En un article d’Oriol Bohigas publicat l’any 1968 a la revista Arquitectura, núm. 118, del COAM, i sota el títol “Una posible ‘Escuela de Barcelona’”, l’arquitecte i urbanista va voler posar en relleu l’arquitectura feta pels arquitectes catalans al voltant dels principis que ell mateix defensava, tant arquitectònics com intel·lectuals, vers aquella arquitectura produïda a altres parts de l’Estat.
Aquesta ruta conté obres seleccionades pel mateix Bohigas per il·lustrar l’article original, encara construïdes i en bon estat de conservació avui dia, i dins l’àrea metropolitana de Barcelona. En conjunt s’observa que la selecció comença l’any 1961, el mateix de la dissolució del Grup R, fet gens casual. De la naturalesa eclèctica del Grup R, Bohigas va voler liderar una de les seves tendències i fer-la hegemònica a Catalunya; sembla clar que el fet d’autoanomenar-se “Escola de Barcelona”, triant el nom de la ciutat per sobre d’altres sensibilitats arquitectòniques contemporànies locals, i també el fet d’entrar en la discussió d’àmbit nacional com a màxim representant d’aquesta manera de fer, així ho confirmen. Certament, els primers paràgrafs del seu text intenten explicar i justificar aquest punt amb subtilesa.
Emmirallat en l’Escola de Milà, amb els membres de la qual manté relació —i dels que n’extraurà contínuament lliçons des que José Antonio Coderch i Federico Correa els van posar en contacte—, Oriol Bohigas defineix al seu article els principis que regeixen aquesta manera d’entendre l’arquitectura, alguns dels quals es resumeixen en el següent paràgraf: “Primera: disseny condicionat per l’ús de l’objecte arquitectònic i per la tecnologia utilitzada per realitzar-lo, independentment de quina sigui aquesta tecnologia, independentment que sigui més o menys avançada, més industrial o més artesana. Segona: consideració de les exigències lògiques del llenguatge mateix, un terme que hauríem de desenvolupar més àmpliament si disposéssim de més temps. I tercera: a conseqüència d’aquest gust per respondre honestament a la tecnologia utilitzada per donar sortida formal als problemes que planteja i, fins i tot, al procés mateix de creació i construcció, un cert èmfasi en l’expressió tecnològica.” Aquest postracionalisme avantguardista, que troba la seva expressió diferencial en la tradició cultural del país i la seva realitat tecnològica —endarrerida i paupèrrima—, serà hegemònic fins a la dècada dels anys setanta, quan arriben amb entusiasme i com a novetat els postulats d’una tardomodernitat i postmodernitat incipients, amb la comunicació, la història i el simbolisme com a nous cavalls guanyadors. I allà, tant Bohigas com la seva “Escola de Barcelona” hi seran presents.
