La urbanització de Segur de Calafell, una de les més grans d’Espanya, neix a finals dels anys quaranta amb el desig d’esdevenir una ciutat jardí exemplar. El projecte urbanístic inicial d’aquesta zona sembla que va ser a càrrec de Manuel Baldrich Tibau, però l’especulació urbanística va anar desdibuixant la idea original convertint-la en un conjunt massificat i caòtic, sense respectar el front marítim ni la muntanya, que va ser engolida per la urbanització inacabable.
La generalització de l’accés a les vacances i la popularització de l’oci de sol i platja, així com l’increment de població desplaçada de l’àrea metropolitana, han convertit aquesta localitat de la costa, com moltes altres, en un indret indefinit entre l’estiueig i l’habitatge permanent. Sense història ni tradició, el pastitx ha esdevingut la idiosincràsia de contextos com aquest.
Les primeres edificacions d’estiueig eren bungalous o petites cases de planta i pis en els que predominaven les façanes emblanquinades amb tancaments de color blau, tot remetent-se a la idea, potser tòpica, de mediterraneïtat. Encara se’n poden trobar algunes a la zona de l’eixample de la platja de Segur i, molt puntualment, a la de muntanya. En els anys de la consolidació d’aquesta localitat, es van desenvolupar algunes construccions d’arquitectura d’autor allunyades de la primera concepció i que ens apropen a una interpretació diferent de la mediterraneïtat, tant pel seu color com per la forma de vida que perseguien. Els exemples que destaquem són alguns dels escassos testimonis del que hauria pogut arribar a ser aquest indret. El creixement de la població de Segur va deixar obsoleta l’antiga ermita romànica de Sant Miquel de Segur, i va donar pas el 1975 a una espectacular església de l’Assumpció projectada per Jaume Teixidó i Ballescà, amb el formigó vist com element argumental i una concepció estructural en transició amb noves disposicions dels elements que caracteritzen les esglésies.
Tot i que podem veure alguns edificis d’apartaments amb recursos característics de l’arquitectura d’estiu, com són els accessos exteriors, cal destacar l’edifici Marboré, projectat per Joan Bosch i Agustí entre 1968 i 1970, per una inusual qualitat constructiva i per les decisions projectuals a l’hora de concebre uns habitatges fora del comú pel que fa a la distribució interior, l’orientació i, també, la supressió de la tradicional façana representativa.
Una cosa similar succeeix amb aspectes dels quatre xalets escollits. A la urbanització de Segur de Calafell —constituïda majoritàriament, com tantes d’altres, per habitatges unifamiliars independents— destaca la singularitat del xalet del carrer de Grècia, projectat per Lluís Cantallops i Valeri el 1968, que dona l’esquena al carrer per obrir-se principalment al jardí, sugerint el replegament en un context que començava a esdevenir hostil ja a finals de la dècada dels seixanta.
Com a contrapunt a la idea comuna de “xalet-torre”, que molt sovint s’erigeix per conquerir vistes i paisatge, la casa Garcia de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres Tur de l’any 1969 és una mostra d’adaptació a un terreny en pendent per crear un habitatge tan discret com sigui possible vist des del carrer.
Succeeix el contrari amb el xalet veí projectat per Juan Gumá Cuffí el 1963, on l’habitatge se situa al primer pis i força l’orientació d’una de les façanes buscant l’assolellament òptim i vistes al mar, que a principis dels anys seixanta es veia des d’aquest punt de la costeruda avinguda de França. Tot i l’elevació de l’habitatge, l’abundant vegetació (que havia de caracteritzar aquesta nova ciutat jardí) integra el volum al paisatge.
A l’eixample de la platja de Calafell, en un context molt més transitat, localitzem el xalet projectat per Juan José Albors i José Luis Canosa l’any 1969. Aquest habitatge contrasta amb les veïnes viles d’estiueig de les primeres dècades del segle XX per la voluntat de replegament cap al jardí interior i la desconnexió d’uns carrers poblats de blocs d’habitatges, amb un bullici creixent per la conversió d’una zona de pescadors en un pol d’atracció turística.
