La ruta que aquí es proposa pren com a punt de partida una imatge panoràmica de la ciutat. Correspon a la làmina central commemorativa del número 3 de La Ilustración Iberoamericana, “La Barcelona de 1930, vista desde el Tibidabo, en uno de sus incomparables atardeceres”. Des de les altures, el crepuscle de la nit és com si difuminés els contorns de l’arquitectura de la ciutat. No obstant això, lluny d’aquesta possible confusió, la irrupció de l’avantguarda del GATCPAC va transformar aquest immens panorama en un diorama en què la radicalitat del llenguatge i l’abstracció es mesurava com a cant a l’epifania dels temps moderns.
La proclama no va caure massa bé en alguns dels cercles arquitectònics més pròxims al noucentisme; fins a quin punt la cultura oficial del poder pot arribar a ser reaccionària és una qüestió a la qual estem acostumats en els últims temps. La Barcelona de la II República (1931-1937) no seria menys: des de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, Pere Benavent, Raimon Raventós o Adolf Florensa, per fer esment tan sols a alguns dels arquitectes que oferien la màscara del llenguatge clàssic o la tècnica tradicional com a redempció contra aquells que, aparentment, renegaven del passat i l’ordre.
Aquest itinerari que s’ofereix al visitant de la ciutat no tracta de bons ni de dolents. Alguns socis del GATCPAC es van encarregar de fer visible aquest drama: com podia algú, el 1935, fer arquitectures tan oposades com la Casa Espona a l’Eixample i la seva homònima al carrer d’Aribau? Com hem d’interpretar l’oposició als idearis del GATCPAC per part de l’autor d’ACTAR i l’estació de Ràdio Barcelona? On situem la fenêtre en longueur de la clínica Barraquer signada per algú que no va militar mai a l’avantguarda? O, per concloure, per a qui i per qui es va perpetuar la visió de la “Barcelona futura” a la Via Laietana?
7
