Durant el segle XIX i principis del XX, Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern van passar de ser petites localitats agrícoles a convertir-se en importants enclavaments industrials. Gràcies a la seva proximitat a Barcelona i al seu fàcil accés a recursos naturals i rutes comercials, les fàbriques van començar a proliferar, atraient una creixent població obrera i fomentant l’auge d’una burgesia que va començar a construir grans residències, simbolitzant la voluntat modernitzadora de la societat catalana.
En aquest crisol de paisatges urbans s’identifica una relació simbiòtica entre indústria i modernisme, nodrint-se mútuament tant econòmicament com estèticament. A la fàbrica de Ceràmica Pujol i Bausis es produïa la major part de les ceràmiques utilitzades posteriorment per Gaudí, Puig i Cadafalch o Marcel·lí Coquillat i Llofriu en diverses residències properes com la Torre Canigó o la Casa Pere Pruna. A més, aquestes mateixes famílies burgeses, enriquides per la nova indústria i impulsades per un esperit de progrés, no van dubtar a invertir en la modernització de les seves antigues propietats agrícoles, transformant les seves masies i torres, comprometent-se amb l’avanç cultural i estètic, com va succeir a Can Ginestar.
En una generació posterior, hereva d’aquest boom industrial i cultural i amb la mateixa ansietat modernitzadora, Esplugues i Sant Just van trobar en Ricardo Bofill i Xavier Corberó els seus intèrprets més innovadors. Bofill, anant d’allò industrial a allò domèstic, va combinant el brutalisme i el modernisme en un exercici de reinterpretació radical de la funció industrial a La Fàbrica, i aconsegueix fusionar una visió contundent sobre fabricació industrialitzada domèstica als habitatges Walden 7.
Xavier Corberó, per la seva banda, a la seva “casa-taller”, va d’allò domèstic a allò industrial, partint de la unió de molts petits habitatges i integrant art i funcionalitat. Il·lustra com l’arquitectura i l’art poden actuar com a agents de canvi conjunt i testimonis d’una nova època de transformació i creixement.
Són aquestes localitats, aquelles que van néixer com a llocs de descompressió de la gran ciutat, les que rendeixen homenatge i creixen des del passat cap al futur i ens serveixen com miralls harmònics del que succeeix al centre de les metròpolis. Plasmen el seu fervor com a reflex d’un bulliciós passat, una espècie de “món de les idees” tan platònic que, des de la fusió, construeix la seva pròpia identitat, única. Val la pena fer una visita pausada per descobrir-les pas a pas.
13
