El mestratge més reconegut de Francesc Mitjans —i el problema al qual va dedicar més hores a resoldre— va ser, sens dubte, l’habitatge plurifamiliar. Col·legiat l’any 1940, però amb el títol obtingut l’any 1942, Mitjans, soci estudiant del GATCPAC durant la república, ja havia construït l’any 1934 la casa Casabó a Sitges. Des de llavors i fins al projecte del Camp Nou, la seva primera gran obra, Mitjans construirà una multitud d’habitatges, principalment inscrits dins la trama urbana consolidada de Barcelona.
El salt a una obra d’enormes dimensions com el Camp Nou ve de la mà de l’ascens a la presidència del seu cosí, Francesc Miró Sans, amb qui compartia escala als habitatges del carrer d’Amigó que havia projectat uns quants anys abans. Com reconeix el mateix arquitecte, serà aquesta raó i no una altra la que permetrà que tingui accés a un encàrrec d’aquesta envergadura. L’obra, que compartirà amb Josep Soteras i Lorenzo García-Barbón, arquitectes municipals i, per tant, afins al règim, es presumeix com una porta d’entrada a futures obres a escala urbana. Tot i que Mitjans afirmarà en algunes entrevistes que l’autoria de l’estadi va ser un 90 % seva, cal no oblidar que tant Soteras com García-Barbón havien executat obres notables, com el Palau Municipal d’Esports, l’altar per al Congrés Eucarístic o l’ampliació de l’estadi del RCD Espanyol. L’estadi no vindrà sol, i, en els antics terrenys del camp de les Corts, Mitjans construirà dos grans blocs lineals uns quants anys més tard.
Després del Camp Nou arribarà la participació en l’illa d’habitatges Escorial, una de les primeres ordenacions segons els preceptes del moviment modern en el període de la dictadura. En la mateixa línia i a pocs metres, però dues dècades després, l’ordenació de l’illa Europa, amb la construcció de la seva torre pantalla o el conjunt Roma 2000, aprofundiran en aquest tipus d’operació urbanística, un desenvolupament urbà que anirà desapareixent amb l’arribada de la democràcia.
De les esmentades, l’obra més reconeixible en el perfil de la ciutat serà la Torre Banco Atlántico, elegant rèplica de la Torre Pirelli a Milà projectada per Gio Ponti i que, des de llavors, ha estat una representació del poder financer a la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb el carrer de Balmes. Tot i que ha estat remodelada sovint en les últimes dècades, ha tingut més sort que l’edifici Estel, un edifici-pantalla “retranquejat” en desús que ha anat canviant de mans amb incertesa, i que sembla que finalment donarà cabuda a unes oficines que no recorden gaire les intencions del projecte inicial. Queda per veure com resultarà el nou Camp Nou, tantes vegades modificat des de la seva inauguració i amb tantes temptatives de reforma a l’esquena.
