La ruta arquitectònica aquí plantejada vol seguir un fil argumental comú: la transformació. La transformació entesa com a fenomen d’apropiació de realitats trobades; de canvi d’estructures físiques i culturals al llarg del temps. Ens interessa descobrir quines són les qualitats d’aquests estructures persistents, que han resistit crisis de models productius, reformes polítiques o transicions estilístiques; i, alhora, detectar l’habilitat que demostren les diferents formes d’apropiació temporal que aquesta ruta ens
ofereix.
La transformació arquitectònica, en primer lloc, es pot observar en diverses formes i àmbits, des de la rehabilitació d’edificis industrials fins a la conversió de cases històriques en espais culturals o de serveis. Aquest procés implica una comprensió profunda de les tipologies constructives i espacials dels edificis, reinterpretant-les per tal d’adaptar-les a les noves activitats i necessitats que acullen. En alguns casos, la imponent presència estructural d’una precoç indústria vernacle reclama una mínima intervenció, com és el cas de les antigues Adoberies de pell. En d’altres, la introducció d’arquitectures interiors “toves” i la intervenció paisatgística en espais exteriors, esdevenen una oportunitat per respondre a desitjos gestuals o a valors ecològics i socials renovats; aquest seria el cas de la Fàbrica Can Sanglas o les recents intervencions al Seminari Nou de Vic. La transformació entesa com a ampliació contigua, que transcendeix l’original i desplega una autonomia resplendent pròpia, no té millor exemple que L’Atlàntida de Can Serratosa.
La lenta reconfiguració del paisatge agroecològic i la integració d’infraestructures modernes en entorns naturals, posen de manifest el potencial de la transformació a escala territorial. Els rius han jugat un paper crucial en el desenvolupament de la comarca d’Osona. La implantació de noves connexions viaries o per vianants, com passallissos i embarcadors, s’han integrat en el paisatge fluvial, ressaltant la importància
del riu en la vida i l’evolució dels pobles. La recent intervenció d’un embarcador i pont inundable al riu Ter a Manlleu, incorpora la dinàmica canviant del paisatge fluvial —per crescudes o baixades de caudal— reduint la petjada humana, per tal de potenciar l’ecosistema propi de la llera del riu. En l’entorn urbà el desenvolupament industrial del segle passat, engolint el mosaic agrícola, ha transformat per sempre la perifèria de les ciutats, urbanitzant el territori de forma quasi continua. En aquest paisatge suburbà i
genèric, de forma sorprenent, poden descobrir-se peces d’un cert “sublim industrial”, potser fruit dels mitjans de gran escala del seu model productiu. Parlem, sens dubte, de la Fàbrica de Pinso Puntí (actualment Gepesa).
Ens interessa també aproximar-nos a altres maneres d’entendre la transformació. Per exemple, a la capacitat d’algunes arquitectures per catalitzar processos de canvi o temporalitat. El Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona desplega una particular tectònica de transformació: una proposta industrialitzada, modular, fàcilment ampliable i, en gran mesura, desmuntable. El paradigma de la flexibilitat —o de la planta lliure— en contraposició a la construcció murària vernacle, està darrera de moltes propostes de la segona modernitat arquitectònica, que va aflorar en aquest indret a partir dels anys seixanta del segle passat. Destaca, en general, l’obra de Pere Llimona. Proposem aturar-se davant dels Jutjats de Vic. Cal fer-ho in situ per admirar la dignitat d’aquesta obra, malgrat el pas del temps. Però cal fer també aquesta visita a través de les fotografies històriques, que mostren l’abús per afegits i distorsions que ha patit l’edifici amb els anys (havent-se perdut els diferents porxos que buidaven el volum, la tectònica de la façana, la presència de l’estructura, etc).
Per acabar, proposem un dinar a Can Jubany, un mas rehabilitat —i per tant transformat— que acull l’excel·lent restaurant d’estrella Michelin del xef Nandu Jubany. Com a cloenda idònia per a la jornada, suggerim visitar una obra mítica d’Enric Miralles i Carme Pinós: el Centre Cívic dels Hostalets de Balenyà, ara convertit en l’Ajuntament del poble. La transformació de l’ús que ha patit amb els anys resulta innòcua a una arquitectura que, per la seva presència estructural i gestualitat tectònica, transcendeix i reverbera les formes en que pot ser habitada (abans, ara i en un futur).
7
