L’itinerari proposa el reconeixement de les obres de Josep Maria Pericas i Morros, construïdes entre 1906 i 1933 a la ciutat de Vic, en la seva triple condició d’arquitecte municipal, arquitecte diocesà de Vic i arquitecte liberal.

De la seva primera etapa d’arquitecte municipal (1916-1923) s’ha inclòs el tancament de la Llotja del Blat (1922) de l’Ajuntament i la nova Farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu. De la segona etapa municipal, en el període republicà, els grups escolars de Sant Miquel dels Sants (1932) i Jaume  Balmes (1933), són les obres més representatives en les que Josep M. Pericas segueix els corrents europeus fixats per l’escola de Dessau, mostrant una evolució cap a la simplificació dels volums i dels elements decoratius.

Com a arquitecte diocesà va realitzar obres com la Tribuna del Palau Episcopal (1915) i el Convent de les Germanes Josefines (1928). D’aquesta segona obra, els elements més significatius són el claustre, el refectori i la capella de la primera planta; l’església està oberta a la ciutat, amb accés independent des del carrer.

En l’ampliació del Convent de la Mercè (1929) destaca la torre-campanar de pedra, amb una coberta a dues vessants, formalisme molt propi de l’arquitecte. Finalment una petita joia, la Capella de la Verge del Carme de la Torre d’en Franch (1926), estructura d’una sola nau, amb coberta cònica i torre-campanar cilíndrica.    

De les obres d’arquitecte liberal hem seleccionat l’antiga Central Tèrmica (1911) per a la generació d’electricitat, exemple molt proper a les primeres experiències de l’arquitectura industrial alemanya i que l’arquitecte coneixia dels seus viatges a Darmstad, Hamburg i Viena, i també les seves primeres obres per a clients privats: la Casa d’Anita Colomer (1906), la reforma de la Casa Bayés (1907), i la Casa Puig (1917). En les dues primeres cases és palesa la recerca d’un estil propi amb influències dels corrents europeus del moment: Voysey i Mackinstosh a Escòcia, o els austríacs de la Sezession vienesa representada per Wagner, Olbrich i, posteriorment, Loos. Façanes planes, geometrització, ordre i utilització de la ceràmica vidriada combinada amb estuc.

La Casa d’Annita Colomer és el resultat de la reforma de dues cases existents mitjançant la unificació de les façanes a partir d’una torre que sobresurt de la resta de la construcció, recurs que denota l’interès per les construccions medievals, i que l’arquitecte utilitza sistemàticament en moltes de les seves obres.

La reforma de la Casa del Dr. Candi Bayés es limita al consultori de la planta baixa i parcialment a l’habitatge situat en planta primera. És interessant l’obertura de tres finestres geminades protegides amb reixes de forja, de motius florals i naturalistes, que s’emmirallen en els vitralls interiors.

La Casa Puig, edifici d’habitatges al carrer Verdaguer, és una obra de simetria contundent i composició clàssica. Un sòcol de pedra amb porta d’entrada d’influència romànica i un coronament sobresortint del pla de la coberta a tall de frontó sobre l’eix de simetria central. Les tribunes treballades segons tres plans denoten una clara referència germànica. La façana revestida d’estuc color ocre s’adequa a la proporció decreixent de les obertures encerclades per motius esgrafiats, recurs propi de l’arquitectura barroca tradicional.

La ruta que es proposa té com a protagonista Joan Miró i el seu vincle amb la ciutat de Barcelona.

La panoràmica que dona imatge a la ruta ens remet a una performance creativa que Miró va fer el 1969 als vidres de l’edifici del COAC i que avui podem conèixer gràcies a la filmació que va fer Pere Portabella. El fet que Miró estés envoltat de la ciutadania de Barcelona mentre creava i destruïa la seva obra sobre els vidres del COAC fa veure de manera evident que la seva connexió amb la ciutat va ser molt potent. Per sort, són molts els llocs que permeten anar rere les seves passes i conèixer el seu vincle emocional amb Barcelona.

