Habitualment associem el Racionalisme a l’ortodòxia del GATCPAC, referent ineludible de la modernitat local. Però, més enllà de la radicalitat, del blanc i del negre, trobem una gamma de grisos on podem incloure altres arquitectures que, amb més o menys intensitat, i amb diferents referents i aspiracions, aplicaven els preceptes de l’arquitectura d’avantguarda. Amb influències que sempre provenien d’experiments de més enllà dels Pirineus, podem afirmar que hi ha molts exemples que ja apunten cap a una superació definitiva del modernisme o del noucentisme, o que, a poc a poc, esdevenen una fase de la seva metamorfosi. I moltes d’aquestes aproximacions són d’abans de la presentació del GATCPAC en societat, l’abril de l’any 1929.
A la dècada dels anys trenta, tots aquests barris es podien considerar —tret dels seus propis nuclis— perifèrics. I és aquí on ens trobem amb allò que sovint no volem veure o no necessitem veure al centre de la ciutat, el clàssic not in my backyard anglès: un hospital, una estació de ràdio o, portat a l’extrem, habitatges socials per a treballadors. Alhora, en algun d’aquests barris, la petita burgesia establia una primera o segona residència, fugint de l’ambient de la ciutat; la tradició de classe seguia, l’estil canviava.
Aquesta situació dels barris de muntanya aïllats de la ciutat perduraria fins a finals del segle XX, quan els feliços Jocs Olímpics de 1992 hi van desembarcar amb la urbanització de la zona de la Vall d’Hebron i la Teixonera, on us sorprendrà un desubicat Pavelló de la República. Un pavelló reconstruït per a l’ocasió seguint l’original de París de 1937, però que d’aquí a cinquanta anys suposem que ja ens l’haurem fet nostre.
