El treball que hem dut a terme en diferents ciutats intermèdies ens va portar a reflexionar sobre l’evolució de les ciutats jardí a Catalunya. La pèrdua de l’espai públic col·lectiu proposat per Howard en el model de la ciutat jardí anglesa ens va portar a experimentar amb la sèrie “gardenhouse”, que busca descobrir noves relacions entre l’arquitectura i el jardí. Una recerca que investiga com fomentar connexions més intenses entre les persones i el medi ambient.

La ruta arquitectònica per Sant Cugat del Vallès recorre 14 cases situades en un entorn de ciutat jardí. Un model de ciutat, aquest, que neix com a resposta a la ciutat densa i industrialitzada. Un model urbà que busca recuperar l’equilibri ideal entre la ciutat i la natura. Una resposta urbana de ciutat dispersa, poc sostenible, que ocupa el territori perseguint solucions d’habitatges més saludables i confortables.

Aquest conjunt d’habitatges seleccionat dins del municipi de Sant Cugat es pot entendre com un catàleg de diferents maneres d’ubicar-se en la parcel·la i de relacionar-se amb el jardí. Cada habitatge mostra una volumetria i materialitat pròpia, i reflecteix les diverses solucions arquitectòniques per integrar-se en l’entorn verd: cases jardí. Encara que la majoria d’exemples d’aquesta ruta són d’habitatges unifamiliars, també s’hi han inclòs projectes en què, a partir de l’habitatge plurifamiliar, es treballa la relació amb el verd, el jardí: pisos jardí.

L’autoria d’aquests projectes és diversa i inclou noms destacats de l’arquitectura catalana com H arquitectes, passant per Tonet Sunyer o Lluís Clotet i fins a Coderch, entre d’altres.

Sant Cugat és una ciutat conformada per les seves rieres. El seu origen es troba en una vila romana situada en l’indret més estret i elevat entre dues d’aquestes rieres (el punt més fàcil per defensar-se), i on es va construir el monestir. Per aquest motiu, la ruta proposada comença a la muralla de llevant del monestir, restaurada fa pocs anys, juntament amb el reconeixement i millora de la història del lloc i de la qualitat de l’espai públic que l’envolta.

Si resseguim la muralla cap al sud ens trobem cases entre mitgeres que s’adapten a l’orografia del terreny; un bon exemple és la reforma d’un habitatge situat davant d’una de les torres, obra de Josep Ferrando. A continuació baixarem pel carrer de Sant Medir, cap a la riera de Sant Cugat, on ens trobarem les cases d’Enric Pi i el celler cooperatiu de Cèsar Martinell. Continuem fins a la soterrada riera de Sant Cugat (rambla del Celler, rambla de Jaume Sabat i rambla de Can Mora) fins a l’antiga carretera de Gràcia. A finals del segle XIX, aquest nou accés a Sant Cugat des de Barcelona per la Rabassada va propiciar el fenomen dels estiuejants, la indústria de la construcció, la superació del límit de la riera de Sant Cugat i la urbanització de l’eixample sud amb habitatges unifamiliars de grans jardins.  La bona qualitat de l’argila i l’arribada del tren a començaments del segle XX van afavorir l’auge de les bòbiles i la construcció amb totxo d’aquestes cases burgeses, així com el primer augment important de la demografia.  

El límit a ponent d’aquest barri de baixa densitat de cases amb jardí és el Club de Golf Sant Cugat. Frederick Stark Pearson, l’enginyer i empresari que va portar el tren a Sant Cugat, va comprar la masia i els terrenys de Can Mora per construir-hi un dels primers clubs de golf de Catalunya. El camp de golf es desenvolupa al llarg d’un tram del canal de desguàs dels torrents de Can Trabal i de Saladrigues.

L’itinerari continua per anar a buscar la rambla de Ribera i trobar-nos amb el torrent de Can Trabal a cel obert, que el remuntarem fins a trobar tres cases unifamiliars que miren al bosquet del golf, la casa AA de Ferrater, la casa Luque de Coderch i Valls, i, ja de tornada cap al centre i al carrer de Villar —de més alta densitat—, una singular reforma i ampliació d’una casa d’estiueig dels anys trenta, de Bailo i Rull.

