Sant Cugat és una ciutat conformada per les seves rieres. El seu origen està en una vila romana situada en l’indret més estret i elevat entre dues d’aquestes rieres (el punt més fàcil per defensar-se), i on es va construir el Monestir. Per aquest motiu la ruta proposada comença a la muralla de llevant del Monestir, restaurada fa pocs anys juntament amb el reconeixement i millora de la història del lloc i de la qualitat de l’espai públic que l’envolta.

Si resseguim la muralla cap al sud ens trobem cases entre mitgeres que s’adapten a l’orografia del terreny, un bon exemple és la reforma d’un habitatge situat enfront d’una de les Torres, obra de Josep Ferrando. A continuació baixarem pel carrer de Sant Medir, cap a la Riera de Sant Cugat, i ens trobem les Cases d’Enric Pi i el Celler Cooperatiu de Cèsar Martinell. Continuem fins a trobar la soterrada Riera de Sant Cugat (rambla del Celler, rambla de Jaume Sabat i rambla de Can Mora) fins a l’antiga carretera de Gràcia. A finals del segle XIX aquest nou accés a Sant Cugat des de Barcelona per La Rabassada va propiciar el fenomen dels estiuejants, la indústria de la construcció, la superació del límit de la Riera de Sant Cugat i la urbanització de l’eixample sud d’habitatges unifamiliars amb grans jardins.  La bona qualitat de l’argila i l’arriba del tren a començaments del segle XX van afavorir l’auge de les bòbiles i la construcció amb totxo d’aquestes cases burgeses i el primer augment important de la demografia.  

El límit a ponent d’aquest barri de baixa densitat de cases amb jardí és el Club de Golf de Sant Cugat. Frederick Stark Pearson, l’enginyer i empresari que va portar el tren a Sant Cugat, va comprar la Masia i els terrenys de Can Mora per construir-hi un dels primers clubs de golf de Catalunya. El camp de golf es desenvolupa al llarg d’un tram del canal de desguàs dels torrents de Can Trabal i de Saladrigues.

L’itinerari continua per anar a buscar la rambla de Ribera i trobar-nos amb el Torrent de Can Trabal a cel obert que remuntarem fins a trobar tres cases unifamiliars que miren al bosquet del golf, la casa AA de Ferrater, la casa Luque de Coderch i Valls i, ja de tornada cap al centre i al carrer Villar —de més alta densitat—, una singular reforma i ampliació d’una casa d’estiueig dels anys 30, de Bailo i Rull.

Aquest itinerari vol mostrar no només la funció de les rieres com a vectors de connexió o com a límits en la trama urbana, sinó també com a generadors d’un urbanisme de qualitat. Per això, ens dirigirem cap on el Torrent d’en Bomba està canalitzat per remuntar-lo fins a trobar-lo a cel obert en el Parc Central. Un projecte de Batlle i Roig d’urbanització d’un nou barri, als anys 90, basat en el reconeixement orogràfic del lloc i el canvi de planejament per tal d’aconseguir no cobrir el torrent. Amb l’estratègia de construir a les vores adaptant l’edificació morfològicament al terreny i amb la centralització del verd aconsegueixen tenir temperatures de 3ºC  per sota d’altres zones de la ciutat.

L’itinerari proposa el reconeixement de les obres de Josep Maria Pericas i Morros, construïdes entre 1906 i 1933 a la ciutat de Vic, en la seva triple condició d’arquitecte municipal, arquitecte diocesà de Vic i arquitecte liberal.

De la seva primera etapa d’arquitecte municipal (1916-1923) s’ha inclòs el tancament de la Llotja del Blat (1922) de l’Ajuntament i la nova Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu. De la segona etapa municipal, en el període republicà, els grups escolars de Sant Miquel dels Sants (1932) i Jaume  Balmes (1933), són les obres més representatives en les que Josep M. Pericas segueix els corrents europeus fixats per l’escola de Dessau, mostrant una evolució cap a la simplificació dels volums i dels elements decoratius.

Com a arquitecte diocesà va realitzar obres com la Tribuna del Palau Episcopal (1915) i el Convent de les Germanes Josefines (1928). D’aquesta segona obra, els elements més significatius són el claustre, el refectori i la capella de la primera planta; l’església està oberta a la ciutat, amb accés independent des del carrer.

En l’ampliació del Convent de la Mercè (1929) destaca la torre-campanar de pedra, amb una coberta a dues vessants, formalisme molt propi de l’arquitecte. Finalment una petita joia, la Capella de la Verge del Carme de la Torre d’en Franch (1926), estructura d’una sola nau, amb coberta cònica i torre-campanar cilíndrica.    

