En la seva concepció, a principis de s.XXI, el concepte 22@ va promoure una transformació del sector industrial extensiu del Poblenou mitjançant la densificació a través de l’augment de l’edificabilitat i l’exploració d’una suposada simbiosi entre els sectors tecnològics, residencials, creatius i industrials.

L’actual imatge del Poblenou no és tant variada com la idea original prometia i el barri ha quedat tacat per gran quantitat de nuclis d’edificis d’oficines.

Trencant amb aquesta concepció, però, aquesta ruta identifica algunes de les operacions residencials col·lectives més interessants del barri.

Una selecció que passa per edificis multifuncionals que fan compatible l’ús de l’habitatge amb usos sòcio-sanitaris, operacions de recuperació del patrimoni industrial, accions d’integració en el teixit urbà popular del barri o per edificis singulars que es relacionen dimensionalment amb el nou teixit d’oficines.

Una ruta per entendre la capacitat de l’arquitectura per enginyar solucions diverses per a diferents condicions urbanes.

1

Per entendre la singularitat dels Premios Década, que malauradament van deixar de celebrar-se després de la seva última edició l’any 2009, transcrivim el text que el seu promotor, Oscar Tusquets Blanca, va escriure amb motiu del comiat de l’esdeveniment:

“Els Premios Década van ser creats amb la manifesta voluntat de representar una alternativa a tants premis on un jurat amb responsabilitat compartida jutja obres molt recents, distants i no visitades personalment, guiant-se, la majoria de vegades, només per documents fotogràfics. Per això l’essència dels Dècada es va basar en: jutjar obres finalitzades deu anys abans, un jutge únic i una àrea restringida que permetés la visita personal reposada a les obres seleccionades. En aquests premis tenen tant de valor els edificis i arquitectes premiats com els jutges de cada convocatòria, tots ells arquitectes internacionals als quals admiro i respecto, i no només per la seva trajectòria professional. Cal fer constar que quatre dels deu jutges han merescut el Premi Pritzker i que dos l’han obtingut després de la nostra invitació.

Després de deu anys d’existència vam decidir donar per acabada aquesta iniciativa, no només per les dificultats econòmiques que travessaven els nostres sponsors i la Fundació, sinó també perquè la llista d’arquitectes admirats a qui convidar se’ns estava acabant. De tota manera, estem convençuts de que els Década quedaran com un testimoni perdurable de deu anys d’Arquitectura Barcelonina.”

En aquesta ruta podreu, doncs, valorar amb encara més perspectiva temporal aquests edificis premiats, amb el biaix de les tendències minimitzat, mentre recorreu la ciutat sense necessitat de grans desplaçaments.

2

La ruta que es proposa té com a protagonista Joan Miró i el seu vincle amb la ciutat de Barcelona.

La panoràmica que dona imatge a la ruta ens remet a una performance creativa que Miró va fer el 1969 als vidres de l’edifici del COAC i que avui podem conèixer gràcies a la filmació que va fer Pere Portabella. El fet que Miró estés envoltat de la ciutadania de Barcelona mentre creava i destruïa la seva obra sobre els vidres del COAC fa veure de manera evident que la seva connexió amb la ciutat va ser molt potent. Per sort, són molts els llocs que permeten anar rere les seves passes i conèixer el seu vincle emocional amb Barcelona.

El punt de partida és la terminal 2B de l’aeroport del Prat, on es troba el gran mural ceràmic de Joan Miró i Josep Llorens Artigas en una de les parets exteriors de l’edifici. Es tracta d’un exemple d’obra monumental, de 10 metres d’alçada per 50 metres de llargada, i és un dels quatre regals que Miró va voler fer a la capital catalana. Amb aquest l’artista volia donar la benvinguda a tothom que arribés per l’aire.

A continuació i travessant la muntanya de Montjuïc hi ha dos parades de pelegrinatge mironià. Per una banda, i amb vistes al mar, el cementiri de Montjuïc, on hi ha el nínxol familiar en el qual s’hi troben les despulles de l’artista; el panteó va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Vila Palmés. D’altra banda, i envoltada de jardins i arbres, es troba la Fundació Joan Miró dissenyada per l’arquitecte i amic de Miró Josep Lluís Sert.  Es tracta del centre de referència de l’obra de l’artista i és el màxim exponent de la seva generositat cap a Barcelona, perquè la Fundació, per qui no ho sàpiga, també va ser un regal de Miró.

