Intro

Sobre el projecte

El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.

El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.

El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.

Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.

El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.

Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.

Aureli Mora i Omar Ornaque
Directors arquitecturacatalana.cat

credits

Qui som

Projecte de:

Promogut per:

Directors:

2019-2024 Aureli Mora i Omar Ornaque

Comissió Documental:

2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar Ornaque

Col·laboradors:

2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres

Col·laboradors Externs:

2019-2024 Helena Cepeda Inès Martinel

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Entitats Col·laboradores:

ArquinFAD

 

Fundació Mies van der Rohe

 

Fundación DOCOMOMO Ibérico

 

Basílica de la Sagrada Família

 

Museu del Disseny de Barcelona

 

Fomento

 

AMB

 

EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

 

IEFC

 

Fundació Domènench Montaner.

Disseny i Programació:

edittio Nubilum

La ruta que es proposa té com a protagonista Joan Miró i el seu vincle amb la ciutat de Barcelona.

La panoràmica que dona imatge a la ruta ens remet a una performance creativa que Miró va fer el 1969 als vidres de l’edifici del COAC i que avui podem conèixer gràcies a la filmació que va fer Pere Portabella. El fet que Miró estés envoltat de la ciutadania de Barcelona mentre creava i destruïa la seva obra sobre els vidres del COAC fa veure de manera evident que la seva connexió amb la ciutat va ser molt potent. Per sort, són molts els llocs que permeten anar rere les seves passes i conèixer el seu vincle emocional amb Barcelona.

El punt de partida és la terminal 2B de l’aeroport del Prat, on es troba el gran mural ceràmic de Joan Miró i Josep Llorens Artigas en una de les parets exteriors de l’edifici. Es tracta d’un exemple d’obra monumental, de 10 metres d’alçada per 50 metres de llargada, i és un dels quatre regals que Miró va voler fer a la capital catalana. Amb aquest l’artista volia donar la benvinguda a tothom que arribés per l’aire.

A continuació i travessant la muntanya de Montjuïc hi ha dos parades de pelegrinatge mironià. Per una banda, i amb vistes al mar, el cementiri de Montjuïc, on hi ha el nínxol familiar en el qual s’hi troben les despulles de l’artista; el panteó va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Vila Palmés. D’altra banda, i envoltada de jardins i arbres, es troba la Fundació Joan Miró dissenyada per l’arquitecte i amic de Miró Josep Lluís Sert.  Es tracta del centre de referència de l’obra de l’artista i és el màxim exponent de la seva generositat cap a Barcelona, perquè la Fundació, per qui no ho sàpiga, també va ser un regal de Miró.

La ruta continua al parc de l’Escorxador, actual parc de Joan Miró on s’hi troba un altre dels regals de Miró, l’escultura Dona i ocell. Feta en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, dona la benvinguda a tothom que arriba per carretera.

El darrer regal de Miró i amb el que volia donar la benvinguda a tothom que arribés per mar és el mosaic del Pla de l’Os situat en una de les vies neuràlgiques del centre de la ciutat, les rambles. Molt a prop es troba el passatge del Crèdit, on al núm. 4 va néixer Miró el 20 d’abril de 1893.

L’artista català-internacional també té obra en altres museus de Barcelona, com el Museu del Disseny, últim punt de la ruta en el qual es conserva una col·lecció de ceràmiques que va fer amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas.

L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li donà reconeixement local i fou el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a realitzar tres altres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

T’apassiona l’arquitectura modernista d’Antoni Gaudí i, malgrat et vulguis allunyar del tòpic, no pots suportar les interminables processons de turistes que pugen fins al Park Güell, les aglomeracions del Passeig de Gràcia al voltant de la Casa Batlló, o no et pots acostar a menys de 2 mançanes de la Sagrada Família?

Aquesta és la ruta que necessites per continuar disfrutant del genial arquitecte modernista, sense tenir complexes o sentiments de culpabilitat.

En aquesta ruta barcelonina descobriràs: que Gaudí va col·laborar amb Josep Fontserè després de treballar com a delineant al seu estudi; que els Jardins del Palau Reial de Pedralbes varen ser temps enrere propietat de l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, que aquest li encarregà a Gaudí diverses intervencions al voltant de la finca i que algunes d’elles actualment es troben disperses pel mig de la ciutat; que la Casa Batlló i la Casa Milà (La Pedrera) no són els únics habitatges plurifamiliars que l’arquitecte va projectar i construir; o bé que al Park Güell i a la Sagrada Família no només hi ha dracs, trencadís i escultures de Josep Maria Subirachs, entre moltes d’altres troballes que et faran sentir d’allò més alternatiu.

El nom de Gaudí, mentre internacionalment és indissociable a la imatge de la ciutat de Barcelona, pels barcelonins és símbol de turisme massiu.

Antoni Gaudí neix a Reus (alguns diuen que a Riudoms) a mitjans de segle XIX, però ja als 18 anys s’instal·la a Barcelona per estudiar arquitectura a l’Escola de la Llotja i l’Escola Provincial d’Arquitectura, on romandrà fins a la seva accidentada mort, dies després de ser atropellat per un tramvia mentre camina per la Gran Via de les Corts Catalanes.

