Associem habitualment el Racionalisme a l’ortodòxia del GATCPAC, referent ineludible de la modernitat local. Però fora de radicalitats , del blanc i del negre, trobem una gama de grisos on podem incloure d’altres arquitectures que, amb més o menys intensitat, i amb diferents referents i aspiracions, estaven aplicant els preceptes de l’arquitectura d’avantguarda. Amb influències sempre provinents d’experiments més enllà dels Pirineus, podem afirmar que existeixen molts exemples on ja s’apunten maneres que s’allunyen definitivament del Modernisme o del Noucentisme o que, poc a poc, en són una fase de la seva metamorfòsi. I moltes d’aquestes aproximacions són abans de la presentació del GATCPAC en societat l’abril de l’any 1929.
A la dècada dels 30, tots aquests barris podrien considerar-se, tret dels seus propis nuclis, perifèrics. I és aquí on veiem sovint el que un no vol veure o no necessita veure al centre de la ciutat, el clàssic not in my backyard anglès: un hospital, una estació de ràdio o, portant-ho a l’extrem, habitatges socials per a treballadors. Alhora, algun d’aquests eren barris on la petita burgesia establia una primera o segona residència fugint de l’ambient de la ciutat; la tradició de classe seguia, l’estil canviava.
Aquesta situació aillada dels barris de muntanya de la ciutat perduraria fins a finals del segle XX, quan les felices Olimpiades de 1992 hi van fer peu amb la urbanització de la zona del Vall d’Hebron i la Teixonera, on us sorprendrà un desubicat Pavelló de la República. Un Pavelló reconstruït per a l’ocasió seguint l’original de París de 1937, però que d’aquí a 50 anys més suposem que ja ens l’haurem fet nostre.