La ruta continua al parc de l’Escorxador, actual parc de Joan Miró on s’hi troba un altre dels regals de Miró, l’escultura Dona i ocell. Feta en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, dona la benvinguda a tothom que arriba per carretera.

El darrer regal de Miró i amb el que volia donar la benvinguda a tothom que arribés per mar és el mosaic del Pla de l’Os situat en una de les vies neuràlgiques del centre de la ciutat, les rambles. Molt a prop es troba el passatge del Crèdit, on al núm. 4 va néixer Miró el 20 d’abril de 1893.

L’artista català-internacional també té obra en altres museus de Barcelona, com el Museu del Disseny, últim punt de la ruta en el qual es conserva una col·lecció de ceràmiques que va fer amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas.

5

L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li donà reconeixement local i fou el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a realitzar tres altres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

3

Al Cadaqués de mitjan anys cinquanta es donen les condicions propícies per desenvolupar els recursos apresos per Federico Correa i Alfonso Milá sota el mestratge de José Antonio Coderch, que aviat personalitzen amb un tarannà propi que serveix per obrir pas a una manera d’intervenir al poble que encara avui perdura. Aprofitant al màxim els elements originals de l’habitatge tradicional entre mitgeres, intervenen curosament amb els materials i recursos locals disponibles per realitzar subtils canvis i incorporacions que inunden aquells espais existents d’una sorprenent i refrescant modernitat, tot apel·lant a una nova manera de viure.

Les encara puntuals —però creixents— aventures de la burgesia barcelonina cap a la Costa Brava com a destí turístic propicien que Correa i Milá rebin el seu primer encàrrec que es construirà: la casa per a Javier Villavecchia al Port d’Alguer de Cadaqués.

Les decisions que es veuen reflectides en aquesta obra es resumeixen en una loggia superior que inverteix els usos diürns i nocturns de la casa, per poder gaudir així de les vistes sobre el mar des de l’estar-menjador; el mobiliari d’obra; l’austeritat de recursos; el respecte per allò existent; i la sublimació del teixit urbà del casc antic, tot lligat amb un cert hedonisme que la tipologia de casa d’estiueig permet. Aquestes decisions es repeteixen en les seves intervencions immediatament posteriors.

Progressivament, una línia més experimental es traça paral·lela a les primeres edificacions aïllades, influenciada per la cada vegada més notable relació amb Itàlia, amb la casa Rumeu com a exemple més contundent i segurament més brillant.

Aquest idil·li amb Cadaqués s’estén durant més de dues dècades, durant les quals arriben a realitzar gairebé cinquanta projectes, molts d’ells construïts, alguns referents de la modernitat del país. La seva experiència al poble va conviure amb d’altres obres singulars realitzades per altres mestres de l’arquitectura com el mateix Coderch, Francisco Juan Barba Corsini, però sobretot amb la molt significativa obra dels estrangers arrelats a Cadaqués, Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, que importen exotisme i sensibilitat artística a aquesta manera de fer iniciada per Correa i Milá.

13

Itinerari urbà per les arquitectures que s’arrengleren a ambdues vores del riu Ebre, al seu pas per Tortosa.

Evocant el temps en què aquesta fèrtil via de comunicació, abocada de comerç i de vida, esdevenia el principal carrer de la ciutat, ens deixem acompanyar per les façanes del Passeig de l’Ebre i, particularment, de la Rambla Felip Pedrell, on treuen el cap edificacions que han pugnat per trobar-hi plaça i significar-se a primera línia de riu.

Des del mateix parc municipal que expulsà les històriques drassanes cap a la vora de Ferreries, fins a l’antic escorxador modernista -obrat guanyant terreny al riu- i passant pels controvertits mercats municipals totes elles han cercat el privilegi, panoràmic i narcisista, d’emmirallar-se a l’Ebre. Carrers enlairats que connecten les dues ribes, el pont del ferrocarril i el de l’Estat acoten aquest aparador arquitectònic, salpebrat d’intervencions de diverses tendències i pretensions, que permet llegir i entendre l’evolució urbanística d’aquesta ciutat que naix i creix al llarg del riu.

6

Itinerari circular d’habitatge col·lectiu a Girona que ofereix una immersió arquitectònica amb un recorregut que destaca la diversitat de dissenys i estils al llarg de la ciutat. Des de les propostes més modernes fins a aquelles desenvolupades amb elements tradicionals i clàssics de principis de segle XX, els visitants experimentaran una varietat de perspectives i enfocaments en aquesta exploració urbana.

