construir segons el projecte, amb passejos arbrats, amples i senyorials, i xalets noucentistes amb grans jardins per a famílies benestants.
Quaranta anys més tard, amb la necessitat de donar resposta a una població empobrida de postguerra, Joaquim Maria Masramon i Ignasi Bosch projecten el grup d’habitatges Sant Pere Màrtir, conegut popularment com “les cases barates”. És una ciutat jardí promoguda per l’Obra Sindical del Hogar, caracteritzada per casetes blanques amb coberta de teula àrab a quatre aigües i murs de contenció de pedra de Banyoles. Està formada per 332 habitatges de 25 tipologies, aïllats, aparellats o agrupats en filera, que s’estenen per la falda del volcà Montolivet a través d’escales, passatges i carrers rodats sinuosos, tot projectat de manera unitària i amb una cura especial en l’adaptació topogràfica del conjunt. L’església, situada en un punt elevat del barri, presideix per una banda la plaça porxada i per l’altra l’escalinata principal.
I al Pla de Dalt, Francesc Vayreda projecta durant els anys seixanta el tercer creixement d’aquest relat per donar resposta a una nova classe mitjana olotina. Membre del Grup R, influenciat pels preceptes del moviment modern i del Team X, articula el barri a través de dues infraestructures que actuen d’eixos: la traça sinuosa de la carretera de Riudaura i l’avinguda arbrada del mas Subiràs, amb una jerarquització de vies i una gradació de privacitats de l’espai públic, conformat per tipologies d’habitatge estandarditzat de cases en filera. Els últims creixements del barri acullen l’Institut La Garrotxa i el nou Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa.
9