El punt de partida és la terminal 2B de l’aeroport del Prat, on es troba el gran mural ceràmic de Joan Miró i Josep Llorens Artigas en una de les parets exteriors de l’edifici. Es tracta d’un exemple d’obra monumental, de 10 metres d’alçada per 50 metres de llargada, i és un dels quatre regals que Miró va voler fer a la capital catalana. Amb aquest l’artista volia donar la benvinguda a tothom que arribés per l’aire.

A continuació i travessant la muntanya de Montjuïc hi ha dos parades de pelegrinatge mironià. Per una banda, i amb vistes al mar, el cementiri de Montjuïc, on hi ha el nínxol familiar en el qual s’hi troben les despulles de l’artista; el panteó va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Vila Palmés. D’altra banda, i envoltada de jardins i arbres, es troba la Fundació Joan Miró dissenyada per l’arquitecte i amic de Miró Josep Lluís Sert.  Es tracta del centre de referència de l’obra de l’artista i és el màxim exponent de la seva generositat cap a Barcelona, perquè la Fundació, per qui no ho sàpiga, també va ser un regal de Miró.

La ruta continua al parc de l’Escorxador, actual parc de Joan Miró on s’hi troba un altre dels regals de Miró, l’escultura Dona i ocell. Feta en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, dona la benvinguda a tothom que arriba per carretera.

El darrer regal de Miró i amb el que volia donar la benvinguda a tothom que arribés per mar és el mosaic del Pla de l’Os situat en una de les vies neuràlgiques del centre de la ciutat, les rambles. Molt a prop es troba el passatge del Crèdit, on al núm. 4 va néixer Miró el 20 d’abril de 1893.

L’artista català-internacional també té obra en altres museus de Barcelona, com el Museu del Disseny, últim punt de la ruta en el qual es conserva una col·lecció de ceràmiques que va fer amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas.

5

L’any 1926 Josep Maria Jujol va ser nomenat arquitecte municipal de Sant Joan Despí, càrrec que va exercir fins el 1949, any de la seva mort.

La seva relació amb el municipi es remunta a l’encàrrec familiar de la Torre Gibert —popularment coneguda com a Torre dels Ous o Torre de la Creu— l’any 1913, que li donà reconeixement local i fou el detonant d’un segon encàrrec, dos anys més tard, per a la transformació de la masia de Can Negre, obra cabdal per entendre l’imaginari de l’arquitecte.

Al llarg dels anys, Jujol arribaria a realitzar tres altres cases més al municipi, a més d’altres obres no residencials, experimentant amb la tipologia de l’arquitectura rural i desenvolupant conceptes com l’addició i la transformació mitjançant tècniques constructives populars, sempre dutes al seu propi terreny de joc.

Aquest és un itinerari per totes aquestes obres per tal d’entendre millor l’arquitecte i la seva relació amb Sant Joan Despí.

6

1

“Els naturals del Camp de Tarragona perceben millor la bellesa, amb més claredat, que els barcelonins” li deia Jujol a Ràfols, per animar-lo en les seves classes a l’escola d’arquitectura. Per entendre l’arquitectura de Jujol és necessari anar a la font, on l’entorn i l’arquitectura es fan un, on el Camp de Tarragona i l’arquitectura de Jujol són una única cosa.

Si un va atzarosament pel Camp caminant i no troba cap obra de Jujol, potser ho intenta capir, però com que és de fora del Camp li costa més entendre la bellesa que té; si hom va pel Camp i troba una obra de Jujol, la mira i l’entén mínimament, veurà com li dona les claus per mirar el Camp amb unes noves ulleres: l’obra de Jujol fa que s’entengui la bellesa del territori on és concebuda. Això no ens hauria de ser nou: nosaltres no coneixem Manhattan sinó és a través de Scorsesse o de Woody Allen, no coneixem Dublin sinó els dublinesos que ens va descriure Joyce, no coneixeríem el Sant-Victoire sense Cezanne, la bellesa del Camp de Tarragona sense Jujol!

