El treball realitzat en diferents ciutats intermèdies ens va portar a reflexionar sobre l’evolució de les ciutats jardí a Catalunya. La pèrdua de l’espai públic col·lectiu proposat per Howard en el model de la ciutat jardí anglesa ens va evocar a experimentar amb la sèrie “gardenhouse” que busca descobrir noves relacions entre l’arquitectura i el jardí. Una recerca que investiga com fomentar connexions més intenses entre persones i medi ambient.

La ruta arquitectònica per Sant Cugat del Vallès recorre 14 cases situades en un entorn de ciutat jardí. Un model de ciutat, aquest, que neix com a resposta a la ciutat densa i industrialitzada. Un model urbà que busca recuperar l’equilibri ideal entre la ciutat i la natura. Una resposta urbana de ciutat dispersa, poc sostenible, que ocupa el territori perseguint solucions d’habitatges mes saludables i confortables.

Aquest conjunt d’habitatges seleccionat dins del municipi de Sant Cugat es pot entendre com un catàleg de diferents maneres d’ubicar-se en la parcel·la i de relacionar-se amb el jardí. Cada habitatge mostra una volumetria i materialitat pròpia, reflectint les diverses solucions arquitectòniques per integrar-se en l’entorn verd; cases jardí. Encara que la majoria d’exemples d’aquesta ruta són d’habitatges unifamiliars, també s’hi han inclòs projectes, on des de l’habitatge plurifamiliar, es treballa la relació amb el verd, el jardí; pisos jardí.

L’autoria d’aquests projectes és diversa i inclou noms destacats de l’arquitectura catalana com H arquitectes, passant per Tonet Sunyer o Lluís Clotet fins a Coderch, entre d’altres.

Sant Cugat és una ciutat conformada per les seves rieres. El seu origen està en una vila romana situada en l’indret més estret i elevat entre dues d’aquestes rieres (el punt més fàcil per defensar-se), i on es va construir el Monestir. Per aquest motiu la ruta proposada comença a la muralla de llevant del Monestir, restaurada fa pocs anys juntament amb el reconeixement i millora de la història del lloc i de la qualitat de l’espai públic que l’envolta.

Si resseguim la muralla cap al sud ens trobem cases entre mitgeres que s’adapten a l’orografia del terreny, un bon exemple és la reforma d’un habitatge situat enfront d’una de les Torres, obra de Josep Ferrando. A continuació baixarem pel carrer de Sant Medir, cap a la Riera de Sant Cugat, i ens trobem les Cases d’Enric Pi i el Celler Cooperatiu de Cèsar Martinell. Continuem fins a trobar la soterrada Riera de Sant Cugat (rambla del Celler, rambla de Jaume Sabat i rambla de Can Mora) fins a l’antiga carretera de Gràcia. A finals del segle XIX aquest nou accés a Sant Cugat des de Barcelona per La Rabassada va propiciar el fenomen dels estiuejants, la indústria de la construcció, la superació del límit de la Riera de Sant Cugat i la urbanització de l’eixample sud d’habitatges unifamiliars amb grans jardins.  La bona qualitat de l’argila i l’arriba del tren a començaments del segle XX van afavorir l’auge de les bòbiles i la construcció amb totxo d’aquestes cases burgeses i el primer augment important de la demografia.  

El límit a ponent d’aquest barri de baixa densitat de cases amb jardí és el Club de Golf de Sant Cugat. Frederick Stark Pearson, l’enginyer i empresari que va portar el tren a Sant Cugat, va comprar la Masia i els terrenys de Can Mora per construir-hi un dels primers clubs de golf de Catalunya. El camp de golf es desenvolupa al llarg d’un tram del canal de desguàs dels torrents de Can Trabal i de Saladrigues.

L’itinerari continua per anar a buscar la rambla de Ribera i trobar-nos amb el Torrent de Can Trabal a cel obert que remuntarem fins a trobar tres cases unifamiliars que miren al bosquet del golf, la casa AA de Ferrater, la casa Luque de Coderch i Valls i, ja de tornada cap al centre i al carrer Villar —de més alta densitat—, una singular reforma i ampliació d’una casa d’estiueig dels anys 30, de Bailo i Rull.

