Mentre que l’any 1986 es nominava la ciutat de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del ’92, dos anys abans ja s’havien realitzat estudis per a avaluar les possibilitats tècniques que l’estany i la ciutat de Banyoles, que finalment seria designada seu olímpica per a les proves de rem i piragüisme.

El llac de Banyoles ja havia allotjat el 1971 el Campionat del Món d’Esquí Aquàtic i s’hi tenen referències de competicions de rem ja des de 1885.

Malgrat les instal·lacions d’adequació del llac per a les curses estaven formades per elements efímers que després dels Jocs varen ser enretirats, l’esdeveniment va ser aprofitat per la ciutat per tal d’emprendre un profund procés de transformació i modernització.

Aquest en va millorar les infraestructures esportives, però també les urbanes de tot l’entorn del llac, amb un pol principal al voltant del Parc de la Draga, on es construí un complex esportiu i una vila olímpica de 238 apartaments que posteriorment als jocs s’integraria al parc immobiliari.

Aquesta ruta us transportarà a aquella energia olímpica i us permetrà valorar, amb distància, la correcta integració al conjunt del teixit urbà de Banyoles d’aquelles infraestructures i intervencions urbanes.

2

És evident que un dels grans èxits dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92 va ser aconseguir implicar-hi gran part de la societat catalana i, per assolir aquesta fita, la descentralització de les competicions escampades en diverses subseus arreu del territori va ser-ne una de les claus de l’èxit. Fora del cas singular de Banyoles, que va desenvolupar una petita Vila Olímpica, poblacions com Badalona, L’Hospitalet de Llobregat, Mollet del Vallès o Terrassa van acollir diverses disciplines.

En alguns dels casos, l’elecció d’aquestes subseus tenia una relació directa amb l’arrelament dels esports amb les ciutats d’acollida. La relació de Terrassa amb l’hoquei és històrica, de la mateixa manera que el bàsquet a Badalona, amb un Joventut que viuria una etapa gloriosa a Europa entre els 80 i els 90. D’altres, com l’elecció de Mollet del Vallès per a les competicions de tir, responien a la disponibilitat d’unes instal·lacions de l’escola de policia que, una vegada passats els jocs, podrien aprofitar la inversió realitzada. I és que aquest era l’esperit amb que el Comitè Organitzador volia decidir les actuacions a realitzar: la seva continuïtat una vegada finalitzats els jocs, el seu aprofitament a llarg termini.

A aquestes decisions d’ordre pràctic s’hi suma la casuística política: l’alcalde durant les olimpíades de Barcelona, Pasqual Maragall, formava part del mateix partit, el PSC, que els alcaldes de les altres ciutats esmentades, cosa que de ben segur va afavorir la fluïdesa entre institucions i la inclinació de certes decisions. En qualsevol cas, l’objectiu s’ha assolit: les instal·lacions segueixen en funcionament i a disposició pública.

Quan sentim parlar de la Vila Olímpica, les primeres imatges que ens venen al cap són de llargs carrers i edificis d’obra vista, amb un ritme consistent, palmeres i la sensació propera del mar. Aquesta imatge de barri, pensada per l’equip MBM per dotar-lo d’una identitat pròpia, té algunes excepcions que no van ser fruit de l’atzar.

Aquestes excepcions són especialment singulars en la trama pròpia de la Vila Olímpica, amb els edificis-pont com a referent més significatiu. La col·locació d’aquests elements a banda i banda de l’Avinguda d’Icària li van procurar el tram de carrer més llarg amb façana contínua, a banda i banda (gairebé 400m lineals), de tota la ciutat. Aquesta monumentalitat buscada va contrastar amb la radicalitat de les propostes, que donaven oxigen.

Altres elements van aconseguir dotar el nou barri, sempre en el terreny dels equipaments, d’allò que li seria necessari per desenvolupar-se amb normalitat. En algun dels casos es va optar per donar peixet a arquitectes de prestigi internacional, com Frank O. Gehry, Álvaro Siza o el despatx americà SOM. Avui en dia molts d’ells s’han convertit en fites de la ciutat.