Aquest itinerari vol mostrar no només la funció de les rieres com a vectors de connexió o com a límits en la trama urbana, sinó també com a generadors d’un urbanisme de qualitat. Per això, ens dirigirem cap on el torrent d’en Bomba està canalitzat per remuntar-lo fins que el trobem a cel obert, al Parc Central. Un projecte de Batlle i Roig d’urbanització d’un nou barri, als anys noranta, que es basa en el reconeixement orogràfic del lloc i el canvi de planejament per tal d’aconseguir no cobrir el torrent. Amb l’estratègia de construir a les vores, adaptar l’edificació morfològicament al terreny i centralitzar el verd, s’hi aconsegueixen unes temperatures de 3 °C per sota d’altres zones de la ciutat.

1

L’itinerari proposa el reconeixement de les obres de Josep Maria Pericas i Morros construïdes entre 1906 i 1933 a la ciutat de Vic, en la seva triple condició d’arquitecte municipal, arquitecte diocesà de Vic i arquitecte liberal.

De la seva primera etapa d’arquitecte municipal (1916-1923) s’ha inclòs el tancament de la Llotja del Blat (1922) de l’Ajuntament i la nova farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu. De la segona etapa municipal, en el període republicà, els grups escolars de Sant Miquel dels Sants (1932) i Jaume Balmes (1933) són les obres més representatives amb les quals Pericas segueix els corrents europeus fixats per l’escola de Dessau, mostrant una evolució cap a la simplificació dels volums i els elements decoratius.

Com a arquitecte diocesà, és autor d’obres com la tribuna del Palau Episcopal (1915) i el convent de les Germanes Josefines (1928). D’aquesta segona, els elements més significatius són el claustre, el refectori i la capella de la primera planta; l’església està oberta a la ciutat, amb accés independent des del carrer.

En l’ampliació del convent de la Mercè (1929) destaca la torre-campanar de pedra, amb una coberta a dues vessants, un formalisme molt propi de l’arquitecte. Finalment, una petita joia, la capella de la Verge del Carme de la Torre d’en Franch (1926), estructura d’una sola nau, amb la coberta cònica i una torre-campanar cilíndrica.    

De les obres com a arquitecte liberal hem seleccionat l’antiga central tèrmica (1911) per a la generació d’electricitat, exemple molt proper a les primeres experiències de l’arquitectura industrial alemanya i que l’arquitecte coneixia dels seus viatges a Darmstadt, Hamburg i Viena, i també les seves primeres obres per a clients privats: la casa d’Annita Colomer (1906), la reforma de la casa Bayés (1907) i la casa Puig (1917). En les dues primeres és palesa la recerca d’un estil propi amb influències dels corrents europeus del moment: Voysey i Mackintosh a Escòcia, o els austríacs de la Sezession vienesa representada per Wagner, Olbrich i, posteriorment, Loos. Façanes planes, geometrització, ordre i ús de la ceràmica vidriada combinada amb estuc.

La casa d’Annita Colomer és el resultat de la reforma de dues cases existents, amb la unificació de les façanes a partir d’una torre que sobresurt de la resta de la construcció, un recurs que denota l’interès per les construccions medievals i que l’arquitecte fa servir sistemàticament en moltes de les seves obres.

La reforma de la casa del Dr. Candi Bayés es limita al consultori de la planta baixa i, de manera parcial, a l’habitatge situat a la planta primera. És interessant l’obertura de tres finestres geminades protegides amb reixes de forja de motius florals i naturalistes, que s’emmirallen en els vitralls interiors.

La casa Puig, edifici d’habitatges al carrer de Verdaguer, és una obra de simetria contundent i composició clàssica. Un sòcol de pedra amb una porta d’entrada d’influència romànica i un coronament que sobresurt del pla de la coberta a tall de frontó sobre l’eix de simetria central. Les tribunes, treballades segons tres plans, denoten una clara referència germànica. La façana revestida d’estuc de color ocre s’adequa a la proporció decreixent de les obertures emmarcades amb motius esgrafiats, recurs propi de l’arquitectura barroca tradicional.