Si quan arribem a Vistabella no ens hem fixat en el Camp que ens envolta, dins l’església hi ha representat el món celestial barrejat amb la representació de les espècies eucarístiques que es troben llaurades, blat i raïm, pa i vi, amb uns intermediaris entre el cel i la terra que poden ser abellots o un àngel; si quan estem a can Bofarull ens adonem de la quantitat d’animalons que hi ha arreu, després veurem els bitxos que surten de la terra; si quan estem arribant a Creixell veiem ―ja des de l’autopista― el penell que corona l’església ens adonem que hem de buscar al Camp l’al·legoria del lleó perseguit per la creu; si ens aturem a la font-sortidor de l’ermita de Loreto trobem una obra on una peanya de pedra es troba ancorada a terra perquè hi ha una serp que surt de la terra mentre una bèstia alada platejada ha vingut del cel s’hi ha posat al damunt i li brolla l’aigua que surt de terra per la boca. Ens fa estar atents al que passi al terra i al cel, Jujol ens fa observar el Camp.

Aneu a fer la ruta, agafeu el cotxe, millor la bici, millor calceu-vos unes xiruques, truqueu als llocs perquè us els obrin, descobriu dins les esglésies les intervencions que hi va fer, trobeu les petites intervencions que va perpetrar disseminades pel territori, mireu el Camp amb les ulleres que us ha posat Jujol. Així haureu descobert el territori Jujol.

T’apassiona l’arquitectura modernista d’Antoni Gaudí i, malgrat et vulguis allunyar del tòpic, no pots suportar les interminables processons de turistes que pugen fins al Park Güell, les aglomeracions del Passeig de Gràcia al voltant de la Casa Batlló, o no et pots acostar a menys de 2 mançanes de la Sagrada Família?

Aquesta és la ruta que necessites per continuar disfrutant del genial arquitecte modernista, sense tenir complexes o sentiments de culpabilitat.

En aquesta ruta barcelonina descobriràs: que Gaudí va col·laborar amb Josep Fontserè després de treballar com a delineant al seu estudi; que els Jardins del Palau Reial de Pedralbes varen ser temps enrere propietat de l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, que aquest li encarregà a Gaudí diverses intervencions al voltant de la finca i que algunes d’elles actualment es troben disperses pel mig de la ciutat; que la Casa Batlló i la Casa Milà (La Pedrera) no són els únics habitatges plurifamiliars que l’arquitecte va projectar i construir; o bé que al Park Güell i a la Sagrada Família no només hi ha dracs, trencadís i escultures de Josep Maria Subirachs, entre moltes d’altres troballes que et faran sentir d’allò més alternatiu.

3

El nom de Gaudí, mentre internacionalment és indissociable a la imatge de la ciutat de Barcelona, pels barcelonins és símbol de turisme massiu.

Antoni Gaudí neix a Reus (alguns diuen que a Riudoms) a mitjans de segle XIX, però ja als 18 anys s’instal·la a Barcelona per estudiar arquitectura a l’Escola de la Llotja i l’Escola Provincial d’Arquitectura, on romandrà fins a la seva accidentada mort, dies després de ser atropellat per un tramvia mentre camina per la Gran Via de les Corts Catalanes.

A la capital catalana realitza la majoria de les seves obres construïdes i algunes de les més rellevants.

Aquesta ruta proposa un recorregut per les obres més conegudes de l’arquitecte modernista a Barcelona, passant per la seva primera casa —la Casa Vicens—, les obres que realitzà per a l’industrial, polític i mecenes Eusebi Güell, o alguns dels edificis més icònics de la ciutat, com la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Batlló o el Temple Expiatori de la Sagrada Família, polèmica obra en la qual l’arquitecte entregà tots els seus esforços fins la seva mort.

Siguis guiri, o no, t’agradarà.