Aquest itinerari vol mostrar no només la funció de les rieres com a vectors de connexió o com a límits en la trama urbana, sinó també com a generadors d’un urbanisme de qualitat. Per això, ens dirigirem cap on el Torrent d’en Bomba està canalitzat per remuntar-lo fins a trobar-lo a cel obert en el Parc Central. Un projecte de Batlle i Roig d’urbanització d’un nou barri, als anys 90, basat en el reconeixement orogràfic del lloc i el canvi de planejament per tal d’aconseguir no cobrir el torrent. Amb l’estratègia de construir a les vores adaptant l’edificació morfològicament al terreny i amb la centralització del verd aconsegueixen tenir temperatures de 3ºC  per sota d’altres zones de la ciutat.

L’itinerari proposa el reconeixement de les obres de Josep Maria Pericas i Morros, construïdes entre 1906 i 1933 a la ciutat de Vic, en la seva triple condició d’arquitecte municipal, arquitecte diocesà de Vic i arquitecte liberal.

De la seva primera etapa d’arquitecte municipal (1916-1923) s’ha inclòs el tancament de la Llotja del Blat (1922) de l’Ajuntament i la nova Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu. De la segona etapa municipal, en el període republicà, els grups escolars de Sant Miquel dels Sants (1932) i Jaume  Balmes (1933), són les obres més representatives en les que Josep M. Pericas segueix els corrents europeus fixats per l’escola de Dessau, mostrant una evolució cap a la simplificació dels volums i dels elements decoratius.

Com a arquitecte diocesà va realitzar obres com la Tribuna del Palau Episcopal (1915) i el Convent de les Germanes Josefines (1928). D’aquesta segona obra, els elements més significatius són el claustre, el refectori i la capella de la primera planta; l’església està oberta a la ciutat, amb accés independent des del carrer.

En l’ampliació del Convent de la Mercè (1929) destaca la torre-campanar de pedra, amb una coberta a dues vessants, formalisme molt propi de l’arquitecte. Finalment una petita joia, la Capella de la Verge del Carme de la Torre d’en Franch (1926), estructura d’una sola nau, amb coberta cònica i torre-campanar cilíndrica.    

De les obres d’arquitecte liberal hem seleccionat l’antiga Central Tèrmica (1911) per a la generació d’electricitat, exemple molt proper a les primeres experiències de l’arquitectura industrial alemanya i que l’arquitecte coneixia dels seus viatges a Darmstad, Hamburg i Viena, i també les seves primeres obres per a clients privats: la Casa d’Anita Colomer (1906), la reforma de la Casa Bayés (1907), i la Casa Puig (1917). En les dues primeres cases és palesa la recerca d’un estil propi amb influències dels corrents europeus del moment: Voysey i Mackinstosh a Escòcia, o els austríacs de la Sezession vienesa representada per Wagner, Olbrich i, posteriorment, Loos. Façanes planes, geometrització, ordre i utilització de la ceràmica vidriada combinada amb estuc.

La Casa d’Annita Colomer és el resultat de la reforma de dues cases existents mitjançant la unificació de les façanes a partir d’una torre que sobresurt de la resta de la construcció, recurs que denota l’interès per les construccions medievals, i que l’arquitecte utilitza sistemàticament en moltes de les seves obres.

La reforma de la Casa del Dr. Candi Bayés es limita al consultori de la planta baixa i parcialment a l’habitatge situat en planta primera. És interessant l’obertura de tres finestres geminades protegides amb reixes de forja, de motius florals i naturalistes, que s’emmirallen en els vitralls interiors.

La Casa Puig, edifici d’habitatges al carrer Verdaguer, és una obra de simetria contundent i composició clàssica. Un sòcol de pedra amb porta d’entrada d’influència romànica i un coronament sobresortint del pla de la coberta a tall de frontó sobre l’eix de simetria central. Les tribunes treballades segons tres plans denoten una clara referència germànica. La façana revestida d’estuc color ocre s’adequa a la proporció decreixent de les obertures encerclades per motius esgrafiats, recurs propi de l’arquitectura barroca tradicional.

