Tres barris de la ciutat d’Olot s’enllacen per un denominador comú: la baixa densitat. Son tres models de ciutat jardí desenvolupats durant el segle XX que donen resposta als successius períodes de creixement de la ciutat diferenciats en un temps acotat de 50 anys. Un passeig pels seus carrers ens explica part de la història local i global, mostrant l’evolució d’un país en transició política i social, des de la Mancomunitat de Catalunya fins a la dictadura franquista. El seu atractiu rau en el reflex del període en què foren concebuts: l’atmosfera urbana i la seva arquitectura mantenen l’essència del que havien estat en la seva gènesi. El pas del temps, component fonamental en la construcció morfològica d’una ciutat, no ha alterat de manera significativa el seu caràcter en l’actualitat.
Tres escales de ciutat: barri, carrer i casa són concebudes per respondre a un model de societat, definides per paràmetres urbanístics i corrents arquitectònics propis dels pensaments de cada època.
Teixit urbà, parcel·lari, traçat viari, morfologia de carrers, tipologia edificactòria, llenguatge arquitectònic formen part del joc comparatiu entre l’Eixample Malagrida (1916), el grup d’habitatges de Sant Pere Màrtir (1951-56) i el barri del Pla de Dalt (1966). L’Eixample Malagrida, planificat per Joan Roca i Pinet al 1916 mostra un model de ciutat jardí fruit de les idees procedents d’Anglaterra, unió de la urbs i el camp, de passejos enjardinats, amples i senyorials, i xalets de famílies benestants burgeses, amics, molt d’ells, de l’indià Manuel Malagrida, promotor del lloc. Un recorregut pel seu traçat ens connecta amb el modernisme tardà de Rafael Masó, amb la Casa Masramon, en un extrem del barri, o la Fàbrica Descals i el Garatge Sacrest, de Joan Roca i Pinet, el noucentisme de Josep Danés i Torras amb la Casa Plana, o el Grup escolar Malagrida de Josep Goday.
40 anys més tard, la necessitat de donar resposta a una població empobrida de postguerra, Joaquim Maria Masramon i Ignasi Bosch, projecten durant els anys 50 el Grup d’habitatges Sant Pere Màrtir, conegut popularment com “les cases barates”. És una ciutat jardí amb aires de poblat popular i cert “folklorisme” seguint les directrius dels arquitectes de la Dirección General de Regiones Devastadas i de l’Instituto Nacional de Colonización. 332 casetes blanques, algunes aïllades, la majoria aparellades o agrupades en filera, s’estenen per la falda del volcà Montolivet a través d’escales, passatges i carrers rodats, transformant el paisatge de la ciutat per sempre. En el punt més elevat del barri s’obre una plaça i s’alça una església, agermanada amb la de los Dominicos a Valladolid de Miguel Fisac.
I al de Pla de Dalt, Francesc Vayreda projecta durant els anys 60 el tercer creixement d’aquest relat per donar resposta a una nova classe mitja olotina. Membre del Grup R, influenciat pels preceptes del moviment modern i del Team X, articula el barri a través de dues infraestructures que actuen d’eixos, la carretera de Riudaura i el mas Subiràs, amb una jerarquització de vies i gradació de privacitats de l’espai públic, conformat per tipologies d’habitatge estandarditzat de cases en filera que recorda l’ideari de l’architecturbanism i el total space de Jaap Bakema. El barri no ha deixat de créixer i en les seves últimes ampliacions, es pot destacar l’ampliació de l’Institut de La Garrotxa de Santiago Vives o el nou Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa de Ramon Sanabria.
8