De les obres d’arquitecte liberal hem seleccionat l’antiga Central Tèrmica (1911) per a la generació d’electricitat, exemple molt proper a les primeres experiències de l’arquitectura industrial alemanya i que l’arquitecte coneixia dels seus viatges a Darmstad, Hamburg i Viena, i també les seves primeres obres per a clients privats: la Casa d’Anita Colomer (1906), la reforma de la Casa Bayés (1907), i la Casa Puig (1917). En les dues primeres cases és palesa la recerca d’un estil propi amb influències dels corrents europeus del moment: Voysey i Mackinstosh a Escòcia, o els austríacs de la Sezession vienesa representada per Wagner, Olbrich i, posteriorment, Loos. Façanes planes, geometrització, ordre i utilització de la ceràmica vidriada combinada amb estuc.

La Casa d’Annita Colomer és el resultat de la reforma de dues cases existents mitjançant la unificació de les façanes a partir d’una torre que sobresurt de la resta de la construcció, recurs que denota l’interès per les construccions medievals, i que l’arquitecte utilitza sistemàticament en moltes de les seves obres.

La reforma de la Casa del Dr. Candi Bayés es limita al consultori de la planta baixa i parcialment a l’habitatge situat en planta primera. És interessant l’obertura de tres finestres geminades protegides amb reixes de forja, de motius florals i naturalistes, que s’emmirallen en els vitralls interiors.

La Casa Puig, edifici d’habitatges al carrer Verdaguer, és una obra de simetria contundent i composició clàssica. Un sòcol de pedra amb porta d’entrada d’influència romànica i un coronament sobresortint del pla de la coberta a tall de frontó sobre l’eix de simetria central. Les tribunes treballades segons tres plans denoten una clara referència germànica. La façana revestida d’estuc color ocre s’adequa a la proporció decreixent de les obertures encerclades per motius esgrafiats, recurs propi de l’arquitectura barroca tradicional.

Aquest itinerari enllaça un conjunt d’edificis singulars de Barcelona construïts en la segona mitat del segle XX, característics d’aquella arquitectura que s’emmarcava en el Moviment Modern internacional però que tractava d’adaptar-lo al context econòmic i material de la ciutat. Molts d’ells d’arquitectes del Grup R, un moviment arquitectònic de clara vocació racionalista sorgit a Cataluña als anys 50, molt influenciat per l’arquitectura italiana i nòrdica, que tractava de matisar la duresa de l’arquitectura moderna, contextualitzant-la al seu entorn a partir de l’ús de materials tradicionals. Són arquitectures que es caracteritzen per una certa radicalitat volumètrica i una gran austeritat material, especialment presents en la contundència de les seves façanes.

Tots aquests edificis, vistos en conjunt, mostren un moment molt precís de Barcelona, el de la postguerra i el desarrollismo dels anys 50, que configuraren el paisatge urbà i sentimental d’aquell període, en què la ciutat delia per ser moderna. Un paisatge brutalista i tardo-modern, construït a partir de grans edificis d’habitatges de formigó i totxo, reflexes d’un moment polític i econòmic molt particular de la ciutat i que han inspirat les meves sèries de pintures.

Cadascun d’aquests edificis és dibuixat de forma precisa a la mateixa escala (1/25) reduït a la seva expressió més abstracta, en la què el referent arquitectònic gairebé desapareix per convertir-se en una trama geomètrica essencial i infinita, sense base ni remat, a la recerca del seu propi patró. Un teixit definit per una malla geomètrica que es configura amb la impressió successiva de trames.

Són arquitectures en les què el gruix de la façana és important i que genera ombres, textures i colors en els què la relació entre l’interior domèstic i l’exterior urbà es produeix en diferents capes, formades per murs, finestres, balcons, gelosies, tendals, ombres, baranes… Les pintures exploren el potencial plàstic que contenen per convertir-se en una retícula abstracta independent del seu model.

Com si de tatuatges sobre la pell de les façanes es tractessin, els esgrafiats dels edificis barcelonins llueixen les decoracions i els motius ornamentals propis dels diversos estils i gustos estètics que imperaren des del segle XVII fins al Noucentisme. Podem considerar la tècnica de l’esgrafiat dins l’ampli univers de les arts decoratives i aplicades a l’arquitectura, però aquests relleus elaborats en estuc sobre la superfície mural també resulten propis de les característiques intrínseques de la pintura, doncs recobreixen paraments bidimensionals i mostren policromia; també de l’escultura, ja que al basar-se en dues capes d’estuc creen relleus tridimensionals, amb els seus respectius jocs de llums i obres; i evidentment de l’arquitectura, perquè és en el fet edilici on es troben, sempre amb l’objectiu d’embellir-lo.