Aquest itinerari enllaça un conjunt d’edificis singulars de Barcelona construïts en la segona mitat del segle XX, característics d’aquella arquitectura que s’emmarcava en el Moviment Modern internacional però que tractava d’adaptar-lo al context econòmic i material de la ciutat. Molts d’ells d’arquitectes del Grup R, un moviment arquitectònic de clara vocació racionalista sorgit a Cataluña als anys 50, molt influenciat per l’arquitectura italiana i nòrdica, que tractava de matisar la duresa de l’arquitectura moderna, contextualitzant-la al seu entorn a partir de l’ús de materials tradicionals. Són arquitectures que es caracteritzen per una certa radicalitat volumètrica i una gran austeritat material, especialment presents en la contundència de les seves façanes.

Tots aquests edificis, vistos en conjunt, mostren un moment molt precís de Barcelona, el de la postguerra i el desarrollismo dels anys 50, que configuraren el paisatge urbà i sentimental d’aquell període, en què la ciutat delia per ser moderna. Un paisatge brutalista i tardo-modern, construït a partir de grans edificis d’habitatges de formigó i totxo, reflexes d’un moment polític i econòmic molt particular de la ciutat i que han inspirat les meves sèries de pintures.

Cadascun d’aquests edificis és dibuixat de forma precisa a la mateixa escala (1/25) reduït a la seva expressió més abstracta, en la què el referent arquitectònic gairebé desapareix per convertir-se en una trama geomètrica essencial i infinita, sense base ni remat, a la recerca del seu propi patró. Un teixit definit per una malla geomètrica que es configura amb la impressió successiva de trames.

Són arquitectures en les què el gruix de la façana és important i que genera ombres, textures i colors en els què la relació entre l’interior domèstic i l’exterior urbà es produeix en diferents capes, formades per murs, finestres, balcons, gelosies, tendals, ombres, baranes… Les pintures exploren el potencial plàstic que contenen per convertir-se en una retícula abstracta independent del seu model.

Com si de tatuatges sobre la pell de les façanes es tractessin, els esgrafiats dels edificis barcelonins llueixen les decoracions i els motius ornamentals propis dels diversos estils i gustos estètics que imperaren des del segle XVII fins al Noucentisme. Podem considerar la tècnica de l’esgrafiat dins l’ampli univers de les arts decoratives i aplicades a l’arquitectura, però aquests relleus elaborats en estuc sobre la superfície mural també resulten propis de les característiques intrínseques de la pintura, doncs recobreixen paraments bidimensionals i mostren policromia; també de l’escultura, ja que al basar-se en dues capes d’estuc creen relleus tridimensionals, amb els seus respectius jocs de llums i obres; i evidentment de l’arquitectura, perquè és en el fet edilici on es troben, sempre amb l’objectiu d’embellir-lo.

El punt de partida de la Barcelona esgrafiada és, com no pot ser d’una altra manera, la Ciutat Vella, on els mestres estucadors provinents d’Itàlia deixen al segle XVII la seva empremta en forma d’incisions verticals a les façanes, i alhora la transmeten als artesans locals. Un segle més tard arriba l’anomenat esgrafiat setcentista, un fenomen decoratiu de gran embranzida productiva que cristal·litza a través dels llenguatges ornamentals del barroc i del Neoclassicisme. Emplaçats en els carrers del gòtic, el raval, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, la tipologia arquitectònica més comuna on trobem esgrafiats és la del palauet unifamiliar i la de la casa de cos, ja sigui d’edificis d’habitatges unifamiliars com plurifamiliars.