4

1

Itinerari per la ciutat de Lleida amb la visita de 5 obres de l’Estudi SDP format pels arquitectes Laureà Sabater, Lluís Domènech i Ramon Maria Puig. Són obres compreses en el període 1964-1975, des de l’inici de la seva etapa professional fins a la dissolució de l’estudi. L’estudi tenia dues seus, Lleida i Barcelona, tot i que gran part dels projectes es desenvoluparen a l’entorn de la capital de ponent. Oriol Bohigas situa l’obra i l’actitud de l’estudi SDP en el grup dels arquitectes realistes en contraposició dels arquitectes idealistes, formant part d’una possible ‘Escola de Barcelona’.

L’article “Lérida, ciudad colina” publicat a Destino el 1965, inicia l’activisme de l’estudi per reivindicar la personalitat plàstica del Canyeret, entre la plana, el riu i el Turó de la Seu Vella, constituents geogràfics de la ciutat. El 1969 redacten el 1er Pla Especial del Canyeret, amb una revisió del mateix el 1974. El 1982 Domènech i Puig, conjuntament amb la Roser Amadó i el Joan Busquets realitzen el Pla Especial del Centre Històric de Lleida, reconegut amb el Premi Nacional d’Urbanisme.

Les Germanetes dels Pobres (1965-1968), els locals parroquials de l’Església de Santa Maria Magdalena (1966-1970), la seu social del Club Tennis Lleida (1972), els apartaments Club Ronda (1970-1974), i el Banc Condal (1972-1974) són obres amb diferents materialitats i programes complexos amb l’ús de llenguatges ambigus a la recerca d’una arquitectura pròpia.

La ruta ens permet relacionar l’arquitectura dels anys 60 i 70 amb l’horta i el paisatge que envolta la ciutat de Lleida, endinsar-nos pels barris d’eixample de la ciutat, i arribar fins el Canyeret, el barri històric situat entre el turó de la Seu Vella i el riu Segre.

5

Recorregut per l’arquitectura del vi de les comarques tarragonines, de la mà de l’obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, que posa en relleu alguns dels cellers més rellevants del territori.

L’arquitecte, que destaca per les seves ‘catedrals entre vinyes’, disposa d’obres molt diverses. Aquestes són especialment representatives de la seva etapa modernista, on ressalten elements que deixen entreveure els seus orígens gaudinians, però que es tracten alhora amb una nova sensibilitat, que evoca l’incipient moviment noucentista.

Aquesta ruta convida al públic en general a gaudir d’aquest patrimoni arquitectònic tan singular que ofereixen els cellers cooperatius construïts durant les primeres dècades del segle XX a les comarques de Tarragona, i també a sentir-se atret per l’arquitectura industrial agroalimentària, de producció de vi i d’oli d’oliva.

És necessari realçar aquest tipus d’arquitectura que molt sovint està infravalorada i poc cuidada, però que forma un important actiu cultural per a l’entorn i que a la vegada disposa d’un gran valor històricoartístic.

6

Calafat és una urbanització costanera depenent del municipi de l’Ametlla de Mar que va iniciar la seva construcció a principis dels anys 60 a iniciativa dels germans Mangrané. A l’estela de l’incipient boom turístic de tota la costa espanyola, la Costa Daurada va anar trobant ubicacions on donar cabuda a aquest model d’oci i esbarjo.

L’empresa Urbanizaciones de Costas Españolas, amb un nom prou explícit, va escometre la seva construcció. Seguint el model de ciutat-jardí de cossos baixos com tantes d’altres urbanitzacions de l’època, va ser construïda sota les directrius dels arquitectes Emili Donato, Francesc Rius i Dani Freixes.

Aquesta ruta vol posar de manifest l’interès d’aquestes primeres obres d’Emili Donato, algunes d’elles presents en la seva posterior trajectòria. L’aposta per la recuperació radical de la volta catalana com a element motor de la construcció dels habitatges connecta directament aquestes cases amb els primers experiments de Le Corbusier, així com amb propostes tan celebrades com les d’Antoni Bonet Castellana a La Ricarda.

En qualsevol cas, destaca una concepció constructiva sense concesions: pedra extreta del propi terreny, encalats senzills, plantejament estructural robust i experimentació programàtica en planta. Una expressió vernacular moderna amarada de pols que mira cap al mar.

8

1