L’impacte de les arts, l’arquitectura i la cultura japonesa a la Catalunya de finals del segle XIX i inicis del segle XX va ser extens i divers, ple de matisos i amb múltiples testimonis repartits per tot el país. Tanmateix, en el camp de l’arquitectura, bona part d’aquestes mostres o bé s’han perdut, fruit d’enderrocs, reformes i desídia, o bé es conserven com a propietats privades, inaccessibles, per tant, pel públic comú. Amb tot, la ciutat de Barcelona disposa de prou edificis i espais patrimonials com per poder rememorar, a grans trets, les característiques d’un fenomen que va ser global i que, des de capitals com París i Londres es va estendre a ciutats i poblacions com Barcelona, Badalona, Calella, Cornellà i Sitges.
En el cas de Barcelona, aquest fenomen va néixer al voltant del modern Passatge del Crèdit, quan cap a l’any 1878 s’hi van establir els primers comerciants que van apostar per la venda d’art japonès. Entre ells, va sobresortir la botiga de mobiliari i objectes artístics de Francesc Vidal, que el 1884 es va traslladar a un magnífic edifici-taller projectat per Josep Vilaseca, encara avui miraculosament preservat de manera parcial a la cantonada entre els carrers Diputació i Bailèn. A pocs metres el mateix Vilaseca va projectar també el taller dels germans Masriera Manovens, socis de Vidal, on ben aviat s’hi va instal·lar una sala per presentar la col·lecció japonesa dels pintors. Mentrestant, entorn del passatge del crèdit s’hi van anar obrint les primeres botigues dedicades a la venda d’art oriental, com “El Mikado” (Baixada de sant Miquel, núm. 1) i els Magatzems d’articles del Japó de Santiago Gisbert (Carrer de la Lleona, 11). Ràpidament, la difusió d’aquest fenomen es va fer sentir a l’arquitectura: decoradors d’interiors com Francesc Vidal van començar a projectar salons i mobiliari japonès, mentre arquitectes com Josep Vilaseca, van apostar per a la presència pública d’aquests motius amb projectes com la decoració de la Casa Bruno Cuadros de la Rambla, al Pla de l’Os.
Si a la Casa Cuadros Vilaseca va apostar per un japonisme mimètic i formal partint dels motius decoratius arribats del Japó a través d’estampes i llibres il·lustrats, altres arquitectes com Antoni Gaudí van optar simultàniament per explorar altres formes de japonisme menys evidents però igualment suggeridors, més habituals a les propostes angleses. Així es pot veure als Pavellons Güell, al Palau Güell i especialment a la Casa Vicens, on la fusió entre la natura i l’arquitectura, i l’aplicació dels motius decoratius naturals, remet clarament als models del Japó.
Tant Vidal, com Vilaseca, com Gaudí, van començar a explorar el japonisme cap a inicis de la dècada de 1880. Tanmateix, va ser a partir de l’Exposició Universal de 1888 que aquest fenomen va descloure al país, on va ser assumit per un nombre molt important d’artistes, dissenyadors i arquitectes del modernisme. La casa japonesa aixecada al Parc de la Ciutadella, la participació del Japó a l’Exposició i el creixent comerç i col·leccionisme, van fer el seu efecte. En aquest sentit, segurament el testimoni més reeixit el tenim a Barcelona amb la decoració del Saló de les Sirenes de la Fonda Espanya, projectat conjuntament per Lluís Domènech i Montaner i Ramon Casas i que, amb tot un interior ple de motius marins extrets dels llibres il·lustrats japonesos de la col·lecció privada de l’arquitecte, esdevé un magnífic exemple de la fusió i la simbiosi entre el japonisme i el modernisme, alhora que pot ser llegit com un homenatge al mar del Japó presidit per la famosa gran onada de Hokusai.
A inicis del segle XX, els salons japonesos van seguir molt presents als interiors catalans tal com ens mostren l’antic bany de Can Mercader de Cornellà o el saló japonès de la Casa Pérez Samanillo (d’accés restringit), de la Diagonal de Barcelona, però els temps van canviar aviat, com ho va fer l’estètica i els gustos del primer terç del segle XX. Així, amb l’arribada de les avantguardes i la renovació de l’arquitectura, l’antic decorativisme va deixar pas a noves solucions modernes associades al racionalisme i les avantguardes internacionals. Es conserven diversos testimonis d’aquests nous gustos, presents a molts dels projectes dels arquitectes del GATCPAC, però segurament l’exemple que millor exemplifica a Barcelona com, més enllà del modernisme, l’arquitectura moderna va continuar atenta als models del Japó el tenim amb el Pavelló Alemany de Mies van der Rohe, de planta lliure i formes netes, nobles i elegants.