A finals del segle XIX, el relleu el pren el nou districte de l’Eixample i, a través de les modes decorativistes del Modernisme, trobem una nova embranzida en la producció d’esgrafiats. Revestint les façanes i els interiors comuns dels edificis d’habitatges plurifamiliars entre mitgeres, l’esgrafiat modernista se’ns presenta a mode de jardí vertical, on plantes enfiladisses i recreacions florals són les protagonistes absolutes dels edificis més bells. Al mateix temps, també s’aprofita l’avinentesa per redecorar algunes façanes del casc antic que es volen posar a la moda del moment. El trànsit al Noucentisme no desaccelera la popularitat dels esgrafiats, però els trobem interpretats segons uns cànons més lligats als motius classicistes, mediterranistes i al·legòrics, un retorn a l’ordre amb què es vol monumentalitzar la capital catalana i dels que tenim bons exemples a Ciutat Vella i a l’Eixample.

11

En la seva concepció, a principis de s.XXI, el concepte 22@ va promoure una transformació del sector industrial extensiu del Poblenou mitjançant la densificació a través de l’augment de l’edificabilitat i l’exploració d’una suposada simbiosi entre els sectors tecnològics, residencials, creatius i industrials.

L’actual imatge del Poblenou no és tant variada com la idea original prometia i el barri ha quedat tacat per gran quantitat de nuclis d’edificis d’oficines.

Trencant amb aquesta concepció, però, aquesta ruta identifica algunes de les operacions residencials col·lectives més interessants del barri.

Una selecció que passa per edificis multifuncionals que fan compatible l’ús de l’habitatge amb usos sòcio-sanitaris, operacions de recuperació del patrimoni industrial, accions d’integració en el teixit urbà popular del barri o per edificis singulars que es relacionen dimensionalment amb el nou teixit d’oficines.

Una ruta per entendre la capacitat de l’arquitectura per enginyar solucions diverses per a diferents condicions urbanes.

1

Per entendre la singularitat dels Premios Década, que malauradament van deixar de celebrar-se després de la seva última edició l’any 2009, transcrivim el text que el seu promotor, Oscar Tusquets Blanca, va escriure amb motiu del comiat de l’esdeveniment:

“Els Premios Década van ser creats amb la manifesta voluntat de representar una alternativa a tants premis on un jurat amb responsabilitat compartida jutja obres molt recents, distants i no visitades personalment, guiant-se, la majoria de vegades, només per documents fotogràfics. Per això l’essència dels Dècada es va basar en: jutjar obres finalitzades deu anys abans, un jutge únic i una àrea restringida que permetés la visita personal reposada a les obres seleccionades. En aquests premis tenen tant de valor els edificis i arquitectes premiats com els jutges de cada convocatòria, tots ells arquitectes internacionals als quals admiro i respecto, i no només per la seva trajectòria professional. Cal fer constar que quatre dels deu jutges han merescut el Premi Pritzker i que dos l’han obtingut després de la nostra invitació.

Després de deu anys d’existència vam decidir donar per acabada aquesta iniciativa, no només per les dificultats econòmiques que travessaven els nostres sponsors i la Fundació, sinó també perquè la llista d’arquitectes admirats a qui convidar se’ns estava acabant. De tota manera, estem convençuts de que els Década quedaran com un testimoni perdurable de deu anys d’Arquitectura Barcelonina.”

En aquesta ruta podreu, doncs, valorar amb encara més perspectiva temporal aquests edificis premiats, amb el biaix de les tendències minimitzat, mentre recorreu la ciutat sense necessitat de grans desplaçaments.

3

La ruta que es proposa té com a protagonista Joan Miró i el seu vincle amb la ciutat de Barcelona.

La panoràmica que dona imatge a la ruta ens remet a una performance creativa que Miró va fer el 1969 als vidres de l’edifici del COAC i que avui podem conèixer gràcies a la filmació que va fer Pere Portabella. El fet que Miró estés envoltat de la ciutadania de Barcelona mentre creava i destruïa la seva obra sobre els vidres del COAC fa veure de manera evident que la seva connexió amb la ciutat va ser molt potent. Per sort, són molts els llocs que permeten anar rere les seves passes i conèixer el seu vincle emocional amb Barcelona.

El punt de partida és la terminal 2B de l’aeroport del Prat, on es troba el gran mural ceràmic de Joan Miró i Josep Llorens Artigas en una de les parets exteriors de l’edifici. Es tracta d’un exemple d’obra monumental, de 10 metres d’alçada per 50 metres de llargada, i és un dels quatre regals que Miró va voler fer a la capital catalana. Amb aquest l’artista volia donar la benvinguda a tothom que arribés per l’aire.