2

El projecte del Pla d’Ordenació de la Vila Olímpica va posar al centre del debat local les eines amb què s’havien de fer front els canvis urbanístics. Considerant els Plans Generals obsolets per la seva manca de precisió en les transformacions concretes de la ciutat (coeficients, articles, números…) Oriol Bohigas proposa el projecte com a eina de desenvolupament urbanístic, amb l’arquitectura com a objecte generador de ciutat.

La proposta que donaria cabuda a les residències dels atletes participants als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 fa tabula rasa i elimina qualsevol traça de l’antic barri industrial, amb fàbriques d’escàs valor i parcel·lacions pròpies de l’apropiació per auto-construcció, proposant l’arribada de la trama de l’Eixample Cerdà al mar. S’assoleix així l’eslògan d’obrir la ciutat al mar, amb un nou front marítim que vol mirar al futur amb la creació d’un nou barri, això sí, artificial.

Per a dur a terme l’operació, Bohigas pren el criteri de seleccionar equips d’arquitectes que hagin obtingut un Premi FAD en els 30 anys anteriors, posant de manifest la confiança en què el bon disseny de l’arquitectura sigui el motor d’un bon espai de convivència. L’equip MBM donarà unes directrius unificadores clares als projectistes: l’alçada reguladora, l’obra vista com a element constructiu i la limitació dels voladius. Alhora, proposarà illes dobles i triples amb la intenció de potenciar l’ideal d’Ildefons Cerdà, poblant-ne el seu interior amb construccions de menor entitat en passatges o blocs aillats. Tot un repertori formal i d’ordenació per dotar de complexitat un nou barri que no caigués en les trampes de les propostes del moviment modern però que, en el fons, encara no ha pogut fugir del seu pecat original: la seva construcció sobre plànol. Serà el temps qui li acabi donant forma, la forma de la gent que el viu i l’habita.

3

L’any 1983 es convoca en un concurs internacional on es convida vuit prestigiosos equips d’arquitectes per tal de presentar un Pla General d’Ordenació per a la futura Anella Olímpica de Montjuïc.

Els estudis als quals es proposa concursar són els de Ricardo Bofill, José Antonio Coderch, Francisco Javier Sáenz de Oiza, Rafael Moneo, Vittorio Gregotti, Arata Isozaki, James Stirling, Richard Weidle i Federico Correa i Alfonso Milá.

Després que Coderch i Stirling declinessin la invitació, la deliberació de la comissió tècnica, delegada pel Consell Rector dels Jocs Olímpics Barcelona 1992, decideix encarregar el pla d’ordenació a Correa & Milá i repartir els edificis que s’havien de realitzar entre els diversos concursants.

L’actual imatge de l’Anella Olímpica està conformada, a més, per obres d’altres arquitectes que no varen formar part d’aquest concurs inicial, com Santiago Calatrava o Franc Fernández i Moisés Gallego.

3

L’Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron de Barcelona és el resultat de l’operació duta a terme per la ciutat en resposta al gran buit urbà d’antigues finques enjardinades, ofegat històricament pel creixement de les trames dels barris d’Horta, el Carmel i la Teixonera, o per grans operacions urbanes modernes com el Polígon Montbau.

La voluntat de connectar la Vall d’Hebron amb la resta de la ciutat ja s’havia iniciat uns anys abans dels Jocs Olímpics amb l’obertura del Túnel de la Rovira, els inicis dels treballs de la Ronda de Dalt o la construcció del Velòdrom Municipal d’Horta, l’any 1984, pel Campionat del Món de Ciclisme.

La construcció de les diverses instal·lacions olímpiques es va acompanyar de grans infraestructures necessàries per a la ciutat, totes elles regides per un pla director que va saber vincular les complexitats urbanes i topogràfiques amb els requeriments específics d’orientació dels nous usos esportius, i en el qual també es tingué en compte la preservació de velles masies i cases senyorials o la incorporació d’escultures urbanes que, amb el temps, han esdevingut nous símbols i fites per a la ciutat.

2