Les escoles projectades per l’estudi MBM van ser la punta de llança de l’ensenyament en un país clarament reprimit i endarrerit pels mètodes emprats per la dictadura, vinculats principalment a institucions religioses. Aquest constrenyiment xocava frontalment amb la base educativa de Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas, ambdós alumnes de l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya al Palau del Governador de la Ciutadella durant els anys de la Segona República. Els valors d’aquest centre d’ensenyament es fonamentaven, entre d’altres, en els següents preceptes: el català com a llengua única d’ensenyament, aules mixtes de nens i nenes, el laïcisme com a base humanista i la pedagogia com un acompanyament dels infants cap a la maduresa. En paraules de Bohigas, “absoluta llibertat i absoluta exigència de responsabilitat”.
És indubtable que aquesta base s’havia de manifestar després en l’exercici professional d’aquests dos alumnes, després amics i finalment socis fundadors de l’estudi Martorell-Bohigas. En les seves primeres obres escolars, encara sense la participació de l’anglès David Mackay, s’hi nota un esforç per sortir del funcionalisme rígid que entenia l’alumne com a subjecte passiu receptor, però que encara no manifestava la comunitat com a epicentre de l’aprenentatge. Amb les successives aportacions internacionals durant els anys cinquanta, i principalment amb l’aparició del nou model d’escola anglès que agrupava les aules al voltant d’un espai polivalent central, es desdibuixaria l’aula com a contenidor aïllat vinculat a passadissos d’accés i s’entraria plenament en l’estudi i experimentació de noves propostes enriquidores. En aquest sentit, les aportacions de David Mackay, així com el monogràfic dedicat per la XII Triennal de Milà el 1960 a aquesta temàtica sota el títol “La casa e la scuola”, serien fonamentals per a obrir línies d’investigació. L’escola Garbí en seria la primera construïda, a la qual seguirien més exemples celebrats com les escoles Sant Jordi, Costa i Llobera, l’institut Abat Oliba a Ripoll o la reconegudíssima escola Thau, que d’alguna manera tancava el cercle al voltant de la recuperació de l’educació que aquests alumnes de l’Institut-Escola havien rebut durant la Generalitat republicana. Ara, l’arquitectura en formava part.
Durant els anys següents, a la dècada de 1980, aquesta experimentació va continuar amb noves propostes, des de plantejaments en malla, com l’escola Mestres Montaña, així com les que feien front a les noves demandes urgents d’equipament públic i laic sorgides de la jove democràcia, que volia deixar enrere pràctiques que considerava obsoletes. La radicalitat de l’institut Vázquez Montalbán, que combina postmodernitat formal contundent i un ús dels materials de construcció absolutament racional i nu, dona com a resultat uns espais comuns singulars i nous per a una població que, fins llavors, no havia vist aquest tipus de propostes —tret de les classes més benestants que accedien a centres concertats.
Es podria dir, doncs, que l’arquitectura escolar d’MBM respon a inquietuds educatives; si la voluntat d’ensenyament i de relació social fan l’edifici, també serà l’edifici, que formarà les persones.
1