Aquest itinerari enllaça un conjunt d’edificis singulars de Barcelona construïts a la segona meitat del segle XX, exemples característics d’aquella arquitectura que s’emmarcava en el moviment modern internacional, però que mirava d’adaptar-lo al context econòmic i material de la ciutat. Molts són d’arquitectes del Grup R, un moviment arquitectònic de clara vocació racionalista sorgit a Catalunya als anys cinquanta, molt influenciat per l’arquitectura italiana i nòrdica, i que tractava de matisar la duresa de l’arquitectura moderna contextualitzant-la en el seu entorn a partir de l’ús de materials tradicionals. Són arquitectures que es caracteritzen per una certa radicalitat volumètrica i una gran austeritat material, especialment paleses en la contundència de les seves façanes.

Tots aquests edificis, vistos en conjunt, representen un moment molt precís de Barcelona, el de la postguerra i el desarrollismo dels anys cinquanta, i van configurar el paisatge urbà i sentimental d’aquell període en què la ciutat es delia per ser moderna. Un paisatge brutalista i tardomodern construït a partir de grans edificis d’habitatges de formigó i totxo, reflexos d’un moment polític i econòmic molt particular de la ciutat i que han inspirat les meves sèries de pintures.

Cadascun d’aquests edificis és dibuixat de manera precisa a la mateixa escala (1:25), reduït a la seva expressió més abstracta, en què el referent arquitectònic gairebé desapareix i es converteix en una trama geomètrica essencial i infinita, sense base ni coronament, a la recerca del seu propi patró. Un teixit definit per una malla geomètrica configurada amb la impressió successiva de trames.

Són arquitectures en què el gruix de la façana és important i genera ombres, textures i colors en què la relació entre l’interior domèstic i l’exterior urbà es dona en diferents capes formades per murs, finestres, balcons, gelosies, tendals, ombres, baranes, etc. Les pintures exploren el potencial plàstic que contenen i es converteixen en una retícula abstracta independent del seu model.

Com si fossin tatuatges sobre la pell de les façanes, els esgrafiats dels edificis barcelonins exhibeixen les decoracions i els motius ornamentals dels diversos estils i gustos estètics que hi imperaren des del segle XVII fins al Noucentisme.

La tècnica de l’esgrafiat es pot incloure dins l’ampli univers de les arts decoratives aplicades a l’arquitectura, però aquests relleus elaborats amb estuc sobre una superfície mural també presenten algunes de les característiques intrínseques de la pintura, atès que recobreixen paraments bidimensionals i inclouen policromia; com també de l’escultura, ja que, les dues capes d’estuc que les componen creen relleus tridimensionals, amb els respectius jocs de llums i ombres; i, evidentment, de l’arquitectura, perquè és als edificis on es troben, sempre amb l’objectiu d’embellir-los.

El punt de partida de la Barcelona esgrafiada és, com era d’esperar, la Ciutat Vella, on, al segle XVII, els mestres estucadors provinents d’Itàlia deixen la seva empremta en forma d’incisions verticals a les façanes, i alhora la transmeten als artesans locals. Un segle més tard, arriba l’anomenat esgrafiat setcentista, un fenomen decoratiu amb una gran embranzida productiva que cristal·litza a través dels llenguatges ornamentals del barroc i del neoclassicisme. Emplaçats en els carrers del Gòtic, el Raval, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, la tipologia arquitectònica més comuna que presenta esgrafiats és la del palauet unifamiliar i la de la casa de cos, ja sigui d’edificis d’habitatges unifamiliars com plurifamiliars.