A continuació i travessant la muntanya de Montjuïc hi ha dos parades de pelegrinatge mironià. Per una banda, i amb vistes al mar, el cementiri de Montjuïc, on hi ha el nínxol familiar en el qual s’hi troben les despulles de l’artista; el panteó va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Vila Palmés. D’altra banda, i envoltada de jardins i arbres, es troba la Fundació Joan Miró dissenyada per l’arquitecte i amic de Miró Josep Lluís Sert.  Es tracta del centre de referència de l’obra de l’artista i és el màxim exponent de la seva generositat cap a Barcelona, perquè la Fundació, per qui no ho sàpiga, també va ser un regal de Miró.

La ruta continua al parc de l’Escorxador, actual parc de Joan Miró on s’hi troba un altre dels regals de Miró, l’escultura Dona i ocell. Feta en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, dona la benvinguda a tothom que arriba per carretera.

El darrer regal de Miró i amb el que volia donar la benvinguda a tothom que arribés per mar és el mosaic del Pla de l’Os situat en una de les vies neuràlgiques del centre de la ciutat, les rambles. Molt a prop es troba el passatge del Crèdit, on al núm. 4 va néixer Miró el 20 d’abril de 1893.

L’artista català-internacional també té obra en altres museus de Barcelona, com el Museu del Disseny, últim punt de la ruta en el qual es conserva una col·lecció de ceràmiques que va fer amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas.

5

De les 47 firmes arquitectòniques que han rebut el premi Pritzker des del 1979, catorze han construït a Barcelona. Segons un tòpic estès entre els arquitectes locals, hi han deixat les seves pitjors obres. Sent un tòpic subjectiu, és opinable: diria que en la meitat dels casos no és cert, i en la resta, discutible. En canvi, és un fet objectiu que la majoria dels encàrrecs barcelonins es van cursar als autors abans de ser premiats. Llevat dels casos de I.M. Pei (guardonat el 1983), coautor amb Cobb i Freed del World Trade Center (WTC), i de Richard Meier (1984), responsable del MACBA.
La ruta comença precisament amb Meier que, convidat per l’alcalde Maragall a iniciar la regeneració arquitectònica del Raval, hi va encaixar la neoracionalista seu del MACBA. Segueix per les Arenes, cos taurí de façana mudéjar que Richard Rogers (2007) va tunejar amb elements futuristes. Caminant per Gran Via fins a l’Hospitalet s’arriba a la Ciutat de la Justícia, nou blocs sobris i ocres de David Chipperfield (2023). Més enllà, a la plaça d’Europa de l’Hospitalet, hi ha les obres de Toyo Ito (2013) i RCR (2017): les torres Fira, i en particular la d’anatomia arbòria, vermellosa, i l’edifici Olympus, amb la seva exo-estructura metàl·lica de secció esglaonada.
Pujant a Montjuïc trobem el Palau Sant Jordi d’Arata Isozaki (2019) i, a l’altra banda de la muntanya, a la zona portuària, el WTC de Pei. Seguint la línia costanera s’arriba al Peix de coure i refulgent de Frank Gehry (1989). I, una mica més enllà, el Centre Meteorològic d’Álvaro Siza (1992), de planta circular.
Encara al costat del mar, a l’extrem nord de la Diagonal, hi ha l’Edifici Fòrum, d’Herzog & de Meuron (2001), triangular, blau i abstret, i a la Diagonal, al costat de Glòries, l’afusada torre Agbar de Jean Nouvel (2008). A prop de l’extrem sud d’aquesta avinguda s’estén el gratacel ajagut de Rafael Moneo (1996) i Manuel de Solà-Morales.
Dues obres al perímetre barceloní tanquen aquesta ruta: l’esvelta torre de Collserola, de Norman Foster (1999), presidint la ciutat i, a Santa Coloma, el conjunt residencial La Pallaresa, d’Eduardo Souto de Moura (2011).