Als anys quaranta i cinquanta del segle XX proliferen a tot el territori noves arquitectures religioses amb una triple finalitat: pal·liar la destrucció de temples durant la Guerra Civil; atendre a la forçada conversió massiva dels catalans en fervents catòlics practicants; i, finalment, recordar als catalans la concentració de poder de l’església dins del nou sistema polític centralitzat. Operant des de conviccions autoritàries, l’arquitectura religiosa del primer franquisme esdevindrà un espai d’experimentació tecnològica i política de les capacitats d’aquesta disciplina.
AmpliaDurant la Transició democràtica, les arquitectures produïdes sota el primer franquisme, quan el règim duu a terme un intent de fascistització de l’Estat espanyol homologable a d’altres experiències feixistes europees, foren objecte d’una encesa polèmica que va limitar-ne l’estudi profund, comprometent, a la vegada, revisions historiogràfiques posteriors1. La discussió va contribuir al convenciment que, entre 1939 i 1953, l’arquitectura produïda pel règim instaurat després de la guerra fou només una apropiació irreflexiva de l’estètica dels feixismes europeus mesclada amb una anacrònica recuperació del barroc espanyol2. Aquest suposat període a oblidar s’emmarcava entre dos pavellons espanyols, que marcaven el desdeny i posterior celebració de l’avantguarda arquitectònica. El buit historiogràfic arrencava amb el refús del bàndol nacional a l’ortodòxia moderna del Pavelló de la República de Josep Lluís Sert i Luis Lacasa a l’Exposició Internacional de París el 1937. Aquest acabava amb l’enaltiment franquista de la modernitat d’arrel vernacular i despolititzada del Pavelló d’Espanya de José Antonio Coderch i Manuel Valls a la IX Triennal de Milà del 1951. Durant l’última dècada, una nova generació d’investigadors i crítics, amb una visió més desassossegada que la d’aquells qui patiren directa o indirectament la repressió del règim, han emprès esforços importants per dotar de contingut aquest buit. La rellevància de l’arquitectura en noves investigacions dutes a terme des de disciplines com la història de l’art, la història de la ciència i la tecnologia o els estudis culturals permeten identificar una sèrie d’experiències, discursos i resistències que qüestionen la reducció de l’arquitectura del primer franquisme a la banalitat3.
Des d’abans de la Guerra Civil, intel·lectuals feixistes havien preconitzat la importància que l’arquitectura havia de tenir en la configuració del futur Nuevo Estado4. Es tractarà, doncs, d’un instrument fonamental per consolidar un sistema polític recolzat en el feixisme, el militarisme i el catolicisme, estaments que emprendran projectes arquitectònics distintius. La Falange, per una banda, s’encarregarà de la provisió d’habitatge accessible a les grans masses sense sostre que resulten de la guerra. L’exèrcit construirà noves infraestructures per expandir la seva influència i recursos, entre les que destaca l’imponent Ministerio del Aire de Luis Gutiérrez Soto. La centralitat de la jerarquia eclesiàstica en el nou ordre social franquista portarà a desenvolupar un potent programa arquitectònic que canviarà per complet la seva aparença, des d’objectes i edificis a places, carrers i, fins i tot, paisatges5. Durant els anys quaranta i principis dels cinquanta proliferen a tot el territori noves arquitectures religioses amb una triple finalitat: pal·liar la destrucció de temples durant la Guerra Civil, respondre a la forçada conversió massiva dels catalans en fervents catòlics practicants; i, finalment, insistir en el poder de l’església en la vida diària dels ciutadans. L’arquitectura religiosa del primer franquisme, doncs, esdevindrà un àmbit d’experimentació tecnològica, material i formal de les capacitats propagandístiques de l’arquitectura. Però serà també un espai de contradiccions i dissensos que assenyalen la pervivència d’una modernitat soterrada i d’estètiques polítiques alternatives6.