A finals del segle XIX, n’agafa el relleu el nou districte de l’Eixample, i, a través de les modes decorativistes del Modernisme, trobem una nova embranzida en la producció d’esgrafiats. Com a revestiment de les façanes i els interiors comuns dels edificis d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres, l’esgrafiat modernista se’ns presenta a manera de jardí vertical, on les plantes enfiladisses i les recreacions florals són les protagonistes absolutes dels edificis més bells. Alhora, també s’aprofita l’avinentesa per redecorar algunes façanes del nucli antic que es volen posar a la moda del moment. El trànsit al Noucentisme no desaccelera la popularitat dels esgrafiats, però els trobem reinterpretats segons uns cànons més lligats als motius classicistes, mediterranistes i al·legòrics, un retorn a l’ordre amb què es vol monumentalitzar la capital catalana i del que en tenim bons exemples a Ciutat Vella i a l’Eixample.

12

En la seva concepció, a principis del segle XXI, el concepte 22@ va promoure una transformació del sector industrial extensiu del Poblenou mitjançant la densificació urbana, amb l’augment de l’edificabilitat i l’exploració d’una suposada simbiosi entre els sectors tecnològics, residencials, creatius i industrials.

L’actual imatge del Poblenou no és tan variada com prometia la idea original i el barri ha quedat tacat per gran quantitat de nuclis d’edificis d’oficines.

Trencant amb aquesta concepció, però, aquesta ruta identifica algunes de les operacions residencials col·lectives més interessants del barri.

La selecció passa per edificis multifuncionals que fan compatibles els usos d’habitatge amb els sociosanitaris, operacions de recuperació del patrimoni industrial, accions d’integració en el teixit urbà popular del barri o edificis singulars que es relacionen dimensionalment amb el nou teixit d’oficines.

Una ruta que permetrà entendre la capacitat de l’arquitectura per enginyar solucions diverses per a diferents condicions urbanes.

2

Per entendre la singularitat dels premis Década, que malauradament van deixar de celebrar-se després de la seva última edició l’any 2009, transcrivim el text que el seu promotor, Oscar Tusquets Blanca, va escriure amb motiu del comiat de l’esdeveniment:

“Els premis Década van ser creats amb la manifesta voluntat de representar una alternativa a tants premis en què un jurat amb responsabilitat compartida jutja obres molt recents, distants i que no ha visitat personalment, guiant-se, la major part de les vegades, només per documents fotogràfics. Per això, l’essència dels Década es va basar en: jutjar obres finalitzades els deu anys anteriors, un jutge únic i una àrea restringida que permetés la visita personal reposada a les obres seleccionades. En aquests premis tenen tant de valor els edificis i arquitectes premiats com els jutges de cada convocatòria, tots ells arquitectes internacionals que admiro i respecto, i no només per la seva trajectòria professional. Cal fer constar que quatre dels deu jutges han merescut el premi Pritzker i que dos l’han obtingut posteriorment a la nostra invitació.

Després de deu anys d’existència vam decidir donar per acabada aquesta iniciativa, no només per les dificultats econòmiques que travessaven els nostres espònsors i la Fundació, sinó també perquè la llista d’arquitectes admirats a qui convidar se’ns estava acabant. De tota manera, estem convençuts que els Década quedaran com un testimoni perdurable de deu anys d’arquitectura barcelonina.”

En aquesta ruta podreu, doncs, valorar amb encara més perspectiva temporal aquests edificis premiats, amb el biaix de les tendències minimitzat, mentre recorreu la ciutat sense necessitat de grans desplaçaments.

3

La ruta que aquí es proposa té com a protagonista Joan Miró i el seu vincle amb la ciutat de Barcelona.

La panoràmica que dona imatge a la ruta ens remet a una performance creativa que Miró va fer el 1969 als vidres de l’edifici del COAC i que avui podem conèixer gràcies a la filmació que en va fer Pere Portabella. El fet que Miró estigués envoltat de la ciutadania de Barcelona mentre creava i destruïa la seva obra sobre els vidres del COAC evidencia que la seva connexió amb la ciutat va ser molt potent. Per sort, són molts els llocs que permeten anar darrere de les seves passes i conèixer el seu vincle emocional amb Barcelona.

El punt de partida és la terminal 2B de l’aeroport del Prat, on es troba el gran mural ceràmic de Joan Miró i Josep Llorens i Artigas en una de les parets exteriors de l’edifici. Es tracta d’un exemple d’obra monumental, de 10 metres d’alçària per 50 metres de llargada, i és un dels quatre regals que Miró va voler fer a la capital catalana. Amb aquest, l’artista volia donar la benvinguda a tothom qui arribés per l’aire.

