La ruta reuneix tres jardins històrics i una urbanització establerts a la Costa Brava durant les primeres dècades del segle XX,  a més d’una sèrie de trams significatius del camí de ronda de la Costa Brava que ressegueix l’abrupte litoral entre Blanes i Llafranc. Com a complement, s’hi afegeixen la nova Marina de Palamós —una actuació recent de l’Estudi Martí Franch, que es troba a la falda d’un tram del camí— i, dels mateixos autors, la restauració paisatgística del camí de ronda de Palamós.

Començant a la platja del Port Bo de Calella de Palafrugell, coneguda per les seves voltes, ens dirigim cap al port de la Malaespina. Després de travessar la platja del Canadell, continuem pel camí de ronda de Calella a Llafranc, passant pels Tres Pins i la torre de guaita del 1597, abans d’arribar a Llafranc.

Al sud de Calella ens trobem el jardí botànic de Cap Roig, realitzat pel tsarista exiliat Nicolai Woevodski i la seva dona Dorothy Webster entre el 1931 i el 1975. Dorothy i un equip de jardiners locals es van encarregar de condicionar les 7 hectàrees situades en un penya-segat i rodejades de pins pinyers, i hi van plantar centenars d’espècies de flora mediterrània, tropical i subtropical.

Segons una memòria del projecte de la restauració paisatgística del camí de ronda de Palamós, “l’objectiu del projecte és connectar els trams existents en un sol camí continu que uneixi la ciutat, les seves platges pròximes i el Parc Natural, i que preservi i millori el paisatge costaner durant les pròximes dècades”. El port esportiu Marina de Palamós enriqueix el patrimoni litoral mitjançant un encertat ús de pèrgoles, camins i parterres amb plantes adaptades al medi marí. Aquest lloc confortable i pràctic limita al nord amb diverses cales servides pel camí de ronda.

A la urbanització S’Agaró, projectada per Rafael Masó per a l’industrial Josep Ensesa l’any 1917, l’arquitecte ordena el terreny amb espais públics —places, escales, equipaments, etc.— integrats amb parcel·les destinades a xalets com la Senya Blanca, per al Senyor Ensesa, i un altre per a ell mateix, a més de l’Hostal de la Gavina. A partir de la mort de Masó, l’arquitecte Francesc Folguera es fa càrrec d’intervencions com la de l’església o el camí de ronda, on tenen un paper important tant el travertí com els pins deformats pel vent, i des d’on es pot apreciar una loggia de set arcades inicialment projectada per Masó per al jardí de la Senya Blanca.

Els jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, iniciats el 1919 i un clar exemple de jardí noucentista, van ser realitzats per l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí —gran seguidor de Jean-Claude-Nicolas Forestier— en col·laboració amb el propietari, el doctor Raül Roviralta, coneixedor del món botànic. En paraules de Josep Pla, “la gran escalinata, flanquejada d’alterosos xiprers, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produeix una impressió inesborrable”.

Creat el 1921 per l’industrial i naturalista Carles Faust i Schmidt a l’extrem nord de Blanes, el jardí botànic Mar i Murtra va ser admirat per Pla, qui li dedica unes paraules d’admiració al seu llibre La Costa Brava de l’any 1941. Comparteix amb els altres jardins de la ruta un emplaçament de terrenys irregulars. Pel vessant de la muntanya de Sant Francesc i fins als penya-segats es troben plantes de diverses procedències, seguint el propòsit d’aclimatar la vegetació —sobretot tropical i temperada— a la costa de Blanes. Aquesta implantació vegetal suggeridora va acompanyada del projecte arquitectònic de Josep Goday i Casals.

5

L’itinerari proposa el reconeixement d’algunes obres d’Antoni Bonet i Josep Puig Torné a la urbanització Cap Salou, construïda entre 1960 i 1964. Coincidint amb els anys d’inici del turisme de sol i platja i amb l’obertura de la carretera de la Costa —que uneix la Universitat Laboral de Tarragona (1951) amb Salou—, la promotora Nostra Senyora de Núria encarrega als dos arquitectes la urbanització del vessant sud-oest d’aquest promontori rocós, que s’endinsa al mar en puntes abruptes i cales arrecerades. El far de la punta Falconera era l’única preexistència construïda, en un paisatge de pinedes, conreus de secà i alguns camins.

Bonet havia obert despatx a Barcelona el 1959 i estava col·laborant amb Puig Torné en el complex turístic Politur de Platja d’Aro (Girona). Són uns anys molt prolífics, en què van poder treballar en una “nova gamma de formes, qualitats, conceptes i ambients totalment nous, sense cap mena de restriccions, ni idees preconcebudes, ni imitades”. 

Al Cap Salou, la topografia, l’orientació i les vistes marcaran el traçat de la urbanització i la disposició de les edificacions. A diferència de punta Ballena (Uruguai, 1945-1948), aquí la gran roca determinarà un traçat de carrers orgànic, amb ramals corbats que es creuen en angles oberts i acaben en culs-de-sac: bosses d’aparcament i miradors. Un doble circuit de camins i escales donarà accés a peu a les parcel·les.                                         

El llenguatge tradicional de les construccions agràries es fa palès en els murets de pedra i les plataformes integrades a la roca, sobre les quals es disposa el llenguatge abstracte de les construccions: murs blancs, voladissos, terrasses, grans obertures de vidre, persianes. Els edificis, formats per agregació, s’esgraonen i es fragmenten adaptant-se al terreny, amb alçàries que no superen la capçada dels pins. L’objectiu era “passar desapercebut” i només la Torre Itàlia, a la part més alta i plana de la urbanització, es planteja com a fita visual.               