“Lluny de reivindicar l’excel·lència d’aquestes arquitectures i de defensar-ne la recuperació a través de la seva despolitització, es proposa aquí considerar-les en la seva heterogeneïtat contextual”
A través de la selecció d’una sèrie d’exemples, aquest text esbossa la constel·lació de discursos que articulen les arquitectures religioses del primer franquisme a partir dels diferents tipus d’usuaris que la conformen, els propòsits canviants a què responen, i la forma i materialitat que adopten. Agafa com a referència la relació de l’arquitectura amb el cos, que esdevé el mitjà principal a partir del qual el règim estén el seu sistema repressiu. Aquí, aquest element s’entén no només com a unitat de mesura, sinó també com a font d’experiència i coneixement. Lluny de reivindicar l’excel·lència d’aquestes arquitectures i de defensar-ne la recuperació a través de la seva despolitització– tal com han promogut algunes institucions culturals, educatives i professionals espanyoles en les últimes dècades–, es proposa aquí considerar-les en la seva heterogeneïtat contextual, desgranant com els mecanismes materials, tecnològics, espacials i socials de l’arquitectura contribueixen a l’apuntalament de sistemes de poder i l’intent d’imposició de consens.
El cos pecador/maquínic
Com explica la historiadora Zira Box, després de la guerra, el franquisme conforma un entramat simbòlic singular amb l’objectiu de legitimar i autoritzar un règim imposat a través de la força7. El Nuevo Estado desplegarà a l’espai públic una potent dramatúrgia de la victòria que comprendrà rituals i cerimònies de caràcter religiós, polític i militar, amb espectaculars arquitectures efímeres com a teló de fons. Un repertori d’altars, pal·lis, baldaquins, creus i carrosses assajat durant la Guerra Civil pel Departamento de Plástica del Servicio Nacional de Propaganda conformarà un original repertori arquitectònic que servirà per abillar manifestacions, desfilades militars, misses de campanya, tedèum deis i altres celebracions religioses8. A la ciutat de Barcelona, per exemple, seran habituals les celebracions de conversió amb caràcter de desgreuge. Una de les més importants és la Fiesta de la Confirmación de prop d’un miler de nenes i nens a la Plaça Sant Jaume a Barcelona el 16 de juliol de 1939, convocada per les Organizaciones Juveniles de Falange Española. Al mig de la plaça s’erigeix una monumental creu blanca de més de 15 metres d’altura que, a més d’una evident funció simbòlica, serveix per organitzar la massa d’infants, la cúria i les noves autoritats franquistes municipals en un espai públic segregat i controlat. Tan sols unes setmanes després, el 25 de juliol de 1939, una multitud de barcelonins enfervorits carregarà una creu de mides similars, aquest cop de formigó i de més de 1.500 kg, al cim del turó del Tibidabo. Es pretén col·locar aquest artefacte on abans s’erigia la imatge d’un Sagrat Cor de Jesús, enderrocat per les milícies republicanes durant la guerra.
La imatge dels fidels carregant una creu gegant a les seves espatlles, sense cap tipus d’ajuda mecànica, i l’escala monumental de la creu a la Plaça Sant Jaume, on aquesta sobrepassa en altura l’edifici de la Generalitat, il·lustren la paradoxa d’unes arquitectures al servei de l’esdeveniment, pensades com a fons de rituals i cerimònies efímeres que, malgrat el seu propòsit transitori, adopten una aparença pesada i inamovible. Es tracta d’una monumentalitat “instantània” que pretén sotmetre els barcelonins, –tant de manera simbòlica com de manera física, com es reflecteix en l’esforç dels participants–, al nou ordre teològic-polític franquista. Al voltant d’aquestes arquitectures, el cos esdevé una peça més dins d’una coreografia a gran escala que desdibuixa la participació individual en favor de la ficció d’una unitat9. L’ordre litúrgic en què s’organitzen els fidels en una cerimònia catòlica es transforma aquí en una coordinació mil·limètrica pròxima als engranatges d’una gran màquina feixista10. Aquestes arquitectures resulten en un cos antinòmic: d’una banda, tenim un cos imperfecte que, afligit pels seus pecats, busca la seva redempció en cerimònies com la de la confirmació massiva; d’altra banda, el cos del fidel, amb una força bruta i un esperit de sacrifici, esdevé la peça incorruptible d’un gran entramat maquínic.
El cos sota (encara més) vigilància
El caràcter efímer d’aquestes arquitectures religioses produïdes durant la guerra i principis de la dècada dels quaranta adoptarà un caràcter fundacional en els nuclis habitacionals dirigits a comunitats obreres o agràries, clau per al control i sectorització d’unes classes treballadores que havien estat determinants en el projecte polític i cultural de la Segona República. En les poblacions o barris de nova planta concebudes per l’administració franquista, l’edifici de l’església serà fonamental per organitzar l’entramat urbà, ocupant un lloc preeminent en un espai públic que la modernitat havia articulat a través del temps lliure en forma de cafès, casinos, cinemes, teatres, auditoris… Es tracta de nous urbanismes sectoritzats, fàcilment aïllables, on les diferents autoritats exercien un control encara més rigorós de la vida pública i privada dels seus habitants11.
