Jeroni Moner Codina és una figura imprescindible en la Banyoles contemporània, ciutat on va construir la major part de la seva obra. Tot i que va néixer a Barcelona, les seves arrels familiars banyolines i la passió pel waterpolo, que practicava al Club Natació Banyoles, el van portar a establir-se definitivament a la ciutat el 1971.
Les seves primeres obres, com l’edifici de tres habitatges al carrer de la Rambla (1970), la casa Vilanova-Cullell (1971) —ambdues amb Albert Illescas—, la casa Masgrau-Juanola (1972), la casa Agustí-Soler (1975) i Muebles Tarradas (1975) s’emmarquen dins la conceptualitat artística que es respirava a Banyoles durant els últims anys del franquisme.
En aquell moment, la capital del Pla de l’Estany es va consolidar com un pol cultural de referència nacional gràcies als col·lectius multidisciplinaris Tint-1 (1971-1973) i Tint-2 (1974-1976). Aquests grups, formats per escultors, pintors, dissenyadors, arquitectes i intel·lectuals, van impulsar una renovació creativa que marcaria l’escena cultural catalana del moment, amb Moner com una figura clau.
La rehabilitació del Tint dels Paraires (1971), que va donar nom i marc expositiu als grups, introdueix l’extensa obra d’intervenció en el patrimoni de Jeroni Moner, en què, molt sovint, la simbiosi entre preexistència i transformació s’estableix mitjançant la introducció d’estructures industrialitzades que beuen de la conceptualització i atreviment de la dècada dels anys setanta. Entre els projectes més destacats trobem la rehabilitació de la Pia Almoina a Girona (1976), amb Benet Cervera i Arcadi Pla; la instal·lació del retaule de Santa Maria de l’Escala al monestir de Sant Esteve de Banyoles (1983); la restauració del campanar del monestir de Sant Miquel de Fluvià (1991); la seva residència; Can Bombeta (1992), i el Centre Municipal d’Estudis Musicals de Banyoles (2001).
Després de l’efervescència cultural viscuda els anys setanta, el 1985, Moner, juntament amb l’arquitecte Josep Riera, el biòleg Carles Abellà i l’economista Tomàs Garrofé, va redactar els estudis urbanístics, econòmics i paisatgístics que permetrien que Banyoles fos designada seu de les proves de rem dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Aquesta etapa va vincular Moner amb la gran transformació que la ciutat va viure a l’inici dels anys noranta amb projectes com el pla especial del sector de llevant de l’Estany, l’adequació de la vora urbana de l’Estany, seleccionada als Premis FAD, i la reconstrucció de les pesqueres Malagelada i Guardiola, amb Josep Riera i Joaquim Figa (1991), així com l’edifici d’oficines i Teatre Municipal, amb Lluís Pau (1994).
El compromís de Moner amb Banyoles, tanmateix, no es va limitar a la seva tasca com a arquitecte. Des de l’activisme periodístic, amb nombrosos articles publicats en revistes locals, o des de la presidència del Centre d’Estudis Comarcals del Pla de l’Estany (1994-2011), va continuar contribuint a la construcció de la ciutat i a la preservació i difusió del seu patrimoni natural i cultural.