El punt de partida de la Barcelona esgrafiada és, com no pot ser d’una altra manera, la Ciutat Vella, on els mestres estucadors provinents d’Itàlia deixen al segle XVII la seva empremta en forma d’incisions verticals a les façanes, i alhora la transmeten als artesans locals. Un segle més tard arriba l’anomenat esgrafiat setcentista, un fenomen decoratiu de gran embranzida productiva que cristal·litza a través dels llenguatges ornamentals del barroc i del Neoclassicisme. Emplaçats en els carrers del gòtic, el raval, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, la tipologia arquitectònica més comuna on trobem esgrafiats és la del palauet unifamiliar i la de la casa de cos, ja sigui d’edificis d’habitatges unifamiliars com plurifamiliars.

A finals del segle XIX, el relleu el pren el nou districte de l’Eixample i, a través de les modes decorativistes del Modernisme, trobem una nova embranzida en la producció d’esgrafiats. Revestint les façanes i els interiors comuns dels edificis d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres, l’esgrafiat modernista se’ns presenta a mode de jardí vertical, on plantes enfiladisses i recreacions florals són les protagonistes absolutes dels edificis més bells. Al mateix temps, també s’aprofita l’avinentesa per redecorar algunes façanes del casc antic que es volen posar a la moda del moment. El trànsit al Noucentisme no desaccelera la popularitat dels esgrafiats, però els trobem interpretats segons uns cànons més lligats als motius classicistes, mediterranistes i al·legòrics, un retorn a l’ordre amb què es vol monumentalitzar la capital catalana i dels que tenim bons exemples a Ciutat Vella i a l’Eixample.

9

En la seva concepció, a principis de s.XXI, el concepte 22@ va promoure una transformació del sector industrial extensiu del Poblenou mitjançant la densificació a través de l’augment de l’edificabilitat i l’exploració d’una suposada simbiosi entre els sectors tecnològics, residencials, creatius i industrials.

L’actual imatge del Poblenou no és tant variada com la idea original prometia i el barri ha quedat tacat per gran quantitat de nuclis d’edificis d’oficines.

Trencant amb aquesta concepció, però, aquesta ruta identifica algunes de les operacions residencials col·lectives més interessants del barri.

Una selecció que passa per edificis multifuncionals que fan compatible l’ús de l’habitatge amb usos sòcio-sanitaris, operacions de recuperació del patrimoni industrial, accions d’integració en el teixit urbà popular del barri o per edificis singulars que es relacionen dimensionalment amb el nou teixit d’oficines.

Una ruta per entendre la capacitat de l’arquitectura per enginyar solucions diverses per a diferents condicions urbanes.

1

Per entendre la singularitat dels Premios Década, que malauradament van deixar de celebrar-se després de la seva última edició l’any 2009, transcrivim el text que el seu promotor, Oscar Tusquets Blanca, va escriure amb motiu del comiat de l’esdeveniment:

“Els Premios Década van ser creats amb la manifesta voluntat de representar una alternativa a tants premis on un jurat amb responsabilitat compartida jutja obres molt recents, distants i no visitades personalment, guiant-se, la majoria de vegades, només per documents fotogràfics. Per això l’essència dels Dècada es va basar en: jutjar obres finalitzades deu anys abans, un jutge únic i una àrea restringida que permetés la visita personal reposada a les obres seleccionades. En aquests premis tenen tant de valor els edificis i arquitectes premiats com els jutges de cada convocatòria, tots ells arquitectes internacionals als quals admiro i respecto, i no només per la seva trajectòria professional. Cal fer constar que quatre dels deu jutges han merescut el Premi Pritzker i que dos l’han obtingut després de la nostra invitació.

Després de deu anys d’existència vam decidir donar per acabada aquesta iniciativa, no només per les dificultats econòmiques que travessaven els nostres sponsors i la Fundació, sinó també perquè la llista d’arquitectes admirats a qui convidar se’ns estava acabant. De tota manera, estem convençuts de que els Década quedaran com un testimoni perdurable de deu anys d’Arquitectura Barcelonina.”

En aquesta ruta podreu, doncs, valorar amb encara més perspectiva temporal aquests edificis premiats, amb el biaix de les tendències minimitzat, mentre recorreu la ciutat sense necessitat de grans desplaçaments.

2

La ruta que es proposa té com a protagonista Joan Miró i el seu vincle amb la ciutat de Barcelona.