“En les poblacions o barris de nova planta concebudes per l’administració franquista, l’edifici de l’església serà fonamental per organitzar l’entramat urbà. Es tracta de nous urbanismes sectoritzats, fàcilment aïllables, on les diferents autoritats exercien un control encara més rigorós de la vida pública i privada dels seus habitants”
Aquest és el cas de la reconstrucció de barris com el Barri de Sant Narcís a Girona, erigit entre 1948 i 1952 per l’arquitecte Ignasi Bosch, o dels nuclis urbans concebuts per l’Instituto Nacional de Colonización a partir de 1939. Aquesta institució, que, a través d’infraestructures d’aigua, busca fer productives regions històricament ermes, parteix d’una planificació associada a models productius agrícoles i ramaders, amb solucions arquitectòniques que busquen sintetitzar l’imaginari modern amb la tècnica vernacular. Malgrat que els exemples que han transcendit pertanyen, principalment, a altres regions, a Catalunya es construiran quatre noves poblacions de colonització, totes a la conca de l’Ebre: Villafranco del Delta (ara, Poblenou del Delta) (1954-1957) de José Borobio, Gimenells (1945) d’Alejandro de la Sota, i Sucs (1945) i Pla de la Font (1956-1962) ambdós també obra de Borobio. En tots aquests projectes, l’església recuperarà la seva importància urbana tradicional, esdevenint l’únic element representatiu que dota de certa singularitat uns teixits considerablement homogenis. La centralitat espacial de l’església materialitza, a la vegada, la importància de la jerarquia eclesiàstica en la vida quotidiana d’aquests nuclis. És possible llegir el campanar de l’església com el gran ull d’un panòptic, la torre de vigilància d’un penitenciari on els moviments dels cossos s’acoten a partir d’un sistema punitiu que superposa legalitat i moralitat.
El cos esglaiat
Durant els anys cinquanta, la necessitat d’adaptar-se al context que resulta de la derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial durà el franquisme a assajar solucions epidèrmiques que, sense comprometre el caràcter autoritari del règim, transmetin sensació de modernitat i llibertat al nou ordre occidental. L’arquitectura religiosa, perfeccionada com a element de propaganda durant la dècada anterior, evolucionarà ràpidament per respondre a les aspiracions internacionals del franquisme. S’iniciarà aleshores un procés de convergència amb solucions estructurals i detalls tècnics innovadors, que durà a la proliferació d’espectaculars construccions religioses arreu del territori. Com ha explicat la historiadora María González de Pendás, aquesta pulsió tecnològica a l’arquitectura respon a la creixent importància de l’Opus Dei dins de l’administració franquista durant el període nacional-catòlic12. La reducció de l’arquitectura a detalls constructius i estructures complexes identifica la tecnologia com el principal àmbit d’actuació disciplinar, menyspreant-ne l’impacte social i polític. Més enllà de la seva centralitat en aquest procés de despolitització, l’ús de la tecnologia resoldrà la dicotomia entre la transitorietat del ritual i la permanència del monument de l’arquitectura religiosa dels quaranta, amb edificis d’aparença lleugera però d’un alt impacte visual13.
Un dels exemples més significatius és la construcció de l’altar per a la missa de clausura del XXXV Congreso Eucarístico Internacional, que el règim i les elits locals decideixen celebrar a Barcelona el 1952. El Congrés es tancarà amb una missa multitudinària a la confluència entre l’Avinguda Diagonal i l’Avinguda Pedralbes. Per a l’altar, els arquitectes, Josep Maria Soteras, Lluís Riudor i Joaquim Vilaseca, i dissenyaran un gran baldaquí lentiforme suspès d’una creu per mitjà de tensors. Segons Soteras, l’altar fou concebut ‘procurant transmetre la màxima sensació d’ingravidesa i lleugeresa per tal d’accentuar l’espiritualitat de l’obra’14. Aquesta espècie de pal·li de l’era espacial remet a les arquitectures efímeres de les misses de campanya que es duen a terme als camps de batalla durant la Guerra Civil i que l’esdeveniment de clausura reivindica.