Les parades inclouen edificis que harmonitzen amb el seu entorn natural, així com altres que es destaquen per la seva originalitat i modernitat. L’itinerari recorre àrees que mostren l’evolució de l’arquitectura al llarg del temps, amb una atenció especial als habitatges protegits que reflecteixen la consciència social de la ciutat.

Un seguit d’obres que brinda als visitants una visió general de la riquesa arquitectònica de Girona. A través d’aquesta experiència, es podrà apreciar la diversitat estilística i la planificació urbana, contribuint a una comprensió més àmplia de la ciutat i el seu teixit social i cultural.

Itinerari per la ciutat de Lleida amb la visita de 5 obres de l’Estudi SDP format pels arquitectes Laureà Sabater, Lluís Domènech i Ramon Maria Puig. Són obres compreses en el període 1964-1975, des de l’inici de la seva etapa professional fins a la dissolució de l’estudi. L’estudi tenia dues seus, Lleida i Barcelona, tot i que gran part dels projectes es desenvoluparen a l’entorn de la capital de ponent. Oriol Bohigas situa l’obra i l’actitud de l’estudi SDP en el grup dels arquitectes realistes en contraposició dels arquitectes idealistes, formant part d’una possible ‘Escola de Barcelona’.

L’article “Lérida, ciudad colina” publicat a Destino el 1965, inicia l’activisme de l’estudi per reivindicar la personalitat plàstica del Canyeret, entre la plana, el riu i el Turó de la Seu Vella, constituents geogràfics de la ciutat. El 1969 redacten el 1er Pla Especial del Canyeret, amb una revisió del mateix el 1974. El 1982 Domènech i Puig, conjuntament amb la Roser Amadó i el Joan Busquets realitzen el Pla Especial del Centre Històric de Lleida, reconegut amb el Premi Nacional d’Urbanisme.

Les Germanetes dels Pobres (1965-1968), els locals parroquials de l’Església de Santa Maria Magdalena (1966-1970), la seu social del Club Tennis Lleida (1972), els apartaments Club Ronda (1970-1974), i el Banc Condal (1972-1974) són obres amb diferents materialitats i programes complexos amb l’ús de llenguatges ambigus a la recerca d’una arquitectura pròpia.

La ruta ens permet relacionar l’arquitectura dels anys 60 i 70 amb l’horta i el paisatge que envolta la ciutat de Lleida, endinsar-nos pels barris d’eixample de la ciutat, i arribar fins el Canyeret, el barri històric situat entre el turó de la Seu Vella i el riu Segre.

4

La ruta que aquí es proposa pren com a punt de partida una imatge panoràmica de la ciutat. Correspon a la làmina central commemorativa del número 3 de la Il·lustració Ibero-Americana, «La Barcelona de 1930, vista desde el Tibidabo, en uno de sus incomparables atardeceres». Des de les altures, el crepuscle de la nit sembla difuminar els contorns de l’arquitectura de la ciutat. No obstant això, lluny d’aquesta possible confusió, la irrupció de l’avantguarda del GATCPAC va transformar aquest immens panorama en un diorama en el qual la radicalitat del llenguatge i l’abstracció es mesurava com a cant a l’epifania dels temps moderns.

Una proclama que no va caure massa bé a alguns dels cercles arquitectònics més pròxims al noucentisme: quant reaccionària pot arribar a ser la cultura oficial del poder és una cosa a la qual estem acostumats en els últims temps. La Barcelona de la II República (1931-1937) no seria menys: des de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Pere Benavent, Raimon Raventós o Adolf Florensa; per fer esment tan sols a alguns dels arquitectes que oferien la màscara del llenguatge clàssic o la tècnica tradicional com a redempció contra aquells que, aparentment, renegaven del passat i l’ordre.

Aquest itinerari que s’ofereix al visitant de la ciutat no tracta de bons ni de dolents. Alguns socis del GATCPAC es van encarregar de fer visible aquest drama: com podia algú, el 1935, fer arquitectures tan oposades com la Casa Espona a l’Eixample i la seva homònima al carrer Aribau? Com interpretar l’oposició als idearis del GATCPAC per part de l’autor d’ACTAR i l’Estació Ràdio Barcelona? On situem la fenêtre en longueur de la Clínica Barraquer signada per algú que mai va militar a l’avantguarda? O, per a concloure, per a qui i per qui es va perpetuar la visió de la Barcelona Futura a Via Laietana?

7