A la capital catalana realitza la majoria de les seves obres construïdes i algunes de les més rellevants.

Aquesta ruta proposa un recorregut per les obres més conegudes de l’arquitecte modernista a Barcelona, passant per la seva primera casa —la Casa Vicens—, les obres que realitzà per a l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, o alguns dels edificis més icònics de la ciutat, com la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Batlló o el Temple Expiatori de la Sagrada Família, polèmica obra en la qual l’arquitecte entregà tots els seus esforços fins la seva mort.

Siguis guiri, o no, t’agradarà.

m'agrada 4
no m'agrada 1

Itinerari per la ciutat de Lleida amb la visita de 5 obres de l’Estudi SDP format pels arquitectes Laureà Sabater, Lluís Domènech i Ramon Maria Puig. Són obres compreses en el període 1964-1975, des de l’inici de la seva etapa professional fins a la dissolució de l’estudi. L’estudi tenia dues seus, Lleida i Barcelona, tot i que gran part dels projectes es desenvoluparen a l’entorn de la capital de ponent. Oriol Bohigas situa l’obra i l’actitud de l’estudi SDP en el grup dels arquitectes realistes en contraposició dels arquitectes idealistes, formant part d’una possible ‘Escola de Barcelona’.

L’article “Lérida, ciudad colina” publicat a Destino el 1965, inicia l’activisme de l’estudi per reivindicar la personalitat plàstica del Canyeret, entre la plana, el riu i el Turó de la Seu Vella, constituents geogràfics de la ciutat. El 1969 redacten el 1er Pla Especial del Canyeret, amb una revisió del mateix el 1974. El 1982 Domènech i Puig, conjuntament amb la Roser Amadó i el Joan Busquets realitzen el Pla Especial del Centre Històric de Lleida, reconegut amb el Premi Nacional d’Urbanisme.

Les Germanetes dels Pobres (1965-1968), els locals parroquials de l’Església de Santa Maria Magdalena (1966-1970), la seu social del Club Tennis Lleida (1972), els apartaments Club Ronda (1970-1974), i el Banc Condal (1972-1974) són obres amb diferents materialitats i programes complexos amb l’ús de llenguatges ambigus a la recerca d’una arquitectura pròpia.

La ruta ens permet relacionar l’arquitectura dels anys 60 i 70 amb l’horta i el paisatge que envolta la ciutat de Lleida, endinsar-nos pels barris d’eixample de la ciutat, i arribar fins el Canyeret, el barri històric situat entre el turó de la Seu Vella i el riu Segre.

Recorregut per l’arquitectura del vi de les comarques tarragonines, de la mà de l’obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, que posa en relleu alguns dels cellers més rellevants del territori.

L’arquitecte, que destaca per les seves ‘catedrals entre vinyes’, disposa d’obres molt diverses. Aquestes són especialment representatives de la seva etapa modernista, on ressalten elements que deixen entreveure els seus orígens gaudinians, però que es tracten alhora amb una nova sensibilitat, que evoca l’incipient moviment noucentista.

Aquesta ruta convida al públic en general a gaudir d’aquest patrimoni arquitectònic tan singular que ofereixen els cellers cooperatius construïts durant les primeres dècades del segle XX a les comarques de Tarragona, i també a sentir-se atret per l’arquitectura industrial agroalimentària, de producció de vi i d’oli d’oliva.

És necessari realçar aquest tipus d’arquitectura que molt sovint està infravalorada i poc cuidada, però que forma un important actiu cultural per a l’entorn i que a la vegada disposa d’un gran valor històricoartístic.

Calafat és una urbanització costanera depenent del municipi de l’Ametlla de Mar que va iniciar la seva construcció a principis dels anys 60 a iniciativa dels germans Mangrané. A l’estela de l’incipient boom turístic de tota la costa espanyola, la Costa Daurada va anar trobant ubicacions on donar cabuda a aquest model d’oci i esbarjo.

L’empresa Urbanizaciones de Costas Españolas, amb un nom prou explícit, va escometre la seva construcció. Seguint el model de ciutat-jardí de cossos baixos com tantes d’altres urbanitzacions de l’època, va ser construïda sota les directrius dels arquitectes Emili Donato, Francesc Rius i Dani Freixes.

Aquesta ruta vol posar de manifest l’interès d’aquestes primeres obres d’Emili Donato, algunes d’elles presents en la seva posterior trajectòria. L’aposta per la recuperació radical de la volta catalana com a element motor de la construcció dels habitatges connecta directament aquestes cases amb els primers experiments de Le Corbusier, així com amb propostes tan celebrades com les d’Antoni Bonet Castellana a La Ricarda.

En qualsevol cas, destaca una concepció constructiva sense concesions: pedra extreta del propi terreny, encalats senzills, plantejament estructural robust i experimentació programàtica en planta. Una expressió vernacular moderna amarada de pols que mira cap al mar.