A continuació, i travessant la muntanya de Montjuïc, hi ha dues parades de pelegrinatge mironià. Per una banda, i amb vistes al mar, el cementiri de Montjuïc, on hi ha el nínxol familiar en el qual es troben les despulles de l’artista; el panteó va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Vila i Palmés. D’altra banda, i envoltada de jardins i arbres, es troba la Fundació Joan Miró, dissenyada per l’arquitecte i amic de Miró Josep Lluís Sert. Es tracta del centre de referència de l’obra de l’artista i és el màxim exponent de la seva generositat cap a Barcelona, perquè la Fundació, per qui no ho sàpiga, també va ser un regal de Miró.

La ruta continua al parc de l’Escorxador, actual parc de Joan Miró, on es troba un altre dels seus regals, l’escultura Dona i ocell. Feta en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, dona la benvinguda a tothom qui arriba per carretera.

El darrer regal de Miró, i amb el que volia donar la benvinguda a tothom qui arribés per mar, és el mosaic del pla de l’Os, situat en una de les vies neuràlgiques del centre de la ciutat, les Rambles. Molt a prop es troba el passatge del Crèdit, on, al núm. 4, va néixer Miró el 20 d’abril de 1893.

L’artista català i internacional també té obra en altres museus de Barcelona, com el Museu del Disseny, últim punt de la ruta, on es conserva una col·lecció de ceràmiques que va fer amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas.

6

De les quaranta-set firmes arquitectòniques que han rebut el premi Pritzker des del 1979, catorze han construït a Barcelona. Segons un tòpic estès entre els arquitectes locals, hi han deixat les seves pitjors obres. Essent un tòpic subjectiu, és opinable: diria que en la meitat dels casos no és cert, i en la resta, discutible. En canvi, és un fet objectiu que la majoria dels encàrrecs barcelonins es van cursar als autors abans que fossin premiats. Llevat dels casos de I.M. Pei (guardonat el 1983), coautor amb Cobb i Freed del World Trade Center (WTC), i de Richard Meier (1984), responsable del MACBA.

La ruta comença precisament amb Meier que, convidat per l’alcalde Maragall a iniciar la regeneració arquitectònica del Raval, hi va encaixar la neoracionalista seu del MACBA. Segueix amb les Arenes, cos taurí de façana mudèjar que Richard Rogers (2007) va tunejar amb elements futuristes. Caminant per la Gran Via fins a l’Hospitalet s’arriba a la Ciutat de la Justícia, nou blocs sobris i ocres de David Chipperfield (2023). Més enllà, a la plaça d’Europa de l’Hospitalet, hi ha les obres de Toyo Ito (2013) i RCR (2017): les torres Fira, i en particular la d’anatomia arbòria, vermellosa, i l’edifici Olympus, amb la seva exoestructura metàl·lica de secció esglaonada.
Pujant a Montjuïc trobem el Palau Sant Jordi d’Arata Isozaki (2019), i, a l’altra banda de la muntanya, a la zona portuària, el WTC de Pei. Seguint la línia costanera s’arriba al Peix de coure refulgent de Frank Gehry (1989). I, una mica més enllà, al Centre Meteorològic d’Álvaro Siza (1992), de planta circular.

Encara al costat del mar, a l’extrem nord de la Diagonal, hi ha l’edifici Fòrum, d’Herzog & de Meuron (2001), triangular, blau i abstret, i a la Diagonal, al costat de Glòries, l’afusada torre Agbar de Jean Nouvel (2008). A prop de l’extrem sud d’aquesta avinguda s’estén el gratacel ajagut de Rafael Moneo (1996) i Manuel de Solà-Morales.

Dues obres al perímetre barceloní tanquen aquesta ruta: l’esvelta torre de Collserola, de Norman Foster (1999), presidint la ciutat, i, a Santa Coloma, el conjunt residencial La Pallaresa, d’Eduardo Souto de Moura (2011).