La panoràmica que dona imatge a la ruta ens remet a una performance creativa que Miró va fer el 1969 als vidres de l’edifici del COAC i que avui podem conèixer gràcies a la filmació que va fer Pere Portabella. El fet que Miró estés envoltat de la ciutadania de Barcelona mentre creava i destruïa la seva obra sobre els vidres del COAC fa veure de manera evident que la seva connexió amb la ciutat va ser molt potent. Per sort, són molts els llocs que permeten anar rere les seves passes i conèixer el seu vincle emocional amb Barcelona.

El punt de partida és la terminal 2B de l’aeroport del Prat, on es troba el gran mural ceràmic de Joan Miró i Josep Llorens Artigas en una de les parets exteriors de l’edifici. Es tracta d’un exemple d’obra monumental, de 10 metres d’alçada per 50 metres de llargada, i és un dels quatre regals que Miró va voler fer a la capital catalana. Amb aquest l’artista volia donar la benvinguda a tothom que arribés per l’aire.

A continuació i travessant la muntanya de Montjuïc hi ha dos parades de pelegrinatge mironià. Per una banda, i amb vistes al mar, el cementiri de Montjuïc, on hi ha el nínxol familiar en el qual s’hi troben les despulles de l’artista; el panteó va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Vila Palmés. D’altra banda, i envoltada de jardins i arbres, es troba la Fundació Joan Miró dissenyada per l’arquitecte i amic de Miró Josep Lluís Sert.  Es tracta del centre de referència de l’obra de l’artista i és el màxim exponent de la seva generositat cap a Barcelona, perquè la Fundació, per qui no ho sàpiga, també va ser un regal de Miró.

La ruta continua al parc de l’Escorxador, actual parc de Joan Miró on s’hi troba un altre dels regals de Miró, l’escultura Dona i ocell. Feta en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, dona la benvinguda a tothom que arriba per carretera.

El darrer regal de Miró i amb el que volia donar la benvinguda a tothom que arribés per mar és el mosaic del Pla de l’Os situat en una de les vies neuràlgiques del centre de la ciutat, les rambles. Molt a prop es troba el passatge del Crèdit, on al núm. 4 va néixer Miró el 20 d’abril de 1893.

L’artista català-internacional també té obra en altres museus de Barcelona, com el Museu del Disseny, últim punt de la ruta en el qual es conserva una col·lecció de ceràmiques que va fer amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas.

5

L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li donà reconeixement local i fou el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a realitzar tres altres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

6

1

Al Cadaqués de mitjan anys cinquanta es donen les condicions propícies per desenvolupar els recursos apresos per Federico Correa i Alfonso Milá sota el mestratge de José Antonio Coderch, que aviat personalitzen amb un tarannà propi que serveix per obrir pas a una manera d’intervenir al poble que encara avui perdura. Aprofitant al màxim els elements originals de l’habitatge tradicional entre mitgeres, intervenen curosament amb els materials i recursos locals disponibles per realitzar subtils canvis i incorporacions que inunden aquells espais existents d’una sorprenent i refrescant modernitat, tot apel·lant a una nova manera de viure.

Les encara puntuals —però creixents— aventures de la burgesia barcelonina cap a la Costa Brava com a destí turístic propicien que Correa i Milá rebin el seu primer encàrrec que es construirà: la casa per a Javier Villavecchia al Port d’Alguer de Cadaqués.

Les decisions que es veuen reflectides en aquesta obra es resumeixen en una loggia superior que inverteix els usos diürns i nocturns de la casa, per poder gaudir així de les vistes sobre el mar des de l’estar-menjador; el mobiliari d’obra; l’austeritat de recursos; el respecte per allò existent; i la sublimació del teixit urbà del casc antic, tot lligat amb un cert hedonisme que la tipologia de casa d’estiueig permet. Aquestes decisions es repeteixen en les seves intervencions immediatament posteriors.

Progressivament, una línia més experimental es traça paral·lela a les primeres edificacions aïllades, influenciada per la cada vegada més notable relació amb Itàlia, amb la casa Rumeu com a exemple més contundent i segurament més brillant.

Aquest idil·li amb Cadaqués s’estén durant més de dues dècades, durant les quals arriben a realitzar gairebé cinquanta projectes, molts d’ells construïts, alguns referents de la modernitat del país. La seva experiència al poble va conviure amb d’altres obres singulars realitzades per altres mestres de l’arquitectura com el mateix Coderch, Francisco Juan Barba Corsini, però sobretot amb la molt significativa obra dels estrangers arrelats a Cadaqués, Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, que importen exotisme i sensibilitat artística a aquesta manera de fer iniciada per Correa i Milá.

14