Els accessos en cotxe no interfereixen en la privacitat dels espais comuns —patis, porxos, passatges i piscines— que ens introdueixen a l’escala domèstica, ni en les vistes dels habitatges, obertes i diàfanes sobre l’horitzó mediterrani. Diferents tipologies, pròpies del temps de vacances, es combinen dins d’un mateix conjunt. L’ordre l’aporta la retícula modular, la sistematització dels elements constructius i l’ús d’una geometria regular, inclosos els triangles, que reprodueixen les formes del paisatge. L’obra dels dos arquitectes inclou un projecte d’oratori a Nostra Senyora del Mar, a la cala Crancs, on es preveia situar el centre cívic de la urbanització.

15

Al Cadaqués de mitjan anys cinquanta es donen les condicions propícies per desenvolupar els recursos apresos per Federico Correa i Alfonso Milá sota el mestratge de José Antonio Coderch, que aviat personalitzen amb un tarannà propi que serveix per obrir pas a una manera d’intervenir al poble que encara avui perdura. Aprofitant al màxim els elements originals de l’habitatge tradicional entre mitgeres, intervenen curosament amb els materials i recursos locals disponibles per dur a terme canvis i incorporacions subtils que inunden aquells espais existents d’una sorprenent i refrescant modernitat, tot apel·lant a una nova manera de viure.

Les encara puntuals —però creixents— aventures de la burgesia barcelonina cap a la Costa Brava com a destí turístic propicien que Correa i Milá rebin el seu primer encàrrec que es construirà: la casa per a Javier Villavecchia al Port d’Alguer de Cadaqués.

Les decisions que es veuen reflectides en aquesta obra es resumeixen en una loggia superior que inverteix els usos diürns i nocturns de la casa, per poder gaudir així de les vistes sobre el mar des de l’estar-menjador; el mobiliari d’obra; l’austeritat de recursos; el respecte per allò existent i la sublimació del teixit urbà del nucli antic, tot lligat amb un cert hedonisme que la tipologia de casa d’estiueig permet. Aquestes decisions es repeteixen en les seves intervencions immediatament posteriors.

Progressivament, una línia més experimental es traça paral·lela a les primeres edificacions aïllades, influenciada per la cada vegada més notable relació amb Itàlia, amb la casa Rumeu com a exemple més contundent i segurament més brillant.

Aquest idil·li amb Cadaqués s’estén durant més de dues dècades, durant les quals arriben a realitzar gairebé cinquanta projectes, molts d’ells construïts, alguns referents de la modernitat del país. La seva experiència al poble va conviure amb més obres singulars realitzades per altres mestres de l’arquitectura com el mateix Coderch, Francisco Juan Barba Corsini, però sobretot amb la molt significativa obra dels estrangers arrelats a Cadaqués, Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, que importen exotisme i sensibilitat artística a aquesta manera de fer iniciada per Correa i Milá.

16

Que el Modernisme, moviment plenament burgès, tingués un desenvolupament significatiu a la comarca del Maresme no hauria de sorprendre ningú. La connexió per ferrocarril el 1848 entre Barcelona i Mataró, el primer de la península Ibèrica, no va fer sinó donar una empenta definitiva a la comarca, que acabaria d’arrodonir el seu idil·li amb les classes benestants tot implantant l’estiueig com a forma de prestigi social a principis del segle XX.

Arran d’això, podem destacar tres fets de gran rellevància pel que fa a l’arquitectura modernista construïda a la comarca: el naixement de Josep Puig i Cadafalch a la ciutat de Mataró, les llargues estades de Lluís Domènech i Montaner a la seva casa de Canet de Mar, avui museu, i la primera construcció d’Antoni Gaudí, una nau per a la Cooperativa Obrera Mataronense, avui en dia coneguda com a Nau Gaudí.

A aquestes tres efemèrides tan significatives dels tres exponents més internacionals del Modernisme català cal afegir una gran quantitat d’obres notables que constitueixen el teixit del que coneixem com el Maresme modernista: obres d’Eduard Ferrés i Puig, d’Ignasi Mas Morell o de Bonaventura Bassegoda i Amigó, entre molts d’altres. Principalment cases particulars, però també mercats, escorxadors o casinos formen aquest patrimoni singular.

La ruta proposada vol destacar alguns exemples significatius en un recorregut que s’estén per tota la comarca i intenta incloure una mostra variada d’autors i de tipologies que en permeti una lectura global.

10

4

Calafat és una urbanització costanera que depèn del municipi de l’Ametlla de Mar, i es va començar a construir a principis dels anys seixanta a iniciativa dels germans Mangrané. A l’estela de l’incipient boom turístic de tota la costa espanyola, la Costa Daurada va anar trobant ubicacions on donar cabuda a aquest model d’oci i esbarjo.

L’empresa Urbanizaciones de Costas Españolas, amb un nom prou explícit, va ser l’encarregada de la seva construcció. Seguint el model de ciutat-jardí de cossos baixos, com tantes altres urbanitzacions de l’època, es va erigir sota les directrius dels arquitectes Emili Donato, Francesc Rius i Dani Freixes.

Aquesta ruta vol posar de manifest l’interès d’aquestes primeres obres d’Emili Donato, algunes presents en la seva trajectòria posterior. L’aposta per la recuperació radical de la volta catalana com a element motor de la construcció dels habitatges connecta directament aquestes cases amb els primers experiments de Le Corbusier, així com amb propostes tan celebrades com les d’Antoni Bonet Castellana a la Ricarda.

En tot cas, destaca una concepció constructiva sense concessions: pedra extreta del mateix terreny, emblanquinats senzills, plantejament estructural robust i experimentació programàtica en planta. Una expressió vernacular moderna amarada de pols que mira cap al mar.

11

3