L’itinerari proposa el reconeixement d’algunes obres d’Antoni Bonet i Josep Puig Torné a la Urbanització Cap Salou, construïda entre 1960 i 1964. Coincidint amb els anys d’inici del turisme de sol i platja, i amb l’obertura de la carretera de la Costa, que uneix la Universitat Laboral de Tarragona (1951), amb Salou, la promotora Nostra Senyora de Núria encarrega als dos arquitectes la urbanització de la vessant sud-oest d’aquest promontori rocós, que s’endinsa al mar en puntes abruptes i cales arrecerades. El far de Punta Falconeres era l’única preexistència construïda, en un paisatge de pinedes, conreus de secà i alguns camins.
Bonet havia obert despatx a Barcelona (1959), i estava col·laborant amb Puig Torné en el Complex Turístic Politur de Platja d’Aro (Girona). Son anys molt prolífics, en els quals van poder treballar en una “nova gama de formes, qualitats, conceptes i ambients totalment nous, sense cap mena de restriccions, ni idees preconcebudes, ni imitades”.
A Cap Salou, la topografia, l’orientació, i les visuals, marcaran el traçat de la urbanització i la disposició de les edificacions. A diferència de Punta Ballena (Uruguay, 1945-48), aquí la gran roca determinarà un traçat de carrers orgànic, amb ramals corbats, que es creuen en angles oberts i acaben en culs-de-sac: bosses d’aparcament i miradors. Un doble circuit de camins i escales donarà accés peatonal a les parcel·les.
El llenguatge tradicional de les construccions agràries es fa aparent en els murets de pedra i les plataformes integrades a la roca, sobre les que disposar el llenguatge abstracte de les construccions: murs blancs, voladius, terrasses, grans obertures de vidre, persianes. Els edificis, formats per agregació, s’esgraonen i es fragmenten, adaptant-se al terreny, amb alçades que no superen la capçada dels pins. L’objectiu era “passar desapercebut” i només la Torre Itàlia, a la part més alta i plana de la urbanització, es planteja com a fita visual.
Els accessos en cotxe no interfereixen en la privacitat dels espais comuns: patis, porxos, passatges i piscines, que ens introdueixen a l’escala domèstica, ni en les visuals dels habitatges, obertes i diàfanes sobre l’horitzó mediterrani. Diferents tipologies, pròpies dels temps de vacances, es combinen dintre d’un mateix conjunt. L’ordre l’aporta la retícula modular, la sistematització dels elements constructius, i l’ús d’una geometria regular, inclosos els triangles, que reprodueixen les formes del paisatge. L’obra dels dos arquitectes inclou un projecte d’oratori a Nostra Senyora del Mar, a la Cala Crancs, on es preveia situar el centre cívic de la urbanització.
4
