L’evolució natural dels cementiris ha estat la seva expulsió progressiva de les concentracions de població, dels llocs dels vius. Els petits patis al costat de les parròquies que servien de llocs de sepultura, amb l’auge demogràfic i l’hiper-densitat del les concentracions urbanes, va derivar en problemes de salubritat que es van solucionar amb propostes de caire higienista: els morts, fora de les ciutats. Els morts tindrien la seva pròpia ciutat, creant una frontera física i també cultural.
Amb aquesta directriu sorgeixen els primers cementiris moderns, aquells que ens ronden el cap quan la vida ens hi ha de portar. Un recinte tancat, edifics de nínxols formant carrers i, a la zona noble, un exèrcit d’escultures i panteons amb sorts diverses. El modernisme, especialment, ha deixat exemples memorables i de vegades pintorescs, com el cementiri d’Olius, que a dia d’avui ja són considerats patrimoni i apreciats per la ciutadania com a museus a l’aire lliure. Al respecte d’aquesta tipologia destacarà el cementiri de Montjuïc que, construït sobre la vessant marítima de la muntanya, introduirà el passeig i les vistes a la tipologia, en un exercici paisatgístic i arquitectònic de primer nivell. La construcció amb pedra picada de la mateixa muntanya arrodonirà un dels millors exemples d’arquitectura funeraria.
Podríem dir que, tot i que del 1883, serà l’inici del camí que seguiran alguns cementiris contemporanis, on el recorregut i la natura començaran a prendre protagonisme davant de la racionalitat organitzativa i l’espectacularitat individual dels panteons i mausoleus. Expulsats definitivament ben lluny dels nuclis urbans, les parcel·les amb pendent on s’ubicaran —les més econòmiques— els obligaran a establir un diàleg interesant que els aproparà més al parc que a la trama urbana, tal i com es pot apreciar clarament al les Roques Blanques, al Nou d’Igualada i al Nou de Girona. D’alguna manera, es desproveiran de la tradició catòlica del sud d’Europa i es quedaran a mig camí entre aquesta i la tradició nòrdica, on els cementiris es tracten com espais públics naturals i on prima el ritual de retorn del cos a la natura.
Tot i que es fantasiós pensar-ho, seria meravellòs que, en una futura expansió hipotètica de les ciutats, aquests cementiris quedessin absorbits i, ja sense fronteres, esdevinguessin un espai públic més de la ciutat, sense necessitat de separar les ciutats dels morts de la dels vius i, d’alguna manera, fer-nos companyia.
