La ruta arquitectònica que aquí es proposa vol seguir un fil argumental comú: la transformació. La transformació entesa com a fenomen d’apropiació de realitats trobades, de canvi d’estructures físiques i culturals al llarg del temps. Ens interessa descobrir quines són les qualitats d’aquestes estructures persistents, que han resistit crisis de models productius, reformes polítiques o transicions estilístiques, i, alhora, detectar l’habilitat que mostren les diferents formes d’apropiació temporal que aquesta ruta ens ofereix.
La transformació arquitectònica, en primer lloc, es pot observar en diverses formes i àmbits, des de la rehabilitació d’edificis industrials fins a la conversió de cases històriques en espais culturals o de serveis. Aquest procés implica una comprensió profunda de les tipologies constructives i espacials dels edificis, que es reinterpreten per tal d’adaptar-les a les noves activitats i necessitats que acullen. En alguns casos, la imponent presència estructural d’una precoç indústria vernacla reclama una mínima intervenció, com passa en les antigues adoberies de pell. En altres, la introducció d’arquitectures interiors “toves” i la intervenció paisatgística en espais exteriors esdevenen una oportunitat per a respondre a desitjos gestuals o a valors ecològics i socials renovats; aquest seria el cas de la fàbrica Can Sanglas o les recents intervencions al Seminari Nou de Vic. La transformació entesa com a ampliació contigua, que transcendeix l’original i desplega una autonomia resplendent pròpia, no té millor exemple que L’Atlàntida de Can Serratosa.
La lenta reconfiguració del paisatge agroecològic i la integració d’infraestructures modernes en entorns naturals posen de manifest el potencial de la transformació a escala territorial. Els rius han tingut un paper crucial en el desenvolupament de la comarca d’Osona. La implantació de noves connexions viàries o per a vianants, com passallisos i embarcadors, s’ha integrat en el paisatge fluvial i ressalta la importància del riu en la vida i l’evolució dels pobles. La recent intervenció a Manlleu d’un embarcador i un pont inundable al riu Ter incorpora la dinàmica canviant del paisatge fluvial —per crescudes o baixades de cabal— i redueix l’empremta humana per tal de potenciar l’ecosistema propi de la llera del riu. En l’entorn urbà, el desenvolupament industrial del segle passat, que va engolir el mosaic agrícola, ha transformat per sempre la perifèria de les ciutats, urbanitzant el territori de manera gairebé contínua. En aquest paisatge suburbà i genèric, sorprenentment, poden descobrir-s’hi peces d’un cert “sublim industrial”, potser fruit dels mitjans de gran escala del seu model productiu. Parlem, sens dubte, de la fàbrica de pinso Puntí (actualment Gepesa).
Ens interessa també aproximar-nos a altres maneres d’entendre la transformació; per exemple, a la capacitat d’algunes arquitectures per catalitzar processos de canvi o temporalitat. El Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona desplega una particular tectònica de transformació: una proposta industrialitzada, modular, fàcilment ampliable i, en gran manera, desmuntable. El paradigma de la flexibilitat —o de la planta lliure—, en contraposició a la construcció murària vernacla, és darrere de moltes propostes de la segona modernitat arquitectònica que va aflorar en aquest indret a partir dels anys seixanta del segle passat. Destaca, en general, l’obra de Pere Llimona. Proposem aturar-nos davant dels jutjats de Vic. Cal fer-ho in situ per admirar la dignitat d’aquesta obra, malgrat el pas del temps. Però cal fer també aquesta visita a través de les fotografies històriques, que mostren l’abús d’afegits i distorsions que ha patit l’edifici amb els anys (s’han perdut els diferents porxos que buidaven el volum, la tectònica de la façana, la presència de l’estructura, etc.).
Per acabar, proposem un dinar a Can Jubany, un mas rehabilitat —i, per tant, transformat— que acull l’excel·lent restaurant d’estrella Michelin del xef Nandu Jubany. Com a cloenda idònia de la jornada, suggerim la visita a una obra mítica d’Enric Miralles i Carme Pinós: el centre cívic dels Hostalets de Balenyà, ara convertit en l’ajuntament del poble. La transformació de l’ús que ha patit amb els anys resulta innòcua per a una arquitectura que, amb la seva presència estructural i gestualitat tectònica, transcendeix i reverbera les maneres en què es pot habitar (abans, ara i en un futur).