“Aquesta apel·lació a una tecnologia desconeguda té l’objectiu d’impressionar els feligresos, mostrant una monumentalitat gairebé divina. El franquisme sap aprofitar, altra vegada, un analfabetisme estructural per imposar la religió com a pal de paller del règim i poder continuar així amb el sotmetiment de les masses.”
La sofisticació tecnològica en construccions religioses trobarà la seva màxima expressió en les esglésies que l’enginyer madrileny Eduardo Torroja realitzarà junt amb l’arquitecte José Rodríguez Mijares durant la dècada dels cinquanta a Catalunya. Torroja treballarà en dos encàrrecs de l’Empresa Nacional Eléctrica del Ribagorzana a Lleida: l’Església de l’Assumpció a Pont de Suert, construïda entre el 1952 i el 1955, i la desapareguda Capella-refugi del Sancti Spirit a la Vall de San Nicolau, a Aigüestortes, construïda el 1953.
En ambdós casos es recorre a solucions estructurals de geometria naval amb un aspecte fràgil, que defineixen l’espai interior i l’aspecte exterior de les obres a partir de tensors i fines membranes de formigó15. Es tracta d’objectes aïllats que naveguen el fullatge dels boscos pirenaics, pensats per a la seva observació exterior. Si els cossos dels fidels en l’arquitectura religiosa dels quaranta participaven activament en la configuració dels nous espais, aquí ens trobem cossos passius, esglaiats davant l’espectacularitat d’operacions d’enginyeria al límit de la seva comprensió, situats fora de l’objecte arquitectònic.
El cos en moviment
Malgrat que, com hem vist, l’arquitectura del primer franquisme generalment estableix una relació de sotmetiment amb l’usuari, durant aquest període també tenen lloc experiències on s’atorga al cos certa autonomia i capacitat d’elecció. És a dir, que sota les coordenades de la imposició d’un catolicisme arcaic s’obren també possibilitats de resistència i de dissensió. Un dels projectes més significatius en aquest sentit és la Creu de Terme d’Argentona, construïda en aquesta localitat l’any 1952 per l’arquitecte Antoni de Moragas i Gallissà. Molts d’aquests monuments, utilitzats tradicionalment per delimitar municipis, havien estat destruïts durant els atacs generalitzats d’iconoclàstia durant la Guerra Civil. L’any 1952 té lloc a Argentona la Santa Missió, una campanya religiosa que forçarà a la reconversió religiosa de les porcions de població que encara es resisteixin a abraçar el nacional-catolicisme. Per commemorar la celebració de la Santa Missió es decideix encarregar a Antoni de Moragas la construcció d’una nova creu del terme a l’entrada de la localitat.
Diferents imatges farcides de quotidianitat de la Creu de Terme d’Argentona. (© Fons Fotogràfic F. Català-Roca / Arxiu Històric del COAC)
Lluny de còpies historicistes, Moragas recorre a un imaginari rural i auster que remet a una pobresa de mitjans cristiana en contradicció amb la vida luxosa de la cúria a partir de 1939. L’artefacte consisteix en un tronc de tres metres d’alçària que s’alça d’un piló de pedres rematat amb una coberta a quatre aigües, sostinguda per pals de fusta creuats. Aquest artefacte, d’aspecte rudimentari i lluny d’ostentacions tecnològiques, convida a “fugir del punt de vista únic”. Segons Moragas, en la creu “cada punt de vista convida a buscar-ne un altre, a penetrar en la constitució interna de l’obra perquè així aquesta suma de present, passat i futur permeti posseir la seva veritable essència espacial”16. Lluny dels cossos petrificats que contemplen corpresos estructures impossibles, o dels fidels quasi immobilitzats pel pes de la creu, o dels cossos prudents que es mouen sigil·losos sota els campanars que els vigilen, Moragas imaginarà un cos que es mou lliurement, que experimenta per ell mateix sensacions no preconcebudes; en definitiva, un cos que contradiu els límits que el franquisme dibuixa al seu voltant.
