Un dels partimonis arquitectònics agrícoalimentaris més importants del país es vincula a les seus de les cooperatives o sindicats projectats per Cèsar Martinell a les comarques tarragonines; popularment coneguts com a “catedrals entre vinyes” per la singularitat de la seva arquitectura a cavall entre el modernisme i el noucentisme amb un llenguatge auster i alhora expresiu, fascina a clients i curiosos i s’ha convertit en un reclam turístic per la zona.
Sovint s’oblida, però, la feina que Martinell va dur a terme a les Terres de Ponent, concretament a Les Garrigues i al Segrià. Vinculades principalment a la industria de l’oli, aquestes construccions eren més discretes que els cellers coetanis a Tarragona, motiu que les ha fet passar inadvertides per a un públic general i han quedat fora del circuit turístic. El seu valor, més enllà dels recursos arquitectònics que amb encara més contenció va aplicar Martinell i que fa reconeixible la mà de l’arquitecte vallenc, va ser vehicular en aquestes comarques el pla de modernització de les explotacions agràries impulsat per la Mancomunitat de Catalunya. La Llei de Sindicats de 1906 va afavorir la unió reglada d’agricultors petits i mitjans que, associant-se, podien fer front als senyors i cacics locals que, fins aleshores, els llogaven els molins d’oli i imposaven les seves condicions. Es pot dir que a partir de llavors les relacions comercials van començar a canviar al camp i el capitalisme va entrar d’una manera més directa i amb menys intermediaris, sense embuts. Amb la creació de l’Escola Superior d’Agricultura el 1911 i els Serveis Tècnics d’Agricultura el 1914, la Mancomunitat va donar les eines necessaries, juntament amb línies de crèdit, per a la proliferació definitiva d’aquestes societats camperoles que es va traduir en la construcció de les seves seus, amb molins, magatzems i espais de reunió.
A dia d’avui un número significatiu d’aquests edificis segueix en ús; de vegades conservats, d’altres ampliats o mutilats, és necessari posar-los de rellevància per a la dignificació d’un patrimoni viu i, per tant, recuperable i reivindicable, no només en la vessant arquitectònica si no també social.
