El regionalisme crític mediterrani és una proposta teòrica i projectual que busca conciliar la identitat territorial mediterrània amb una actitud crítica envers la globalització, la tradició academicista i la mercantilització del paisatge. Lluny de ser la reducció a una nostàlgia formal o a una repetició folklòrica de motius vernaculars, aquest enfocament parteix del reconeixement del context climàtic, cultural i material de la Mediterrània, però amb una actitud oberta, reflexiva i transformadora.
S’inscriu en l’herència del regionalisme crític de Kenneth Frampton, però en matisa les implicacions materials, sensorials i simbòliques des de l’experiència mediterrània. Així, no es tracta només de resistir a l’homogeneïtzació de l’arquitectura internacional, sinó de reinterpretar activament les condicions locals —com la llum, el vent, la proximitat amb la natura, els sistemes constructius tradicionals o la relació amb l’espai públic— a partir d’una mirada contemporània. Aquest regionalisme posa l’accent en la dimensió atmosfèrica i perceptiva de l’espai, en la continuïtat entre l’interior i l’exterior, en l’ús de materials propers i en la relació amb la memòria col·lectiva, però sense caure en l’estètica mimètica.
Des d’aquesta òptica, el concepte té una forta vinculació amb l’ètica del lloc i entén l’arquitectura com una forma de responsabilitat envers el paisatge, els recursos i la comunitat. L’autora defensa una arquitectura que sigui capaç de dialogar amb el passat sense estancar-s’hi, que escolti els ritmes de l’entorn natural i cultural, i que atengui tant el confort ambiental com la significació simbòlica dels espais habitats.
Aquesta ruta vol ser un exemple d’una sèrie d’edificis plurifamiliars que es van construir a Barcelona durant la dècada dels anys cinquanta i seixanta i que participen d’aquesta actitud. El criteri de selecció parteix de l’observació i l’estudi de tots els projectes que els arquitectes protagonistes d’aquest període, especialment els del Grup R, van dur a terme durant els anys corresponents. Aquells que es considera que van adaptar millor l’actitud regionalista crítica han estat els escollits. Això no significa que siguin els únics projectes regionalistes crítics de la ciutat, sinó que conformen un exemple que permet establir un mètode per detectar altres edificacions amb característiques similars.
La seva situació depèn de si es tracta d’un edifici d’habitatges destinat a la burgesia o d’un per a les classes treballadores, que són les dues tipologies d’habitatge més freqüents durant el període que es tracta. Pel que fa als habitatges per a la burgesia, en la majoria dels casos són promocions privades dutes a terme en cooperativa per grups reduïts de propietaris, mentre que en el cas dels habitatges populars, les promocions les construeixen o bé empresaris per als seus treballadors, o bé els governs per als seus funcionaris (de renda limitada), o bé els patronats municipals per al lloguer social.
En definitiva, es tracta d’una ruta que vol valorar aquesta manera arquitectònica d’entendre l’espai, que és del tot vigent avui dia, i que permet pensar projectes des de l’arrelament i, alhora, des de la contemporaneïtat. La ruta pretén reivindicar un disseny situat, sensible i conscient, que assumeixi la complexitat del territori mediterrani com una oportunitat creativa i no com un límit.