NOTES I REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1 Es tracta de la polèmica que confrontava, d’una banda, Oriol Bohigas, Tomás Llorens i Helio Piñón, i, de l’altra, un grup conformat per Carlos Sambricio, Antón Capitel i Ignasi de Solà-Morales, entre d’altres, que va tenir lloc entre les pàgines de la revista Arquitectura i Arquitecturas Bis. Veure Carlos Sambricio, “Ideologías y reforma urbana: Madrid, 1920-1940”. Arquitectura, 199 (marzo-abril 1976), 77-88; Ignasi de Solà-Morales, “Arquitectura de la Vivienda en los años de la autarquía (1939-1953)”. Arquitectura, 199 (marzo-abril 1976): 19-30; Tomás Llorens, Helio Piñón, “La arquitectura del franquismo: a propósito de una nueva interpretación”. Arquitectura Bis, 26 (1979): 12-19.
2 Una mostra d’aquesta actitud són les paraules d’Alexandre Cirici, qui el 1977 escriu: “Nos hemos dado cuenta de que no existen ni una doctrina concreta, ni un pensamiento mínimamente consistente, ni un arte propio del sistema. Sería ridículo emprender un estudio científico sobre el pensamiento estético franquista, puesto que no hubo tal pensamiento”. Alexandre Cirici, La estética del franquismo (Barcelona: Gustau Gili, 1977), 11-12.
3 Entre els esforços per revisar aquest període, cal destacar la inflexió que va suposar l’exposició “Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española, 1939-1953”, a cura de María Dolores Jiménez-Blanco, que va tenir lloc del 27 d’abril al 26 de setembre de 2016 al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Per a una idea dels continguts i el marc conceptual de l’exposició, veure el catàleg de l’exposició Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española, 1939-1953, editat per María Dolores Jiménez-Blanco (Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2016).
4 Una prova d’aquest argument es troba a Ernesto Giménez Caballero, Arte y estado. Madrid: Gráfica Universal, 1935.
5 Veure Alfonso Álvarez Bolado, El experimento del nacionalcatolicismo, 1939-1975 (Madrid: Cuadernos para el Diálogo, 1976).
6 Veure Jordi Gràcia, La resistencia silenciosa. Fascismo y cultura en España (Barcelona: Anagrama, 2004), 21-39.
7 Veure Zira Box, España, año cero: la construcción simbólica del franquismo (Madrid: Alianza Editorial, 2010), 17-46.
8 Per entendre la importància del Departamento de Plástica del Servicio Nacional de Propaganda, en mans de La Falange, en la configuració d’una estètica primerenca del franquisme, veure: Mónica Vázquez Astorga, “Celebraciones de masas con significado político: los ceremoniales proyectados desde el Departamento de Plástica en los años de la Guerra Civil española”. Artigrama, 19 (2004), 197-226; Amparo Bernal López-Sanvicente, “Arquitecturas efímeras y escenografías de propaganda franquista durante la Guerra Civil española”. Archivo Español De Arte 91, 362 (2018): 159–174.
9 Veure Siegfried Kracauer, La fotografía y otros ensayos: El ornamento de la masa, 1 (Barcelona: Gedisa, 2008), 51-66.
10 “Se celebró con gran solemnidad la fiesta de confirmación”. La Vanguardia Española (18 de juliol 1939): 4.
11 José María Señorán Martín, Xurxo Ayán Vila, “Los pueblos del agua. Colonización agraria y control social en la provincia de Cáceres durante la dictadura franquista”. ArkeoGazte: Revista de arqueología 5 (2015): 189-205.
12 Per a una anàlisi de la creixent importància de l’Opus Dei en l’arquitectura: María González Pendás, Architecture, Technocracy, and Silence: Building Discourse in Franquista Spain. PhD diss., Columbia University, 2016.
13 Segons l’historiador Maurici Pla, aquestes experiències contribueixen a l’acceptació de solucions estructurals a l’arquitectura religiosa a Espanya, ja molt estesa a l’Americà Llatina. Maurici Pla, Guia d’Arquitectura Moderna 1880-2007 (Barcelona: Triangle Postals, 2007), 137.
14 J. S., “Altar de la Plaza de Pío XII, para los actos del XXXV Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona”. Cuadernos de Arquitectura, 15 (1953): 42.
15 “Sancti Spirit [Refugio en el Valle de S. Nicalau. Lérida].” Informes de la Construcción, 137 (gener-febrer 1962): 148-74.
16 Entrevista a Antoni de Moragas i Gallissà reproduïda a la revista Argentona: Boletín de información local, 51 (1 de març de 1952), citada a Oriol Calvo Vergés, “Fa cinquanta anys: la Santa missió i la Creu de terme de Moragas i Clavell”. Centre d’estudis argentonins Jaume Clavell (Abril 2002): 12.
